HAIK l'.I.ONA. UNA IIIOfiHAI'IA
altres fŕuits i vegetals. També va fer aparéixer cl cava, ales-hores anomenat xampany, ja que va caldre especialitzar-se i obtenir més valor afegit ďunes vinyes que ja no donaven tants fruits com abans. I, finalment, el que ens pertoca és que la fil-loxera va ser el fibló que va punxar el glóbus de ľespeculació. A Barcelona aquest va ser ľefecte que més es va notár, encara que, com passa sempre, alguns van quedar indemnes de ľesclat del boom.
Com ja sembla una tradició a Espanya, ľespeculació fi-nancera va anar també lligada a ľespeculació immobiliäria. Els darrers vint-i-cinc anys del segle xix l'Eixample va créi-xer espectacularment, i, en una operació que s'assembla molt a la que es va fer pensant en els Jocs Olímpics de 1992, es va buscar també organitzar un gran esdeveniment internacionál per poder fer créixer un barri i transformar Barcelona. Aquesta operació va ser l'Exposició Universal de 1888.
UExposició Universal de 1888
La Ciutadella havia estat enderrocada i quedava molt espai. Després de la revolució de 1868, el mateix Joan Prim havia autoritzat les Corts perqué donessin el permís d'enderroca-ment de la maléida fortalesa, mentre ho pagués l'Ajuntament —com sempre— i es destinés bona part de ľespai a jardí pú-blic. Es va encarregar a ľarquitecte Josep Fontseré que urba-nitzés la zóna i va dissenyar un projecte que anava molt més enllä de la Ciutadella, perqué planificava també la construc-ció ďaltres equipaments, com el mercat del Born. Un cop enderrocada la torre de Sant Joan, que era ľedifici interior més odiat de tot el complex de la Ciutadella, els obrers van continuar ľenderroc, encara que es van deixar dempeus di-
P
UN NlíSľľ.HTAH CONVUI.S
versos edificis, com ľarsenal, la capella i ďaltres. En els jar-dins que encara s'estaven fent del futúr pare de la Ciutadella és on es va concebre que se celebraria l'Exposició Universal.
La idea no va ser de ľAjuntament sinó d'un personatge singulár, Eugenio Serrano de Casanova, gallec, exmilitar car-lí i gran viatger, que havia visitat les exposicions universals de Viena i Paríš i la Internacionál d'Anvers. Eli va pensar que fer-ne una a Barcelona podria ser un bon negoci per a la ciu-tat i per a ell mateix, i el 1886 va erear una societat que s'havia d'encarregar d'organitzar-la. Pero la magnitud de ľempresa era tan gran que va demanar ajuda a ľalcalde, Francesc de Paula Rius i Taulet. Rius i Taulet era un horne energie, la idea el va convéncer i ell es va encarregar de posar en marxa una junta amb alguns dels homes més importants de Barcelona perqué organitzés, junt amb ľAjuntament, ľesdeveni-ment. A més, va fer que Práxedes Mateo Sagasta, el presi-dent liberál del govern, s'hi comprometés.
L'opinió pública no es va mostrar inicialment gaire en-tusiasmada amb la idea, perqué massa sovint els grans es-deveniments només havien servit perqué uns quants s'em-butxaquessin molts diners. A més, Barcelona en els anys anteriors havia organitzat fins a catorze exposicions i fires internacionals diverses i no es veia que aquesta exposició, per molt universal que fos, anés a canviar res d'especial. Pero Rius i Taulet va decidir que aquell esdeveniment era ľoportunitat de transformar una Barcelona que ja estava en ple proces de canvi. Va aprofitar els capitals que es van co-mencar a moure per tirar endavant altres projectes de mi-Uora de la ciutat: el cobriment de la rambla de Catalunya, fins aleshores oberta perqué hi passés la línia de ferrocarril de Martorell; ľobertura del que séria anomenat popular-ment el Paral-lel, i la urbanització del passeig de Colom.
716
IIAHCI'.I.ONA. UNA IIIOÍiUAľlA
Respecte a ľexposició cn si, es van fer molts edificis, encara que no tots van ser pensats perque sobrevisquessin a ľesdeveniment. Es van construir, per exemple, el Palau de Justícia, al passeig de Sant Joan; l'Arc de Triomf; els palaus de la Indústria, de les Ciéncies, de l'Agricultura i de les Belles Arts; el restaurant —que continua dempeus i que els barcelonins, per ľaspecte de l'edifici, van batejar amb el nom de «Castell dels Tres Dragons» inspirant-se en una comédia de Serafí Pitarra—, i un dels monuments que es convertirä en un dels grans simbols de Barcelona, el monument a Colom, al capdavall de la Rambla, a tocar de mar.
L'Exposició va durar de maig a desembre de 1888, i encara que més aviat va ser deslluida, va donar un gran impuls a Barcelona. Per primer cop des del setge de 1714, Barcelona va cridar ľatenció internacionál i, a més, per una bona causa. Els visitants que va atraure ľesdeveniment van fer una gran propaganda de la ciutat, que van trobar ben especial en la barreja entre la part més antiga que s'havia conservat —a desgrat dels barcelonins, per cert— i la molt moderna que s'estava constraint a l'Ei-xample. Era una ciutat que estava comencant a construir els seus edificis amb un estil ben particular, el que s'estava posant de moda a Europa i en alguna ciutat americana, i que tenia diversos noms, Art Nouveau, Sezession, Jugendstil, Stile Liberty..., i que a Catalunya es dirä, més endavant, Modernisme. Quan ľalcalde Rius i Taulet mori un any després, deixarä una ciutat encarada cap al futúr i Barcelona el recordarä com un dels grans alcaldes que ha tingut a la seva história.
