Victor Catalä Vida Caterina Albert i Parádíš, més cone-guda literáriament per un dels seus pseudónims, ((Victor Catalá», nasqué I'll desetembre de 1869 a 1'Escala, TAlt Empordá, on residí exclusivament fins al 1899 que llogá un pis aBarcelona, on es traslladá a viure amb més regularitat a partir de 1904. Des ďaquest any fins a uns quinze abans de la seva mort, quan s'enllita a FEscala, altemá aquestes dues residencies. Fou la filla gran del matrimoni Lluis Albert i Parareda i Maria Dolors Parádíš i Farrés. El seu pare, procedent de Verges, altemava la professió d'advocat amb la dedicació a la politica -fou dipu-tat-i amb les tasques ďadministració de les propietats -tant els Albert com els Paradis eren propietaris rurals-; aques- tes tasques el mantenien sovint fora de casa. No obstant, la jerarquia familiar, seguint les normes de la tradició, era exercida per ľävia Paradis, ja que la resi-děncia familiar de TEscala provenia de la línia materna. Aixö, juntament amb el fet que el pare moris quan Caterina tenia vint anys, explica l'estret lligam que s'establi entre l'autora, la seva mare i la seva ävia. Son abundants les manifesta-cions d'afecte que Caterina Albert va fer per escrit respecte a aquestes dues dones. " . ■ 1 Rebé una formació com la de totes les noiesďuna família benestant: ľescola, o el que ella en deia la costura, on apren-guéles primeres lletres; una temporada en un pensionát de Girona i res més; únií cament la formació particular a casa, en-caminada sobretot a formar una senyo- Caterina Albert- i Poradu en una fotografia de joventut. Fihs a la mort de ľescriptora, la seva data de naixenga fou un enigma: generalment ěs creia que havia nascut el 1873, perö de fet s'amagava quatre anys. Així dones, aquest retrat correspon al voltant de 1885 (Foto Colita). 93 Caterina Albert a la seva infantesa. Nascuda al si d'una important famuia de propietaris rurah que residia a I'Escala, comenga a llegir, a pintar i a escriure des de molt petita per escapar de la monotonia que li imposava la, seva reclusio -per raons de classe i per la seva conditio de dona-a la casa pairal, d'on no es mogue practkament mai (Foto Colita). retä: unes llicons de solfeig, l'aprenen-tatge de les labors considerades pröpia-ment femenines i les classes que ella sol-licitä de pinturä i escultura. El que mes contribui, perö, a la seva formaciö fou el poder disposar amb tota llibertat, i per a ella sola, d'una cambra, la seva «cambra blanca» com ranomena a Mosaic III; aquesta era un estudi a les golfes de la casa de I'Escala, on podia passar llargües hores dedicada a la lectura i a practicar, en secret, la seva vocaciö ar-tistica. En efecte, ja des de petita manifestä una predilecciö especial per l'art, con-cretada els seus primers anys en la vocaciö pel dibuix, que mes tard ampliä a la pintura i a l'escultura, especialitat en la qual fou guiada tecnicament a traves de les llieons d'Antoni Alarcon i Josep Car-cassö. Tambe molt aviat comparti la seva vocaciö d'artista plastica amb la d'escriptora. Aixija des de molt jove es: crivia, primer en castellä despres en ca-talä, sensacions,. impressions o simple-ment histories que havia sentit coritar. Sembla que enviä alguna de les seves primeres creacions a diverses publica-cions de l'epoca perö de fet no es donä a coneixer püblicament fins al 1892 que participä en eis Joes Florais d'Olot amb el monöle^ La infanticida i el poema El llibre nou.Es en aquest moment quan po-dem dir que comenca la vida literäria de la nostra escriptora, vida que anirä mar-™Ar> ■nrA prvntraet niip s'estableix en la sionarä mes d'un disgust. El primer f( en aquests mateixos Joes Florals, car qüestionä l'escenificaciö del monöl premiat, donada la cruesa del tema. C terina Albert davant del fet opta, co sempre farä, per recloure's, no anar a i collir el premi i, per tant, no donar-s( coneixer. S'ha deixat veneer per la p al «que diran» de la senyoreta d'una milia i d'un estament determinats q ha de cpnservar la seva imatge tal cc manen els costums i la tradiciö, Aquesta contradicciö, constant llarg de la seva vida, no ve donada si plement pel fet que hagues de consen «la imatge» que la condiciö familiar queria, sinö tambe pel seu caräeter c< tradictori, ja que al costat d'una de que es manifestä timida i que realm* en alguns moments reacciona com a es troba una dona capac de no soti tre'sni censurar-se per timidesa a l'hi d'escriure. Al costat d'una dona que s IIa, que viu reclosa, hi