‹#›
Page
•Literatura catalana IV
Teatre modernista

‹#›
Page
El teatre arriba aviat a una conclusió molt clara: no es pot avançar en la indagació de la realitat
si no es considera la part més oculta, fosca i irracional de la naturalesa humana. Neix així a
Catalunya un teatre naturalista per al qual la burgesia barcelonina no estava acostumada. Émile
Zola no va aconseguir trencar la tradició del teatre català, i no va ser fins a l’arribada d’Henrik
Ibsen que el drama modernista ho canviés gairebé tot. A partir de 1886 comencem a veure sobre
l’escena retrats de personatges modernistes (de la mà de Frederic Soler), però sense que els autors
en prenguin costat. Es parla, però, de teatre modernista a partir de 1888 fins a 1911.
Modernisme i teatre

‹#›
Page
-El teatre té dues vessant: una més naturalista encetada especialment per Pin i Soler, que no va
tenir continuïtat i una altra que van obrir els joves modernistes. L’obra de Pin i Soler deixa de
banda els drames obrers i de passions primitives, tan habitual en Ignasi Iglésias.
-Totes dues opcions tenen aquesta característica realista típica, però amb la diferència que els
modernistes hi afegeixen un element reivindicatiu, considerat regeneracionista.
-A més hi ha l’opció modernista de l’Art per l’Art, amb Apel·les Mestres com a màxim exponent, que
va introduir a Catalunya els autors anglesos i francesos.
-La influència modernista arriba pràcticament a tot arreu en l’escena teatral, fins i tot a autors
no originàriament modernistes, com Àngel Guimerà.
-
-
Naturalisme I l’Art per l’Art

‹#›
Page
-El Modernisme té com a centres neuràlgics les tertúlies, les revistes que feien d’altaveu del
programa del moviment.
-Però un element molt important d’aquesta promoció van ser les Festes modernistes organitzades per
Santiago Rusiñol a Sitges des de 1892 a 1899, que es van convertir en un emblema del moviment.
-Les festes, a diferència dels Jocs Florals, estaven restringides als artistes.
-La primera festa, del 23 d’agost de 1892, va ser una exposició de belles arts amb una barreja de
pintors modernistes i convencionals.
-La segona festa, del 10 de setembre de 1893, va incloure una representació de La intrusa de
Maeterlinck.
-La cinquena (1899) ja incloïa concerts, exposicions i representacions teatrals.
-Un altre lloc de reunió era la cerveseria “Els Quatre Gats”, que també va donar nom a una revista.
D’aquestes reunions sorgeix un autor teatral com Juli Vallmitjana, un dels autors teatrals més
prolífics de l’època.
-
-
L’escenari

‹#›
Page
-Gual va ser una de les figures més rellevants del modernisme teatral.
-Va ser criticat pels regeneracionistes pel seu estil esnob i elitista i per obviar el sentit
social d’alguns autors estrangers.
-Es veu molt influenciat pel simbolisme que intenta regularitzar a l’escena catalana.
-Creia fermament que els nous temps requerien una nova forma de fer teatre i amb autors nous, per
això va posar una èmfasi especial en la formació d’autors.
-Gual va ser un clar representant d’autors que utilitzaven els elements de la Comèdia de l’Art com
a personatges centrals. Els personatges de la Comèdia van esdevenir arquetipus dramàtics
modernistes que prenien vida sobre els escenaris sense necessitat de textos importants, només amb
la mímica.
-Un dels aspectes més importants de la seva obra és el fet de què va intentar en tot moment crear
una base institucional per no haver de partir de zero cada vegada, crear alguna mena de
sistematització (pensament noucentista en certa mesura), així el 1913 es va crear l’Escola Catalana
d’Art Dramàtic, de la què Gual n’era el director.
Adrià Gual (1872 – 1943)

‹#›
Page
-Rusiñol creu que la societat no ha de preocupar-se per qüestions materials, sinó que hauria
d’estar sotmesa a una minoria d’elegits, els artistes.
-L’única manera de viure dignament és cercant la Bellesa i gaudint-ne. Un exemple és la seva obra
L’alegria que passa (1898), una petita comunitat d’artistes que esdevenen missioners de l’art.
-Un altre exemple del seu radicalisme és Cigales i formigues (1901), on els poetes viuen al cim
d’una muntanya i gaudeixen mútuament de l’art, mentre a la plana la societat d’homes-formiga
conreen els camps. La diferència entre prosa i poesia es fa encara més evident amb aquests dos
grups de persones.
-La poesia, però, no està a l’abast de tothom, com explica en la seva obra sarcàstica Els jocs
florals de Canprosa (1902) on ridiculitza els Jocs florals i tot el que representen.
-A començaments de segle aquesta radicalitat comença a cedir, la llibertat té un preu molt alt i
l’artista necessita de mitjans que ha de proporcionar un altre per aconseguir-los. A l’obra La mare
(1907) l’artista té un lligam del què no vol desprendre’s, la seva família. A través de l’amor, el
món familiar pot subordinar-se al món de la creació artística.
Santiago Rusiñol (1861-1931)

‹#›
Page
-Aquesta transició des de la radicalitat a la racionalitat es veu molt clarament en la seva gran
novel·la “L’auca del Senyor Esteve” (1907).
-Rusiñol va ser un clar lluitador contra les injustícies socials “El místic” – 1903 (on critica les
pressions dels interessos sobre l’obra de Verdaguer i contra els què aquest no sap lluitar) i
“L’hèroe” (on denuncia les barbaritats colonials de Cuba i Filipines.
-Quan el Noucentisme comença a fer acte de presència, Rusiñol l’ignora i se’n riu. La seva obra
perd transcendència i esdevé objecte d’entreteniment pur. En els últims anys Rusiñol es dedica a
fer comèdies breus majoritàriament, amb qüestions banals com la infidelitat conjugal, etc. Molt
allunyat del Rusiñol inicial.
-
Santiago Rusiñol (1861-1931)

‹#›
Page
Ignasi Iglésias (-1928)
-Iglésias és la figura més important del drama modernista regeneracionista. La seva obra no té
sentit sense l’obra d’Ibsen (l’anàlisi psicològica que permet descobrir la profunditat anímica dels
personatges sense destruir l’apariència naturalista del diàleg).
-L’individu es debat entre les convencions de la societat burgesa que l’ofeguen I les seves
aspiracions de llibertat.
-Iglésias admirava Ibsen en sobremesura, això fa que els seus inicis siguin més naturalistes, i que
les reivindicacions socials centrin el seu teatre.
-Els seus personatges són molt forts, les escenes – violentes, amb obres que no deixaven ningú
indiferent.
-Va ser traduït a diverses llengües com el castellà, portuguès, francès o italià.
-El seu teatre, però, també entrarà en crisi i optarà per temes més costumistes.

‹#›
Page
•A partir de 1910 el teatre perd molts espectadors. Tothom es pregunta el per què d’aquesta
caiguda. La crisi afectà principalment el teatre professional. •Però bàsicament hi ha un canvi de
comportament en l’espectador primàriament burgès, que volen ser els protagonistes i que no se
senten lligats als pagesos i menestrals. No vol capellans de bosc ofegats per la pressió ni obrers
barallant-se contínuament. Tampoc vol misticismes, poetes idíl·lics i fades. •A tot això s’ha
d’afegir la incidència del cinema i de les pel·lícules de curt metratge, que anaven augmentant la
durada i la freqüència. •El cinema no és, però, un enemic del teatre, sinó una manera diferent de
veure la realitat, moderna, allunyada del classicisme teatral.
La crisi del teatre modernista