UN DKNPI'.RTAH CONVULN
Barcelona 11 ritme frenetic
El final de segle sera frenetic. Es com si la imminent arribada del segle xx hagues accelerat la vida ciutadana. En deu o quinze anys, els darrers del segle xix, passaran moltes coses, molt intenses, entre altres questions perque Barcelona s'ha convertit ja en una gran ciutat de dos-cents cinquanta mil habitants cap al 1885 i arribara als cinc-cents cinquanta mil el 1900, i, a mes, es una ciutat en plena marxa, en contrast amb el que passa a altres ciutats espanyoles, que viuran el final de segle com un xoc mes que com una oportunitat.
Barcelona en aquell moment es una ciutat de fabriques i la conurbacio de la ciutat, les poblacions que viuen engan-xades a la gran urbs, es converteix en apendix del ritme barceloni. Moltes grans fabriques surten de Barcelona per instal-lar-se en altres poblacions del pla de la ciutat o a tocar del Llobregat o del Besos. Industria i comerc donen feina a una gran massa de gent que viu en conditions dificils, no tan precaries com mig segle abans, pero molt diferents de les condicions en que viu la classe alta. Tambe hi ha una classe mitjana, formada per botiguers, petits i mitjans co-merciants, i alguns professionals liberals o especialistes en algun camp. La classe mitjana barcelonina formara un grup cada cop mes nombros, preocupat per la cultura i la politi-ca, amb una tradicio associativa molt poc habitual en altres llocs —amb la qual substitueixen uns serveis estatals inexis-tents—, i, amb el temps, amb la vocacio de ser la veritable punta de llanca de molts dels canvis que portara el segle xx.
Bona part de la classe obrera abracara l'anarquisme. Dins de l'anarquisme, com correspon a un moviment politic tan divers i sovint tan refractari a l'organitzacio, hi ha tendencies molt diverses: des d'anarquistes que, sense saber-ho,
Ii A Ii ( I I < t n \  UNA .....'.mm
estä mes a prop del budisine que de hi lluita a favor dels desvalguts, fins a terroristes individuals que eonsideren que per construir una societat nova el que eal primer es destruir de soca-rel l'anterior. Entre aquests dos pols, hi havia tota la gamma possible de maneres de considerar l'anarquisme.
Les autoritats van veure clar des del primer moment que els anarquistes eren perillosos, perö no tan sols perque en alguns casos —pocs— podien ser violents, sinö perque tots, des dels mes pacifies als terroristes, qüestionaven l'or-dre establert, i aixö no ho volien tolerar. En aquell moment, Tunica manera que van plantejar-se d'aturar l'anarquisme va ser la repressio mes dura, un sistema que arribaria a la culminacio en la decada dels anys deu del segle xx. L'excusa per a la repressio era sempre algun acte violent anterior, normalment motivat perque un anarquista volia venjar-se d'alguna repressio passada. Era un cercle vicios terrible.
El dia de la Merce, 24 de setembre, de 1893, Panarquista Pauli Pallas va llancar dues bombes Orsini —una mena de bola de ferro carregada d'explosiu i plena de detonadors que li do-naven un aspecte d'ericö metal-lic— al carruatge que transporta-va el general Arsenio Martinez Campos per la Gran Via. Les bombes nomes li van causar ferides Heus, perö van provocar la mort d'un guärdia civil. Pallas no va fugir, sino que va aixecar el barret i es va posar a cridar visques a l'anarquia. El 6 d'oc-tubre era afusellat al fossar del castell de Montjuic. L'atemptat de Pallas va causar una gran impressiö, i la seva mort, tambe. Tanta, que un altre anarquista, Santiago Salvador, va decidir, com a venjanca, cometre un altre atemptat, i per fer-ho va escollir un indret on tindria acces a un grup de gent de l'alta societat. Aquest Hoc era el Liceu, que des que havia estat in-augurat havia anat consolidant-se com a espai de la burgesia catalana. Tot i aixi, aquesta imatge estava distorsionada per-
UN ni'SIM H I Alt CONVUi.S
que la burgesia, ťos melômana o no, disposava präcticament en exelusiva dels salons principals, la platea, les llotges i el primer pis del teatre, perö tota la resta ľocupaven eis barcelo-nins que estimaven la música i que no eren en absolut de l'alta societat. Molts anarquistes, perö, no entraven en aquestes distincions, encara que no fossin excessivament subtils.
Gräcies al fet que el Liceu acollia gent tan diversa, el 7 de novembre Salvador hi va poder entrar sense problemes el dia que s'estrenava la temporada ďhivern. S'hi representava Guillem Teil, de Gioachino Rossini. L'anarquista, amb dues bombes Orsini amagades dins de la roba, va pujar al cinqué pis, que estava atapei't de gent que volia sentir l'öpera. Salvador es va posar a la galéria i quan comencava el segon acte, a les onze de la nit, va llancar les dues bombes contra la platea, eine pisos més avall. La primera va topar amb el res-patller del seient 24 de la fila 13 i va detonar. Set persones van morir a ľacte. La segona bomba va caure a la falda ďuna de les dones que havia mort i aixö va evitar que esclatés. En les segiients hores, tretze persones més moririen per causa de les ferides provocades per la bomba. A partir d'aleshores, el Liceu va retirar la fila 13 per sempre.