ha l'escriptora < participä de la vida literäria del pai traves de les col-laboraciqns en publ cions i la partieipaeiö en coneursos. costat de la dona ideolögicament c servadora hi trobem la dona que esc dalitza la societat trencant els mot encarcarats que condemnaven la doi no escriure o en tot cas Ii feien privat: segons quines temätiques i segons qi tons i estils. iMustra molt be el que ; bem de dir la confessiö que Victor talä feu en una carta a Joan Mara l'any 1903: «Avui tomo a ser una n una noia de familia, d'estament dt minat, que te deterrninades relacion cials, i aquestes, plenes de prejudicis setes prediquen i fallen segons elles segons jo. I a mi, que no hi ha res que repugni tant com la dona que aqui; per emancipada ni res que tant n panti com la possibilitat de veure'n closa a tal categoria sento lligat i pensament davant l'obra a fer i al des mes percepcions de la vida perl? a l'amic, al burges... al monstre qu< coneix i que m'espia.» Les seves obres comencen a apart amb una certa regularitat a partir inicis de segle* Es en aquests morr que es döna a coneixer amb el.pse nim de «Victor Catalä», que tanta i mica originä el 1902 quan, arran < publicaciö de Drames Rurah, es des< que amagava el nom de Caterina Al Es tambe a partir d'aquests moii que inicia una serie d'amistats liter sobretót ľamistat amb Narcis Oller i amb Joan Märägäll, a qui Catcrina Albert admirava proľundament com a literát i com a persona. D'aqueštes amištats a'ha quedat un repertori de cartes, algu-nes molt interessants, que permeten es-brinar fil per randa la personalitat hu-mana i literäťiä de Tautora: Malgrat äquests contactes, Caterina Albert, ((Victor Catalä», volgué mante; nir-se al marge dels cenacles literaris, manifestä contínuament la seva condi-' ció á'amateur i reclamä sempre la Uiber-íat tant de cóntingut com dels pôstulatš estětics de les seves obres. Amb tot, participä en diversos con-cursos i rebé alguns premis i guardons: Fany 1903 es presentä als Joes Florals amb Marines i li fou côncedidä la cópa del Consistori, que no anä a ŕecolfir; Fany 1909 fou concedit pelsjocs Florals el premi Fastenräth a la novel-la Solitud; Fany 1917 presidí els Joes Florals en que pronuncia el discurs De civisme i civilitat; Fany 1918 rebé el segon accěssit dels Joes Florals per la poesia Cavalls del port; Enalment el 14 de gener de 1923 rebé el aomenament com a membre de la Reial Academia de Bones Lletres, on llegí ľe-iogi del seu antecessor, Frederic Rahola, í a la terra ďambdós, ľEmpordä, titulat Sensations d'Empúries. Durant els anys trenta una série de conflictes socials i histories i problemes personals afecten la vida de Caterina Al-bert. Així ľany 1930 es lamenta dels saaldecaps que li ocasiona, com a pro-pietäria rural, el malestar al camp, el qual augmentarä a partir de 1934 amb ľaprovació al Parlament de la Llei de Contractes de Conreu. El 1932 s'agreuja la malaltia de la seva mare que final-ttient mor. Caterina Albert pateix un de-sequilibri físic i emocional per la perdua de la persona a la qual se sentia més unida. Aixi ho confessa a Francesc Ma-theu en una carta ľany 1933: «La mort de la meva mare (...) ha estat" per a mi un cop tan fort, que tota ma vida n'ha quedat desenquadernada. Ja mesos, anys, abans de quě ocorregués, la imminěncia de la desgrácia me tenia en un estat d'angoixa imponderable (lo que m'ha-via fet plorar la dolca i penetrant poesia de V. "La mare vella"), millor dit, en una obsessió dolorosa que no em deixava cap ni cor per a res aliě a la meva pobra malalta.» Després d'una intensa'activitat literá-ria, Caterina Albert, «Victor Catalä», moria a l'Escala el 27 de gener de 1966. L'obra. Etapes El primer lÉbre que publica Victor Catalä data del 1901 i és un volum de poesia titulat El cant dels mesos. El mateix any enpublicáun altre, aquest de teatre, que titulä Quatre monblegs.-Es dona a čonéi-xer, doncs, amb dos géneres que no son els que més cultivarä ni en els que més reeixirä. Sovint es piany de no ser poeta i confessa la seva passió pel teatre, pero cada vegada més el seu geni es manifestä en un altre genere, la narrativa. Les publicacions, eh aquest gěnere, s'inicien ľany 1902 amb el vohxmDrames Dues mostres de les habilitats pietbriques de Victor Catalä: un autoreträt de l'exriptwa, fet al carba, segurament a les darreries del segle xix; i im paisatge de l'Escala, pintura a l'oli que ens presenta la seva vila nadiua amb l'aspecte que oferia cent anys gnrera, ben diferent del que te avui (Fotos Cölita). 