Santiago Salvador va aconseguir fugir, perö va ser de-tingut unes setmanes després. Se'l va condemnar a mort i va ser exeeutat públicament el 21 de novembre de 1894 al pati de la presó de la Reina Amália, on ara hi ha la placa de Folch i Torres, al Raval. El botxí va ser Nicomedes Mén-dez, el més famós dels botxins que ha tingut Barcelona.
Méndez era un horne orguľlós del seu ofici, i fins i tot va voler muntar un museu de les execucions al Paral-lel amb el nom de Palau de les Execucions, un cop es va retirar. Conscient que tots eis ulls de la ciutat estarien posats en ell, el botxí Méndez va introduir una innovació en el
720
I
IIA H< I I.IINA. UNA IIKK,K M I \
sistcma d'executar que estava segur que marcaria época. Les execueions civils es feien anil) el sistema del garrot vil, implantat des de ľépoca de Ferran VII. El reu era assegut en una cadira recta, se Ii fixava el coli amb una argolla i després es girava un cargol que feia sortir una peca que treneava el coll del condemnat. Dones bé, Méndez es va inventár el que va anomenar la variant catalana, que con-sistia a afegir a la peca que estrangulava el reu un punxó que, segons ell, provocaria el trencament instantani del bulb raquidi i estalviaria patiments al condemnat. La Van-guardia explieava així el moment de ľexecució:
Salvador subio sin ayuda a las gradas del cadalso y al llegar a el grito —«jViva la revolueiön social!». El reo tendiö la mi-rada por los alrededores donde se agrupaba la gente, hasta el punto de hallarse atestados los balcones y galerias de las ca-sas que dominan el patio de Cordeleros, gritando despues «jViva la anarqufa! jMueran todas las religiones!». Luego cantö la primera estrofa de un himno revolucionario y diri-giendose al verdugo anadio: «No aprietes tanto, que me ha-ces dano». Algunos segundos despues dejö de existir.
Eis atemptats anarquistes van continuar i tambe la re-pressiö. De fet, el següent gran atemptat que es va produir, el de la processö del Corpus de 1896, en concret el 7 de juny, va ser especialment fosc. Encara que es va atribuir als anarquistes, les circumstäncies de Patemptat van fer pensar que mes aviat van ser eis agents provocadors de la policia eis que el van planejar.
Ramon Casas, el pintor mes famos del moment, va re-tratar la sortida de la processö del Corpus de Pesglesia de Santa Maria del Mar, una estona abans que es produis
7
(IN I H M'l K I \ II CONVUI S
'atemptat. Kn el quadre es vcu inolta gent del pöble, pero principalment es veuen autoritats, soldats i policies i mem-bres de les confraries religiöses. Seinblaria el Hoc perfecte per cometre ľatemptat, perö no va ser allä, sinó quan la processö ja estava tornant, al carrer dels Canvis Nous, que es van liangar dues bombes que van causar dotze morts i una seixantena de ferits. "lots eis morts i els ferits van ser vianants, tots de classe obrera. A més, poques hores després de ľatemptat van comencar unes detentions massives d'anar-quistes que van culminar en un gran judici celebrat al castell de Montjuic. Set anarquistes Serien afusellats i una seixantena, condemnats a presö. Pel que se sap, la majoria no van tenir en absolut res a veure amb ľatemptat. El proces de Montjuic va causar indignació perqué es va veure que no s'havia buscat en cap moment la veritat sinó condemnar els anarquistes. Un any després, un anarquista italiä, en venjan-9a pel proces de Montjuic, va assassinar el president del govern, el conservador Antonio Cánovas del Castillo.
L'anarquisme de finals del xix va causar un gran impac-te en la societat, sobretot perqué les autoritats van voler retratar tots els anarquistes com a éssers violents i terrorí-fics, encara que la majoria dels que s'identificaven amb ľanarquia més aviat rebutjaven aquests métodes. Quan An-toni Gaudi construeixi el claustre del Roser de la Sagrada Família decorarä una ménsula amb la figúra ďun ésser malefic que lliura una bomba Orsini a un anarquista.
Nous estils ben moderns
Els anarquistes eren tot un mon, un mon sovint tancat en si mateix i amb un contacte amb la vida molt particular. Bona
722
723
IIAHCI'I.ONA. UNA HICHJHAI'IA
UN DUSI'I'll TAH CONVI/I.S
part dels anarquistes vcnicn de les classes mes modestes, pero d'altres, en canvi, havien tingut una infantesa inenys dura que els seus companys. La infantesa, pero, era dura per a tothom en aquella epoca. Els fndexs de mortalitat, encara que inferiors als de principis de segle, continuaven sent molt alts, i per aixo, perque es considerava tenir fills com un be suprem, la cura per les dones embarassades era molt gran, exagerada segons els estandards actuals. Les dones que s'ho podien permetre evitaven fer cap mena d'exer-cici fisic durant Pembaras, i tampoc creuaven les cames o pujaven o baixaven rapid les escales, ja que tot aixo es considerava perillos i instigador de l'avortament. A les dones benestants els era mes senzill complir amb aquest compor-tament, pero la dona treballadora, tan carregada de supers-ticions com la rica, no tenia possibilitats de fer-ho. Aquests no eren els unics habits que ara ens resulten poc comuns.