95 Rurah, el qual provoca una forta pole-mica per dues raons: per la intensitat de la cruesa i de la violencia i pel descobri-ment que l'autor que s'amagava darrera el pseudonim de Victor Catala era una dona. Es, doncs, a partir de comengaments de segle que la vida literaria de Victor Catala pren una forta embranzidai Des d'aquest any fins al 1951, que surt la seva darrera obra, no deixara de dedi-car-se a la literatura, malgrat que aquests cinquanta anys estiguin inter-romputs per dos silencis. La produccio de Victor Catala, per tant, es distribueix en tres etapes separa-des per dos llargs periodes de temps. En la primera (1901-1907) apareixen a mes dels tres volums ja esmentats -El cant dels mesos (1901), Quatre monblegs (1901) iDramesRurah (1902)- dos reculls mes de narracions, Ombrivoles (1904) i Gaires Vius (1907), un volum de poesia, El Llibre blanc, policromi i triptic (1905) i una novel-la, Solitud (1905). Es l'etapa mes important de Victor Catala, tant pel que fa a quantitat com a qualitat. Ha publi-cat els millors reculls de narracions i la novel-la que la converteix en un dels grans noms de la literatura catalana. Son els anys del Modernisme i Victor Catala pot deixar anar lliurement, sense gairebe cap tipus de trava, la seva vena creadora que es decanta per la narrativa rural. ruralistes i de la seva llengua «cantelluda i ferestega». En el proleg a Caires Vius es defensa de les critiques d'alguns nou-centistes i afirma que 1'atac al ruralisme es prematur i precipitat. Creu que per a Catalunya no es convenient una seleccio sino que necessita encara l'esforc i la col-laboracio de tots els elements vius del pais en la seva vida i en la seva histo-ria. Exigeix llibertat en la creacio i no ad met que 1'inteMectual i l'artista s'hagi d« sotmetre a unes disciplines arbitraries. Davant els atacs a que es veu sotmesj opta per abandonar; deixa de publican des del 1907 fins al 1918 que comenca ; apareixer a la revista «Catalana» un; novel-la seva, Unfilm. J.000 metres. S'in cia, per tant, aquest any el que poden considerar la segona etapa que es clour el 1930 amb la publicacio d'un altre vc lum de narracions titulat Contrallums. Pi blica a mes a mes el recull de narracior La mare balena (1920) i el volum antoli gic Marines (1928). Aquesta es una etapa vacil-lant. Vi tor Catala procura abandonar el «dran rural», com ho demostren l'intent de n vel-la ciutadana ambUnfilm i l'intent < tractar el mar amb La mare balena. La vacil-lacio no es mes que la cons qiiencia dels atacs que li han dirigit alg nes de les critiques noucentistes. Es in' ressant en aquest sentit, el proleg Contrallums, primer recull de (tdrames: rals» despres del silenci, el titol del qi — "'-"'fi'-^n'ii .wTraipntlabald Rurals, el qual provoca una forta pole-mica per dues raons: per la intensitat de la cruesa i de la yiolehcia i pel descobri-ment que l'autor que s'amagava darrera el pseudonim de Victor Catala era una dona. . Es, doncs, apartir de comencaments de segle que la vida literaria de Victor Catala pren una forta embranzida. Des d'aquest any fins al 1951, que surt la seva darrera obra, no deixara de dedi: car-se a la literatura, malgrat que aquests cinquanta anys estiguin inter-romputs per dos silencis. • La produccio de Victor Catala, per tant, es distribueix en tres etapes separa-des per dos llargs periodes de temps. . Enlaprimera(1901-1907) apareixen a mes dels tres volums ja esmentats -El cant dels mesos (1901), Quatre monblegs (1901) iDrames Rurals (1902)- dos reculls mes de narracions, Ombrivoles (1904) i Gaires Vius (1907), un volum de poesia, El Llibre blanc, policromi i triptic (1905) i una novel-la, Solitud (1905). Es l'etapa mes important de Victor Catala, tant pel que fa a quantitat com a qualitat. Ha publi-cat els millors reculls de narracions i la novel-la que la converteix en un dels grans noms de la literatura catalana. Son els anys del Modernisme i Victor Catala pot deixar anar lliurement, sense gairebe cap tipus de trava, la seva vena creadora que es decanta per la narrativa rural. " ruralistes i de la seva Uengua cccantelluda i ferestega». En el proleg a Caires Vius es defensa de les critiques d'alguns nou-centistes i afirma que l'atac al ruralisme es prematur i precipitat. Creu que per a Catalunyano es convenient una seleccio sino que necessita encara l'esforc i la col-laboracio de tots els elements vius del pais en la seva vida i en la seva histd ria. Exigeix Uibertat en la creacio inoad met que rintel-leqtual i 1'artista s'hagi de sotmetre a unes disciplines arbitraries. Davant els atacs a que es veu sptmes; opta per abandonar; deixa de publica des del 1907 fins al 1918 que comenca. apareixer a la, revista «Catalana» un noyel-la sewa., Unfilm. 