A finals del segle xix, les families de la classe mitjana i de Palta societat de Barcelona encara mantenien les formes de la societat pagesa. No era gens inhabitual dins de Barcelona que en un mateix domicili convisquessin avis, pares i fills, a mes d'alguna criada, molt habitualment provinent d'algun indret rural de l'interior pobre de Catalunya. Els fills casats, acompanyats de la dona i dels fills, visitaven so-vint el domicili dels pares als vespres, fins i tot cada dia, i no era estrany que tots sopessin junts. El sopar, de tota mane-ra, era a una hora molt europea, les sis o les set de la tarda si era estiu. El gran entreteniment de les families era la conversa, i de vegades, la musica, encara que els homes tambe fumaven a part i les dones cosien, sempre que hi hagues suficient servei per fer les tasques de la casa. El ser-vei era barat, perque se li pagava molt poc, encara que les criades dormien i menjaven a casa. Molts altres serveis eren
724
a domicili; 110 Iii havia, per exemple, perruqueries o cosido-res, que anaven a casa del client a fer la feina. Ja hi havia llibreries, merceries i botigues de roba, perö tampoc era gens estrany que eis botiguers o eis seus empleats anessin a oferir la mercaderia a domicili.
La majoria dels domicilis s'il-luminaven amb gas, encara que la llum electrica estava comencant a arribar timida-ment a les llars. Les companyies electriques oferien als domicilis la installaciö de la xarxa, de vegades gratui'tament per animar eis futurs clients. Moltes cases van comencar amb nomes una petita bombeta electrica al rebedor de la casa, mentre que la resta de l'habitatge continuava durant anys il-luminat pel gas.
Tambe l'aigua corrent va comencar a arribar als nous pi-sos de PEixample, i amb l'aigua, que ja no calia anar a buscar a una font, tambe van arribar eis banys. Abans de l'aigua corrent, la gent es banyava rarament, perque era molt fatigos carregar tanta aigua per a un bany. La gent es rentava mans i cara, de vegades el cos i poca cosa mes. Perö quan l'aigua va comencar a rajar amb generositat per les aixetes, les coses van canviar. Tot i aixf, ningu pensava ni que fos necessari, ni tan sols convenient, abusar de la neteja. Quan el cos estava suat, per exemple, es considerava un perill cert mullar-lo. Banyar-se mes de dos cops a la setmana ja era una excentri-citat, i alguns manuals deien que tant el bany com el sexe no convenia practicar-los mes d'un parell de cops al mes.
Barcelona amb tots aquests costums nous estava can-viant i transformant-se en una ciutat molt moderna. Eis darrers vint anys del segle, les lihies de tramvia travessaran de punta a punta la ciutat. Amb el tramvia s'aeaben les pro-cessons d'obrers que travessaven de matinada la ciutat per anar a treballar. Ara la ciutat es tan gran i creix tan de pres-
725
IIAMCI.I.ONA. UNA IIHKiHAIIA
UN 1)1.SI' I'll I AH CONVIUS
sa que sovint aquests desplacaments, que es Ian en transport public, ja no els fan els obrers de les fabriques, que moltes vegades treballen relativament a prop del Hoc de treball, sino els administratius i comptables, cada cop mes nombrosos i que, com a classe mitjana, viuen a l'Eixample.
Tambe en aquests moments comencen a creixer els ne-gocis no directament lligats a la produccio sino als serveis. Bufets d'advocats, gestors administratius, especialistes en noliejaments maritims, delegats comercials. Una estructura de treball diferent, marcadament allunyada de la de la pri-mera meitat del segle, mes industrial i artesanal. Aquesta nova societat que puja, aquest increment demografic, ne-cessita moltes cases i molts edificis nous per a aquesta gent, tan moderna. Aquests edificis nous tambe han de ser moderns i acollidors i han de respondre a una estetica de l'epo-ca, una bellesa que els posi en sintonia amb el que esta passant a les ciutats que son el mirall de Barcelona, Paris i Nova York. Aquest estil, aquesta estetica, sera el Modernisme.
El Modernisme sera I'expressio d'una societat catalana que vol equiparar-se a les societats europees. Encara que no tot el que es construeix en aquest tombant de segle es d'estil modernista, si que es cert que es molt rar l'edifici que no preten seguir una certa ornamentacio d'aquest estil. El Modernisme volia integrar totes les arts en una obra total. Tant sc val que parlem d'arquitectura, de forjat de ferros, de murals o de ceramica, tot ha d'estar integrat i ha de tenir relacio entre si. Un edifici no es pot entendre, segons els modernis-tes, com una capsa buida que s'ha d'omplir posteriorment amb elements aliens; un edifici es una obra total, que va del parallamps a la connexio del clavegueram, de les finestres als poms de les portes, dels sostres als terres hidraulics. Aquesta concepcio va obligar a incloure en les obres moder-
nistes no nomes els arquitectcs, sind tambe una munio d'ar-tesans que van contribuir decisivament al triomf i a la con-solidaciö del moviment. Aquests artesans modernistes gairebe anönims van ser els grans protagonistes de l'aixeca-ment de l'Eixample i del seu Quadrat d'Or.