3.000 metres. S'in cia, per tant, aquest any el que poder considerar la segona etapa que es clour el 1930 amb la publicacio d'un altre v< lum de narracions titulat Contrallums.Yi blica a mes a mes el recull de narracioi La mare balena (1920) i el volum antol gic Marines (1928). ■ Aquesta es una etapa vacil-lant. Vi tor Catala procura abandonar el «dran rural)), com ho demostren l'intent de n vel-la ciutadana amb Unfilm i rintent i tractar el mar amb La mare balena. La vacil-lacid noes mes que la con: qiiencia dels atacs que li han dirigit alj nes de les critiques noucentistes. Es in ressant en aquest sentit, el proleg Contrallums, primer recull de «drames rals» despres del silenci, el titol del q ia p« ben significatiii, ((Traient la bald A partir de ľany 1930 els conflictes socials i histories i els problemes personals, que ja hem esmentat, porten Victor Catalä de nou al silenci, que continua durant els anys de la guerra civil i la postguerra fins al 1946. Aquest any re-; prěn la producció en llengua catalana -el 1944 havia publicat un volum en cas-tellä titulat Retablo- amb el volum de proses Mosaic III) Impressions literacies sobre iemes domestics. El 1949 publica Vida mölta volum de narracions que representa el retorn decidit al seu geni particular: el tráctament pessimista de la ruralia. Lul-tima publicació, Jubileu (1950), és un punt final en čerta manera convencio-nal: ľintent ďuna visió menys «ombrí-vola» de la vida. En realitat, perö, toma a ser una modificació del seu natural que U resta qualitat. La poesia Ja hem dit que Victor Catalä publica en la seva primera etapa dos volums de, poesia. Les peces incloses en aquests volums més quatre de disperses publicades en la segoha edició de les Obres Completes formen tot el gruix de l'obra poética, al-menys la coneguda, de ľautora. Gairebé totes estan escrites en eis anys del torribant de segle. Es probable, doncs, que lá dedicació a aquest gěnerě anés disminuint a mesura que augmen-tava la producció de narrativa. D'altra banda, Victor Catalä, en poesia no obté ni la qualitat ni ľexit que as-soleix amb la prosa. Ella mateixa reco-neixia aquesta limitació quan afirmava: «/o no sac poeta, m'ho sento i, per lo taňt, no puc produir d'aqueixos versos dels poe-tes veritables que sien o no correctes, diuen sempre quelcom digne de ser es-coltat.» Certament tenia raó en fer aquesta afirmació; el contingut, la těcnica i el do-mini del llenguatge en la poesia no te-nen comparació amb els de la sevá prosa. En poesia, Victor Catalä no.fa cap apoŕtació especialment destacable i si, en canyi, mostra una gran vacil-lació. De věgades trobem una poesia artificiosa i fředa amb incorreccions mětriques i amb un llenguatge poc adequat, més adient per a la prosa. D'altres vegades els versos són prou reeixits, com aquests del «Cant de febrer»: «L'ametller blane de tendra flor / és ton heraud i ta se-nyera; / eil du coratge al veil pastor / al senyor trist i a la vaquera.» El primer llibre de poesies, El cant dels mesos (1901), aplega un conjunt de dotze poemes, tants com mesos té ľany, i un que fa ďintroducció. Čada poesia, inspi-rada en el sentiment de la naturalesa, está dedicada a destacar les característi-ques particulars del mes corresponent. Alguns dels poemes traeixen un to vita-lista i un tráctament de la natura ďinspi-ració maragalliana com els citats del «Cant de febrer». D'altres, en canvi, s'inspiren i prenen la forma de les cango-netes populars com els cants d'abril, juny, juliol, setembre i octubre en que cerca sobretot.la musicalitat. El Llibre blanc (1905) és un volum divi-dit en tres seccions. Malgrat que el titol Primera edició dels «Drames rurals» (Barcelona, 1902), en que el pseudönim de l'escriptora, Victor Catalä, encara era un enigma per a la majoria dels lectors. A ľesquerra: Fotografia dejoventut de Caterina Albert aljardí de casa seva, en que apareix asseguda entre dues amigues; la que estä agenollada és la seva germana Amelia (Fotos Colita). 97 Autoretrat de Caterina Albert pels volts de 16 anys. Abans de dedicar-se plenament a la literatura, desenvolupä la seva fina Sensibilität en altres äctivitats arttstiques, principalment el dibuix, la pintura i l'escultura. Aquest äutoretrat d'adolescent ens dona idea del detallisme i I'alt nivell tecnic que Caterina Albert havia assolit com a pintora (Foto Colita). encapcala tot el volum correspon prö-piament a la primera seceiö tambe subti-tulada «Segle XViil». Aquesta la integren un conjunt d'onze poesies, mes una que fa d'introducciö, ambientades en el segle que Ii döna nom. Eis poenies sön una serie de joguines divuitesques inspirades en l'ambient versallesc. Eis temes, eis personatges, les imatges... recullen, amb mes o menys encert, eis töpics amb que les perruques, eis maquillatges, les s ticacions, i fins i tot un cert tö picai alguns moments. Tot i que la vacil-esmentada no ens permeti parlar bonnivell qualitatiu de tot el conju que hi hem de reconeixer, si mes no certa Originalität. Les altres dues seccions, la tin «Policromi», formada per trentj poesies i una d'introductöria, i la lo^o «Tvi'ntir'n formada. evidentr vitu KT/ipuTuanesu ae l'Escala. La seva conditio de rendista li permeté una vida folgada i, llevat d'alguns viatges per Europa, sobretot a Italia, i per Catalunya, passä la major part del temps llegint i escrwint en aquesta mansió (Foto Colita). tat d'unes poesies de caräcter vitalista que canten la llibertat, la comuniö de Phome amb la natura o la natura ma-teixa -«L'oca blanca», -«El captiu»...^ unes altres de caräcter marcadament pessimista que reflecteixen de manera crua eis horrors de la mort o les conse-qüencies de les frustracions, com «Les dones xorques»: «I al veure-te patir, oh Mare Dolorosa, / vora el Fill estimat que regalima sang, / exclama amb foll ne-guit llur änima envejosa / -Qui podes per son fill gaudir altre tant!» Quant a la forma s'evidencia la ma-teixa diversitat que en el volum anterior; al costat d'unes poesies o d'uns versos de granlirisme se'n troben uns altres amb un llenguatge més próxim a la prosa que al vers. El teatre En una entrevista que li féu Baltasar Porcel,-Victor Catalá afirmá: «El teatre ha estat la meva gran passió.» Aquesta passiólasatisfeu, comaespectadora, as-sistint a gairebé totes les estrenes i, com 99 ^HfcL^'- v^.v?. Manuscrit de Victor Catalä i estris d'escriptura que ella utilitzava, tal com van trobar-se després de la seva mort (Foto Colita). a autora, a través de la creació. Escrigué teatre, perö poc, si el comparem amb la narrativa. Segurament es desanimä a causa de les dificultats que es posaven a ľescenificació de les seves obres. Recordern que ja en els Joes Florals d'Olot s'havia qüestionat la representabilitat de La infaticida. Les vuit obres que s'han arribat a pu-blicar son escrites al tombant de segle -tenim notícies de ľexisténcia ďalguna altra pega com la tituladaíľ/ sete sant ma-trimoni pero no š'ha arribat a publicar. No totes són datades, perö és probable que siguin pröximes cronolögicament. Es fäcil, doncs, pensar que a partir dels primers anys del segle deixés ďes-criure'n. Aquestes obres han estat recollides en dos volums, publicats amb molts anys de diferencia. El primer, Quatre monölegs, que aparegué el 1901, conté, com el titol indica, quatre monölegs en vers: La tieta, Pere Märtir, La Vepa, i Germana Pau. Ľal-tre, Teatre Inédit (1967) recull: La infanti-cida, monöleg en vers; Les cartes i Verbagä-lia, monölegs en prosa i Ľalcavota, qua-dre dramatic en prosa. Del teatre de Vietor Catalä cal desta-car-ne dos aspectes: el predomini del monöleg -com veurem la seva particular creació de monöleg- i el realisme. Totes les obres, tret de■ Ľalcavota, són monölegs i en totes precisa, en les acota-cions inicials, la necessitat que tant la in-terpretació com ľescenografia siguin versemblants, és a dir realistes. No solament avalen la preferencia pel confessió que fa al pröleg del vol Quatre monölegs on el defensa i reivinc amb aquestes paraules: «El considerc génere tan susceptible de perfecció tística com qualsevol altre dels gent teätrals, ja que per mi lo merit i v; d'una obra no depén pas de ses dirr sions i altres nimietats per l'estil, s del perfeccionament que tinga dintn les condicions de sa naturalesa.» Aquesta perfecció artistka i la vo] tat de realisme la porten a trencar llii ment eis motlles del monöleg, que geixen un sol personatge, i introduir si cal, ďaltres de secundaris que es quin la preséncia del protagonista, tant així que hagi de fer-ho ell mateb perjudici de la versemblanca. Aques) eurs ľutilitza eri Pere Märtir, Germ Pau, Les Cartes i Verbagälia. Si