Tot l'Eixample estä farcit d'exemples modernistes, tant del mes fastuös com del que s'ha anomenat Modernisme pobre. I es aquest darrer cas el que fa el passeig pel distric-te d'allö mes interessant. Qualsevol casa construi'da entre 1880 i 1910, i en son moltes, te alguna cosa interessant. Molt sovint es simplement el forjat dels balcons, magnifi-cament fets, solids i amb un aire classic fascinador. De vegades son les voltes de guix o d'argamassa que rematen les facanes; o les portes immenses de dues fulles que es poden obrir i deixar un espai amplissim; o les escales de marbre o les sanefes de les parets interiors o les flors de colors de les rajoles hidräuliques dels terres.
En aquella trentena d'anys va esclatar una mena de guer-ra tant entre els arquitectes com entre els promotors dels habitatges, que volien que el seu edifici llufs molt mes que els del costat. Aquesta competencia va produir la mostra mes gran d'arquitectura civil del segle xix i probablement la mes interessant d'Europa i, fins i tot, del mön. Aquesta competencia es facil de veure a tota la dreta de l'Eixample, perö el Hoc on s'escenifica millor es a Panomenada Bla de la Discördia o, en Uenguatge de l'epoca, Mansana de la Discördia.
A finals de segle un canvi de la normativa municipal va facilitar que les cases individuals de families riques que hi havia al passeig de Gräcia, costat Llobregat, entre el carrer Consell de Cent i el carrer d'Aragö, fossin enderrocades per construir-hi edificis mes grans. De sobte es va obrir la possibilitat de bastir unes cases de luxe al Hoc que s'havia
726
727
II MM   I I (IN \    DNA  IIMK.II \l I \
convertit en més chic de Barcelona. Sc'n van aixecar eine, d'edificis, tres de declaradament modernistes i dos de nies dubtosos, tots ells ornamentats pels arquiteetes nies im-portants del moment, la majoria catalanistes profunds. El situat més cap a placa Catalunya és la casa Lleó Morera, a la cantonada amb Consell de Cent. La família Lleó Morera era una família de metges i va encarregar la base de l'edifici a un arquitecte poc conegut, pero la fagana va vo-ler que la fes Lluís Doménech i Montaner, el més gran arquitecte del moment, tenint en compte que Antoni Gaudi jugava en una lliga a part. Doménech i Montaner també faria posteriorment el Palau de la Música Catalana i co-mencaria eis pavellons modernistes del nou Hospital de la Santa Creu i —des de la donació que havia fet el ric Pere Gil— Sant Pau, al Guinardó. Ľornamentació de la facana que va idear Doménech era amb motius florals, una mena de bosc salvatge enmig de l'Eixample.
Les dues segiients cases són, de les eine, les menys inte-ressants, encara que tenen valor, sens dubte. La primera és la casa Comas, la fagana de la qual és d'Enric Sagnier; la següent, la casa Bonet, de Marcel-lí Coquillat.
El quart edifici és la casa Amatľler. Antoni Amadler, el propietari, era tota una celebritat en la seva época perqué fabricava la xocolata més populär del moment, la que duia el seu nom. A més de mestre xocolater, Amadler va ser un gran amant de ľart i un mecenes destacat. Va encarregar la casa a Josep Puig i Cadafalch, millor arquitecte que polític, encara que va exercir a bastament les dues funcions. És una casa mok bonica, clarament modernista, pero no tan recarregada com la casa Lleó Morera. La llästima és que queda desdibui-xada perqué estä paret per paret amb la casa estrella de ľilla, la casa Batlló, propietat ďuna família dedieada al textil, als
UN DUSÍM Hl AU CONVUI.S
1
automóbils i, indirectament, copropietäria del diári La Van-guardia.
Josep Badló li va encarregar la reforma a un arquitecte que ja en aquells moments era polémic, un horne que s'ha-via convertit en ľarquitecte preferit d'Eusebi Gúell, un dels grans magnats de ľépoca. Aquest arquitecte era el reusenc Antoni Gaudí. Gaudí era un horne estrany, molt religiós, de tracte complicat, pero sens dubte el millor arquitecte de la história de Catalunya i un dels grans arquitectes de la história de la humanitat. Les seves obres podran agradar més o menys —poc després de morir es van alcar veus per tirar a terra diversos dels seus edificis—, pero les solucions que va implementar per construir-les van ser del tot originals i bri-llants i els resultats no deixen mai indiferent. Els barcelo-nins actuals, en generál, s'estimen Gaudí, pero no tot. S'es-timen molt el Gaudí de la Pedrera i el del Park Giiell, una mica menys el de la casa Batlló i el palau Gúell, i més aviat poc el de la Sagrada Família. La casa Badló estä actualment tan envaľda de turistes que difícilment és visitada per un barceloní. Passa el mateix amb la Sagrada Família i no passa amb la casa Milá, que ha tingut sempre un ús més ciutadä, i amb el Park Giiell, que fins a la invasió turistka era el Hoc per excel-léncia per anar a jugar a petanca o fer saltar el diä-bolo, dos entreteniments molt habituals ďaquells jardins.
És prou conegut que la fagana de la casa Batlló, que fa cantonada amb el xamfrä de passeig de Grácia, és tota ella simbôlica, inspirada en motius marins. El sostre recorda ľespinada ďun drac, mentre que la part centrál estä pléna de detalls i fragments cerämics que recorden el fons del mar il-luminat per la llum solar. També hi ha una petita torre que sobresurt de la fagana i que alguns han volgut veure com una mena de Uanga clavada en el drac, encara
728
729
HAIUUI.ONA. UNA HM Hi H A ľ IA
UN DI'SI'I H I Alt CONVUI.S
que Gaudi mai s'hi va referir. Eis dos pisos principals tenen una galéria de fortnes sinuoses que donen una gran Personalität al conjunt. Ľobra és estranyissima, estrafoläria i, al mateix temps, meravellosa. Si tenen sort i aconsegueixen apartar les desenes de turistes que tapen l'entrada, desco-briran un edifíci emocionant i meravellós.
Gaudi no s'acaba ni molt menys a la casa Batlló, perö bona part de la seva feina es farä en el segle xx. Dos dels grans fets cabdals del següent segle tenen les arrels ben marcades en el final del xix: el cinema i ľesport de masses. La história del cinema comenca el 28 de desembre de 1895 al Salon Indien de Paris. A Barcelona, Anais i Fernando, la parella que regentava la casa de fotografia Napoleon, a la rambla de Santa Mönica 18, van comprar de seguida un apa-rell als Lumiére i van comencar a fer projeccions d'aquell invent menys d'un any després, el 10 de desembre de 1896. Barcelona va ser de les primeres ciutats del món que va tenir un cinematögraf gräcies al fet que eis mateixos ger-mans Lumiére s'havien desplacat fins a la ciutat, on van rodar una de les seves primeres pel-lícules, centrada a mostrar el port. Probablement, el mateix aparell de filmació —que servia també per a la projccció— va ser el que van adquirir eis Napoleon per a les seves exhibicions. El cinema va agradar molt i ben aviat la ciutat va comencar a tenir diversos indrets —dir-los sales és una mica exagerat— on es projectaven pel-lícules.
L'altra passió que resultaria decisiva en el xx va ser ľesport de masses. En la segona meitat del segle xix s'havia disparat l'higienisme, el convenciment que només amb un comportament sa i una dieta equilibrada es gaudia plena-ment d'un bon estat de salut física i mental. Aquest convenciment havia disparat ľocupació dels balnearis i havia fet
aparéixer cl fenomén del turisme, relacionat amb les noves vies de ferrocarril, que possibilitaven arribar a indrets llu-nyans en un temps raonable. Ľesport també va ser un dels afavorits pel fenomén. La practica de ľexercici fisic venia de ľantigor, perö al segle xix determinats exercicis es codifi-quen i es transformen per tal que s'hi pugui competir. O si-gui que d'esport com a tal no n'hi ha fins aleshores. Un dels esports que neix en aquell moment—encara que, com tantes altres coses, amb arrels molt més antigues— és el fiitbol. Eis anglesos en van ser els inventors, i alia on hi havia una colö-nia de súbdits de Sa Majestät Britänica se'n practicava. A Ca-talunya aixö va passar inicialment a Palamós, perö ben aviat el nou invent va arribar a Barcelona. A la ciutat ja funcionaven regularment diversos gimnasos on no només es practicava gimnästica sueca i amb aparells, sinó que també es provaven les noves modes esportives que arribaven. En un d'aquests gimnasos, el Tolosa, es van fer alguns partits de futbol. Un membre d'un altre gimnäs, el Sole, va demanar de jugar al-gun d'aquests partits, per provar, perö no l'hi van deixar fer perqué era suis. Empipat, Hans Gamper va decidir fundar eil un equip de futbol on poguessin jugar tant estrangers com Catalans. Aquest club, fundat el 1899, es va anomenar Futbol Club Barcelona, i va adoptar els colors blau i grana, probablement perqué son els de la ciutat de Basilea, on havia jugat anteriorment Gamper, encara que aixö ha estat sempre mo-tiu de controvérsia entre historiadors i afeccionats i no és del tot clar. Ľany següent se'n fundarien més, de clubs, el més important dels quals va ser la Societat Espanyola de Futbol, que posteriorment es convertiria en l'Espanyol. El club va adoptar aquest nom precisament per distingir-se dels altres clubs, que estaven farcits de jugadors estrangers, normal-ment més experimentats que els Catalans. El club es va pro-
IIAHCľ.l.ONA. UNA IIKHillAI'f A
metre que només admetria espanyols a lcs scves files. Ami) el temps, relativament poc, el Barcelona i l'Ľspanyol es van convertir en els rivals més aferrissats, entre altres coses per-qué les aficions dels dos clubs van anar mostrant cada cop més un tarannä més politic. Qui va comencar va ser l'Espa-nyol, que a causa del seu nom va comencar a captar, sense voler-ho, aficionats que volien un club que representés polí-ticament aquells que volien una Catalunya ben espanyola. Els barcelonistes, en part per contraposició als espanyolistes, es van anar decantant cap a les posicions més catalanistes.