ens fixem en les característiqueí ternes, les obres teatrals de Vietor talä les podem dividir en tres grups: monölegs en vers, els monölegs prosa i un quadre dramatic. Els primers presenten, en versos recorden els de Guimerä, un drama tim. En aquests es reviu a través di confessió del personatge tot el pre que ľha menat a un fatal desequil emocional o psíquic: la bogeria en Lá fanticida, la solitud i el dolor en La tit La Vepa, la mort en Pere Märtir i ľobc< ció que condueix a ľassassinat en ( mana Pau. En aquestes obres es constata la fc expressiva de Vietor Catalä que tant racteritza la seva prosa. N'hi ha ui pero, en qué aquesta forca és augrr tada per la intensitat del dramatis com és el cas de La infanticida en i ľhorror de ľassassinat del fill és a mentat per la manera com es produ la mort, triturat per la roda del'mo Els monölegs en prosa tenen un c; diferent dels anteriors. No pretenen aprofundiment psicolögic, sinó siml ment crear una situació eri lá qual fan presents alhora la desgräcia i ľ mor. El toe d'humor el dóna, en el caí Les cartes, el personatge d'una dona pöble, innocent, inculta... que, e blerta a ciutat, és enganyada pel ma el llenguatge estrafet de la profagon , accentuä la comicitat. En Verbagälia s tableix un divertit «diäleg» entre el f tágonista i un mut; ľhumoreLprov lá caricatura que eš fa d'un home ex< sivament parlador. . Finalment amb L 'aleavota, Victor ďuna altra optica, la crítica, un terna so-¥Ínt tractat en el teátre des de la pers-pectiva cômica: la caca de mařit. La in-tenció és fer una denúncia del que ella areu que és un mal de la seva societat. El dramatisme de ľacció í la tragédia final seran els exemples ficticis pero possibles -realistes- de les consequěncies que po-den portar aquestes actituds. Les narracions Com a narradora Victor Catalä -mal-grat altres temptatives- s'arrenglera en elconjunt de modernistes que fan narra-tiva rural. N'esdevé un dels represen-tants més significatius, no solament pel nombre ďobres que dedka a aquesta te-matica, sinó també perquě és la més original en crear, fins a convertir-se en la capdavantera del que s'ha anomenat ge-něricament «drama rural», que és signi-ficativament el títol del seu primer llibre de narracions. La preferencia pel món de la ruralia, comuna en altres modernistes, té en Victor Catalä una doble motivació. Per una banda la seva inclinació terrassana, mal-grat que la seva vida transcorregués a marina, la porta a observar -la capacitat ďobservació és una de les seves virtuts-i coněixer més a fons els homes de terra endins. Coneixement que es veié afavo-rit, evidentment, per la seva condició de propietaria rural que li facilitä el tracte directe amb eis pagesos. Per ľaltra té una preferencia estětica, que ľempeny a valorar les possibilitats artístiques que ofereix el món tancat, obscur, primi-tiu... del camperol. Confessa ella ma-teixa a Narcis Oller: «El que més em temptä fou el vigor de clarobscur que veig en ľäíiima esquerpa del pöble terrassä, en aquella immensa pedrera de la que tantes estätues es poden treure, tant més importants quant més cantellu-des.» Vigor, clarobscur, cantelludes... son paraules que defineixen molt bé quins seran els aspectes d'aquesta page-sia que voldrä destacar i convertir en art. Es la bellesa del negre o el que ella anomena «la voluptat del dolor», que tant costa d'entendre a MaragalL 1 La visió de la pagesia és, per tant, to-talment diferent a la folklôrico-costu-mista. No li interessa la tipificació del pages ni la desčripció idil-lica dels seus costums, sinó tot el contrari. El tracta-ment que Victor Catalä dóna al tema rural es pot resumir en dues paraules: dramatisme i cruesa. Aquests trets, que son comuns amb d'altres ruralistes modernistes, adquireixen en les narracions d'aquesta una intpnsitat no igualada per cap altre autor. Victor Catalä es veu obli-gada a justificar sovintaquest tret distin-tiu de la seva obra -tret que a més de ser desagradable en si per a la mentalitat general de ľepoca, resultava més rebutja-ble si el responsable n'era una dona-; així és justifica en els prölegs a Drames rurals i a Ombrwoles, atribuint.a una tendencia innata i irreprimible el mirar la réalitat pel canto negre i a la sinceritat el fet de no eliminar els aspectes més nfe:, gres i crus d'aquesta realitat que la seva subjectivitat ha seleccionat. Tot aixö forma, part d'una; visió pessi-rriista i trágica de la vida: ľhome sotměs d'una manera completa i ignorant