Barcelona va canviar de segle amb esperances renovades. Dos anys abans, el 1898, Espanya havia perdut les darreres colonies de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, i ľexemple havia encoratjat molts catalanistes, que veien la desfeta espanyola com una oportunitat. Mentre que Espanya va viure com una tragédia inesperada la pérdua, Catalunya se sentia prou forta per encarar un projecte nou i engrescador, fos dins o fora d'Espanya. Barcelona s'havia annexionat feia tres anys els municipis que també ocupaven el pla de la ciutat: Grácia, les Corts, Sant Marti de Provencals, Sant Gervasi de Cassoles, Horta, Vallvidrera i Sant Andreu de Palomar. Havia costat una trentena d'anys d'estira-i-arronsa amb el govern, que, a instancies de l'Ajuntament de Madrid, volia impedir el creixement de Barcelona. Finalment, en una Espanya necessitada de diners per pagar les despeses de la guerra de Cuba, Barcelona ho va aconseguir a canvi d'aug-mentar els impostos i ajudar a sufragar la guerra. Pagant, Barcelona creixia. Potser era el moment de créixer encara una mica més, pero en un sentit més politic i institucional.
i 2
UNA CIUTAT NOVA
-
or',-1
*>/----.
wmm
Com hauria estat la Barcelona del segle xxde Cerdä. Dibuix d 'Antonio Armesto centrat en Veix de la Gran Via i la plaqa de Tetuan.
A tota velocitat
Som al 1901 i comenca el segle xx. A la taverna Els Qua-tre Gats, els socis Pere Romeu i Ramon Casas despengen un quadre que fins aleshores presidia el local. S'hi veuen dos homes barbuts, vestits de blanc, els pantalons ajustats i apujats a mitja cama, una faixa fosca i uns barrets blancs, conduint un tandem. Son ells mateixos, Romeu, un home particular, Uargarut, esprimatxat, que és qui regenta el local, mentre que l'altre és Ramon Casas, el pintor més famos del moment, Venfant terrible de la burgesia catalana, esnob, faldiller, divertit... Un cop despenjat el quadre, n'agafen un akre, també de dimensions considerables, i es disposen a penjar-lo al mateix Hoc que ocupava l'anterior. En aquest nou quadre tornen a sortir Romeu i Casas, perö ara duen uns abrics de pell desmesurats i van en un flamant cotxe vermeil de dues places. Davant, plantat so-bre un cistell de vímet que hi ha just entre el volant i el frontal de Pautomöbil, hi ha el Zim, el terrier de pěl His del pintor.
El canvi del quadre que presidia Els Quatre Gats va ser simbölic, com tantes altres coses que feien els pintors bar-celonins del modernisme. Tots dos son ara al Museu Na-
735
BAUCIÍI ONA. UNA Ii 11 li. Ii \ I I \
cional d'Art dc Catalunya, a Montjuic, 1'un al costal dc I'al-tre. Al quadre del tandem, Ramon Casas el va anomenar Fi del segle xix, mentre que el quadre del cotxe el van intitular Comencament del segle xx. Era molt significatiu, perquě real-ment el segle xx seria el segle de la velocitat, i el canvi de la bicicleta —un vehicle, ďaltra banda, també forca modern— per l'automöbil era rellevant. Ramon Casas havia tirat endavant aquella taverna amb l'ajuda dels seus amies de l'änima Santiago Rusiňol i Miquel Utrillo, després ďuna idea de Pere Romeu, que havia treballat en una taverna mítica de Paris, Le Chat Noir. La idea era obrir un local que fos el punt de reunió natural ďun seguit de gent que es movia en l'entorn artistic barceloní, perö no qualsevol. Ha-vien de ser eis més moderns, els que volien que Barcelona, quan fos gran, fos Paris, els que vivien els problemes que patia la soci etat com un maldecap que es resoldria amb més bonhomia, més alegria i, potser, i encara que no en deien així, una mica més de surrealisme. Els Quatre Gats es va obrir als baixos de la Casa Marti, al carrer de Montsió, un edifici construit per Puig i Cadafalch. Avui en dia és obert perquě fa uns anys uns empresaris, amb bon eriteri, van rescatar la taverna, i encara que ja no s'hi llueixen pintures originals de Casas i d'altres modernistes —valen milions, aquestes pintures—, ha rescatat amb encert l'esperit de principis de segle.