a una gran forca dominadora i indominable. Despres de ľimpacte pravocat per «Drames rurais», el segon llibre de contes de Vietor Catalä, «Ombrivöles» (1904), contrtbuí a reforgar la polemica sobre aquesta eseriptora, en descobrir el public que ľ autor d'aquesta literatura tan «crua» era una dona (Foto Golita). Un raco deljardide la casa pairal de Caterina Albert, segom una pintura de I'escriptora (Foto Colita). I 1 / ..'I Aquesta concepcio fatalista -ben dife-rent del determinisme naturalista- la trobem implicitament present gairebe en tots els «drames rurals» i, fins i tot de vegades explicitament com en les parau-les finals de ((La pua de rampf» que atri-bueixen al Fat les violacions que han so-fert les diferents generacions de dones d'una famflia: «Quan ens Uiguen a la vida ens lliguen al nostre fat, que es com dir a un ordre de fatalitats determinades (...) Probablement un dia o altre passa-ran les filles per l'esglai que passa la mare, que passa l'avia, que passa la besa-via, tal volta (...) mes qui podria evi-tar-ho?, el Fat es inexorable.)) * Hi ha un aspecte formal que defineix molt particularment la capacitat narra-tiva de Victor Gatala: la condensacio de les histories narrades reduint tot alio ac-cessori en favor de la tematica i els per-sonatges. Aquests, tematica i personat-geSj son els nuclis de l'art narratiu de l'autora. En algunes narracions la pri-macia la tindran els esdeveniments -ge-neralment catastrofics- ocasionats per les actuacions d'algun personatge gai- *.*»K inrhma r]F>] Fat O lT19l"ni- desequilibri intern d'un personatge -ge-neralment pres per un turment intim-que el mena fatalment a la desgracia o a la mort. D'aixo es despren, evident-ment, que la galena de personatges que integren l'obra narrativa de Victor Ca tala estara representada sobretot per personatges primitius, ignorants, margi nats o per aquells que presenten algur tipus de tara o desviacio fisica o psi quica. Finalment cal destacar que un dels as pectes que confereix mes vigor i qualitai literaria a la narrativa de Victor Catali es la utilitzacio d'un llenguatge absoluta ment proporcionat a la tematica que ex posa. La llengua, pouada en la mateixz vida rural, en els mateixos pagesos d< les seves obres, es, tant la del narradoi com la dels personatges, viva, expres siva o, com diu ella mateixa, «de llei) -malgrat algunes incorreccions lexique: o sintactiques-, perque per a Victor Ca tala, igualment que per a Maragall, 1; llengua es el reflex de la vida, «emana reflecteix tot el bo, tot el dolent, tote bell, tot el lleig, tot el balder de la vida» Les noveMes Victor Catala assaja sovint el gener novel-listic; es coneix el projecte d'un novel-la, La Tragedia de Dama Nisa, de 1 qual unicament se n'arriba a publicar t proleg i una altra, Calzer d'amargor, qu segurament deixa inacabada perque ut litza el nom del seu protagonista, Victo Catala, com a pseuddnim. D'aquest se'n coneixen dos capitols que fore: presentats als Joes Florals del 1903 am el titol de Marines i que mes tard integr; ren, juntament amb tres narracions pre cedents del recull Caires Vius (1907), el vc lum antologic Marines (1928). Amb tot, unicament en publica due: Solitud (1905) i Un film. 3.000 metr, (1926). Aquestes dues, que, com her vist, corresponen a etapes diferents d la produccio narrativa de l'autora, ha provocat reaccions totalment oposade Unfilm fou tractada amb molta fredc per part de la critica i fins i tot valorad -amb certa injusticia- negativamen Sorti publicada a la revista ((Catalonia des de rabril de 1918 fins al juny c 1921. Els tres volums que l'apleguen f< ren publicats conjuntament l'any 192i Amb aquesta noveMa Victor Gata prova el tractament d'ambients urban; l'aplicacio de noves tecniques narrai ves, inspirades sobretot en les cinemat prafinues -d'aaui el titol. Aauestes co: personatges, la linealitat dels esdeveni-ments i el distanciament entre la história i el public per a la qual cosa renuncia a la versemblanca. Solitud, en canvi, és, merescudament, ľobra de tota la seva producció que li ha donat més fama, avalada per les traduc-cions a diverses llengiies -ha estat tra-dui'da al castellä, al francés, a Titaliá, a ľalemany, al rus, i fins i tot a ľespe-ranto. Aparegué en forma de fulletó en el suplement de la revista «Joventut» des del maig de 1904 fins a ľabril de 1905. Per diverses raons, ja esmentades, es veié obligada a anar lliurant els capitals a mesura que ľobra anava sortint publicada; les presses a que es veié sot-mesa i el fet de no poder rellegir el conjunt de ľobra abans de lliurar-la son la causa de les continues manifestacions d'insatisfacció respecte a aquesta nove-Ma que Victor Catalä féu al llarg de la seva vida. De totes maneres el fet d'haver estat publicada per «entregues» no afecta gens la composició de Solitud, ja que aquest sistema de publicació s'adiu per-fectament amb el caräcter acumula-tiu de ľestructura d'aquesta obra. En efecte, Solitud, com d'altres de les no- vel-les de ľépoca estä formada per capi-tols més o menys autônoms, alguns dels quals no son fonamentals ni imprescin-dibles com és el cas del titulat «la festa de les roses». Solitud parteix ďuna anécdota real: la história d'uns ermitants encarregats de l'ermita de Santa Caterina al Montgri -Hoc on es situa ľacció de la novel-la, malgrat que la magnificació que fa de la muntanya faci dubtar-ho-. Aquesta his^ tôria l'havia sentida contar, segons diu lamateixa autora -tot i que en una altra ocasió es contradiu i afirma haver cone-gut la história amb posterioritat a la creació de Solitud-i ľaprofita per fer un ((drama rural)) ampliat. El punt de par-tida és, dones, elmateix que alguns dels seus ((drames rurals». Ella mateixa ex-plica: «En posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un "drama rural". Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge.» Aquest últim aspecte i el grau de simbo-Ktzaeió que permet «ľamoliació» son els trets que particularitzen Solitud i en certa manera la diferencien dels «drames ru-rals» més típics de l'autora..... Durant eh últims anys de la seva vida, Vietor Catalä no es mogué practkament del Hit. En aquesta fotografia la veiem conversant amb el seu nebot, el folklorista Lluú Albert, el qual ha tingut eura ďordenar tota la documentació de ľeseriptora i conservar-la a ľarxiu del Clos del Pastor (Foto Colita). 103 Vista de l'ermita de Santa Caterina, prop de Torroella de Montgri. Aquesta ermita i el paisatge abrupte del Montgriinspiraren a Victor Catalä l'ambientacio de «Solitud», en que eh dos . protagonistes so'n ermitans (Foto Colita). Ľanécdota de ľermitana desarrelada i amb una forta problemätica familiar es desdibuixa davant la forca de la simbo-lització que converteix la Mila, ľermita-na-protagonista, en el centre ďinterés al voltant del qual es teixeix tot un joc de relacions entre ľhome i el món, que es presenten en tots els graus possibles: des del primári, ďabsoluta inconsciéncia -representat pel personatge de ľermita, Maties-, cada vegada més prôxim a les forces destructives del cosmos -simbo: litzades per l'Änirna-, fins al més superior, el de l'artista, el geni, que ha acon-seguit, a través de ľ art, la superació del caos -simbolitzat pel personatge del pastor, Gaietä. La novel-la narra ľexperiéncia particular de la protagonista -tots els aspec-tes: personatges, paisatge, vivéncies... es manifesten a través de la subjectivitat de la Mila- en el seu trajecte vital d'autoco-neixement i coneixement del món, que va des del grau d'inconsciencia al grau de coneixement sota la influéncia ( pastor. Aquesta trajectöria és la q marca la dištancia cada vegada més salvable que s'estableix entre la Mila i Maties, sempre constant en el seu gr d'inconsciencia. L'altre element important, el p satge, juga també com la Mila un dot paper en la novel-la. En el pla més supí ficial representa el marc «real» en que situa ľacció. Si prescindim del grau simbolització o de la magnificació que subjectivitat de la Mila li atribueix, no gens difícil identificar el marc real c Montgri i la seva ermita de Santa C terina. En el pla simbölic el paisatge, igt que els personatges, es converteix en i element més del cosmos amb el qual Mila estableix una relació de no-integi ció/integració segons l'estat d'anim. Núria Nar Llicenciäda en Filológia Catala Bibliografia essencial Lola Badia, Solitud, novel-la, Barcelona, «Quaderns Cre-ma», 2.a série, num. 8, 1984. Jordi Castellanos, Solitud, novel-la modernista, Barcelona, «Els marges)), num. 25, 1983. Josep Miracle, Victor Catala, Barcelona, Ed. Dopesa (Pinya de Rosa, 30), 1978. Manuel de Montoliu, «L'o-bra de Victor Catalan, proleg a Obres Completes de Victor Ca* tala, Barcelona, Ed. Selecta (Bib. Perenne, 28), 1972. Maurici Serrahima, «Victor . Catala (Caterina Albert) (1869-1966)», dins Dotze Mes-tres, Barcelona, Ed. Destino, Alan Yates, Una generácia sense novel-la?, Barcelona, Ed. 62 (Llibres a l'abast, 122); 1975.