En aquella taverna es van ajuntar sovint alguns dels noms més importants de l'art del moment. Picasso, Nonell o Regoyos hi anaven, com també els musics Enric Grana-dos, Isaac Albéniz o Lluis Millet. Hi mantenien converses artistiques i, tenint en compte que alguns tenien vocació d'eterns adolescents, també converses i festes molt munda-nes. El nucli dur —Casas, Rusifiol, Utrillo— venien de fa-
UNA (M U'ľA'ľ NOV A
mílies de diners i, a part de ľinnegable talent que possei'en, no estaven gaire preocupats per les condicions socials de la classe obrera ni, tret d'Utrillo, per la conflictivitat política. Vivien en una mena de bombolla centrada en la sensibilitat artistka, el bon humor i ľalegria de viure. Aixô no vol dir que neguessin la realitat, simplement el seu punt de vista era particular. Rusifiol, per exemple, que era un horne molt polifacétic i tenia un finíssim sentit de la paródia i la irónia, va eseriure el 1907 una novel-la, que després adaptaria al teatre, que va tenir un éxit espatarrant, perqué va reflectir perfectament un sector de la societat que difícilment era matéria literäria: els botiguers. Aquell any va publicar Vau-ca delsenyor Esteve, la história del botiguer Esteve, que partia del seu naixement i que, després de passar per tota la seva vida, acabava amb la mort anunciada de la botiga del barri de la Ribera, La Puntual, un establiment de vetes i fils que hipotéticament era al carrer de la Princesa, on ara hi ha una placa que porta el mateix nom per homenatjar aquella botiga. La vida de l'Esteve, narrada amb tota la irónia i ľafecte del món per Rusifiol, recorre la história quotidiana de la ciutat de Barcelona des del 1830 fins a finals del segle, quan el fill d'Esteve, ľEstevet, renega de seguir la tradició familiar i afirma que vol dedicar-se a ľart. L'enterrament de ľavi d'Esteve, del mateix nom, provoca una gran melan-gia al protagonista, perqué la mort del patriarca simbolitza la mort de la Barcelona on La Puntual ha prosperat:
Lo que havia canviat més, amb els anys d'Estevet a Esteve i d'Esteve a senyor Esteve, havia sigut Barcelona. En aquell barri de Ribera hi havia hagut tant daltabaix de reformes que ja no quedava res de lo que hi havia. El Passeig de Sant Joan també s'havia mort, com les ävies. Havien arrencat els plä-
736
737
IIAKCI.I.ONA. UNA BIOGRAFIA
UNA CIUTAT NOVA
tans, havien trosscjat els bancs, i l'llercules del sortidor i les tortugues, i fins la tosca, els havien traslladat mes lluny perque anessin a criar molsa al desterro dels barris nous. Els boixets i les estatues del Jardi del General les havien tirat a la runa, i d'aquells passeigs ombrivols n'havien fet cases amb portics, iguals com una malura i patint d'una simetria que no tenia consol, ni perdo. Del Born, n'havien agafat colors, vida, Hum, venedors i gatzara amb un manat i ho havien tan-cat en un tinglado; i en quant a la Ciutadella, l'havien tirada a terra, i havien fet be de tirar-l'hi. Primer van caure les mu-ralles, despres van anar aplanant els glacis, mes tard hi van tirar ratlles i per fi hi van plantar flors, i a mida que les flors naixien els soldats n'anaven sortint, i com mes ombra feien els arbres mes els quartels s'ajupien, fins que nomes en van quedar dos i mig disfressats de palau alii sota de les arbredes. [...] Amb la pressa de transformar, aquella gent enriquida, que no havia tingut temps de ser artistes, havien fet coses estranyes: dues escales immenses que no pujaven enlloc, unes muntanyes de pessebre, un estany retallat amb tosca; pero, en canvi, havien congregat la gent de tot el mon i tot el comerc de la terra, i lo que abans eren quarters amb flaire de polvora i de ranxo ara era una gran toia estesa; lo que ren muralles, catifes d'herba; lo que ren baluards, parterres; i lo que era una torre malei'da que havia sentit tantes agonies, un pla capejat de sol i d'infants jugant-hi amb la sorra.
Des del Pla del Palacio fins al carrer de les Corts, lo ma-teix que pels altres barris, tot s'estava transformant. Hi havia carrerons tossuts que, ja o perque eren massa veils i tenien massa arrugues, perque no es veies la trampa, o perque eren cases de nobles que volien guardar la patina per poguer guar-dar alguna cosa, no volien treure's les xacres que duien de l'antigor, ni volien empolainar-se, pero la major part de les altres alcaven pisos, posaven cornises, carregaven de motllu-res els balcons, s'emblanquinaven la casa i s'anaven arrengle-
rant per no fer-se nosa amb els colzes. Kls paletes no paraven ďencastar adornos i flors de pedra i cal-ligrafies de bulto allí on hi havia un pany de paret; els ferrers forjaven arreu ferra-mentes arnb dragons, amb aligots, amb patums, amb flors ďenciam simbolistes i fulles de brôquil estétiques, i allí on veien una barana hi carregaven ľadorno.
Sí, sens dubte, la citació és llarga, pero poques vegades s'ha explicat tan bé com Barcelona s'havia transformat ďuna ciutat on un botiguer pódia entendre el seu entorn a un monštre que ereixia i ereixia fora de les muralles i que estava arribant a marxes foreades a la modernitat.
El Tancament de Caixes
Tot i aixi, els problemes politics planaven constantment so-bre aquella ciutat en plena transformacio. A principis de setembre del 1899, molts empresaris i comerciants Catalans es van negar a pagar les contributions a l'Estat, farts que tota la pressio fiscal de l'Administracio, ansiosa d'obtenir diners per pagar el desastre i el forat que havia deixat la perdua de les colonies, caigues sobre ells. Catalunya en aquell moment, i no era pas una situacio nova, era la regio de l'Estat que mes contribute, tant directament com pro-porcionalment, a sostenir les despeses publiques. Com que els impostos basicament gravaven la industria i el comerc i, en canvi, eren molt baixos o inexistents respecte a la pro-pietat de la terra o les propietats immobiliaries, els comerciants Catalans eren els mes perjudicats.
A mes, les reivindicacions economiques s'afegien a les demandes politiques: a finals de juliol havia visitat Barcelo-
738
739