IIAHCKI.ONA. UNA II l<)(; H A I' IA
UNA CIUTAT NOVA
dre. Per primer cop els obrere i els assalariats, i no les classes benestants van mirar ami) bons u 1 Is Maragall. El clesig de sang i d'escarment era massa gran i, malgrat les protes-tes internacionals i les campanyes com les de Joan Maragall, el pedagog va ser afusellat al fossar del castell de Montjuic el dia 13 d'octubre de 1909.
El nou barri Gbtic
La Setmana Trägica va tenir una repercussió ciutadana ben clara, l'esponjament dels carrers més estrets de la ciutat i la transformació de la zona més antiga de Barcelona. Ja el Pia Cerdä del 1859 havia contemplat la idea de trencar l'antiga ciutat emmurallada amb carrers amples, de nord a sud i d'est a oest. Aixö comportava la destrucció d'una bona part de l'entramat urbä, perö no va ser aquesta la questió que va fer ajornar aquesta part del pla, sinó simplement l'elevat cost economic. Aixi com construir l'Eixample era un bon negoci, perquě al mateix que s'urbanitzava es construi'en cases, des-trossar els barris antics obligava a indemnitzar els propieta-ris i a realitzar unes obres molt més cares que no les que eren obligades de fer fora muralles. Per aixö es va ajornar indefi-nidament. Perö algunes de les actuacions previstes si que es van anar fent. Per exemple, la catedral es considerava inaca-bada. Tot l'interior era götic, pcro la facana no s'havia acabat de fer i les obres estaven aturades des del 1417. Era una facana de grans carreus de pedra, molt llisa, amb tres finestrals alts i uns quants de petits, i una porta molt senzilla, emmar-cada per un arc rodö. En el darrer terc del segle xix es va posar de moda l'estil neogotitzant i aixö va fer que augmen-tés la sensació que aquella fagana estava inacabada.
Kl Ininquer Manuel (iirona va decidir impulsar la cons-trucciö d'una fagana götica, uns segles despres que el götic s'hagues acabat, perö ningu es va animar a posar-hi diners. Finalment va ser el mateix Girona el que es va gratar la butxaca, perö potser no prou per construir una fagana söli-da. Per aixö es va optar per construir sobre dels murs de la catedral una mena de recobriment götic subjectat amb uns ganxos de metall. El disseny que es va utilitzar va ser molt controvertit. Es van presentar diversos projectes i fins i tot el mateix Girona, que no era arquitecte, en va dibuixar un. El projecte aprovat no va ser el que la gent, per aclamaciö, va escollir. Finalment, entre estira-i-arronses es va acabar fent una barreja entre tots dos, que es el que actualment es veu. La catedral es va acabar el 1913, amb la fmalitzacio del cimbori monumental.
Finalment la catedral va tenir un aspecte götic exagerat enmig d'un barri amb un aire molt diferent, que, com es natural, s'havia anat reformant amb el temps i que a prin-cipis del segle xx tenia un aspecte sobri, sense finestres götiques ni merlets sobre de les cases, ni entrades amb arcs de mitja punta. Es va plantejar de reformar el barri i, de passada, aplicar en part el projecte de Cerdä de crea-ciö de vies rectes transversals.
Lluis üomenech i Montaner va arribar a projectar l'enderroc de tots els edificis que separaven la catedral de la plaga de Sant Jaume, per crear un gran espai monumental on nomes quedarien dempeus les tres columnes super-vivents del temple romä d'August. 1 enmig de tota aquesta discussiö, van arrencar les obres per obrir la Via Laietana, l'ünic dels grans carrers projectats per Cerdä dins de les antigues muralles que s'aeabaria fent en la seva totalitat.
La Via Laietana es va plantejar no nomes com un pro-
758
759
II AHCľľONA. UNA HKKÍIIAI'IA
jecte urbanistic dc millora i transformació dc Barcelona en una ciutat moderna —cosa, francament, molt relativa—, sinó també com un negoci especulatiu de primer ordre. Molts dels burgesos de la ciutat s'hi van apuntar amb ale-gria. El i o de marc de 1908 el rei Alfons XIII va comencar l'enderroc pel numero 71 del carrer Ample, on hi havia la casa del marques de Monistrol. Es van expropiar dues-centes setanta finques i prop de deu mil persones van haver de marxar de casa seva per sempre. Desenes de carrers van desaparéixer i molts van quedar irrecognoscibles.
No tothom estava content, ni de molt; sobretot les classes mitjanes i bona part de les persones sensibles a l'art i la história van protestar debades. L'Ajuntament va voler apaivagar les protestes patrocinant una catalogació de tot el que es destrui'a, amb ľoposició del Banc Hispano-Colo-nial, que era ľencarregat de les obres. Grades a aquesta catalogació es va tirar endavant una altra iniciatíva que al principi de l'enderroc no estava prevista: s'havia de salvar tot el que es pogués, no només peces arquitectôniques o artístiques individuals sinó, si era possible, edificis sencers. La feina va ser frenética i es van recollir centenars d'objec-tes i de fragments de cases que van anar a parar als magat-zems municipals. N'hi havia tants que aquests magatzems van quedar desbordats i així va ser com es va pensar que aquell barri al voltant de la catedral, que tan poc satisfeia els barcelonins, podia transformar-se grades a la inserció d'aquests objectes i, fins i tot, d'alguns edificis.
El barri en qiiestió va comencar a dir-se Gótic, perqué aquest era l'aspecte que a les autoritats —s'ha de dir que amb la complaenea general dels barcelonins— troba-ven més adient. A més, el trasllat d'edificis sencers a dins d'aquesta zona encara va fer canviar més la fesomia de
UNA CIUTAT NOVA
I'area. El canvi mes transcendental va scr el de la Casa Padellas, que era a l'antic carrer de Mercaders, mes o menys on ara hi ha la seu del Foment del Treball Nacio-nal. La casa es va decidir que es traslladaria a la part mes baixa de la placa del Rei. Quan van comencar el trasllat i van anar a fer els fonaments, hi van trobar unes magnifi-ques restes romanes que avui en dia es poden visitar i que s'allargassen fins a sota del Salo del Tinell. De fet, no no-mes es van trobar les restes romanes, tambe parts de la basilica paleocristiana, de la Barchinona visigotica i de la Barcelona medieval del segle xiii. Una troballa extraordinaria que ara permet fer una visita al passat molt evocadora.
Aixo de traslladar edificis pedra a pedra ja s'havia fet abans a Barcelona. L'actual basilica de la Concepcio, al carrer d'Arago, de fet es un patchwork entre el convent de Santa Maria de Jonqueres, que era on ara hi ha el carrer amb el mateix nom, i el campanar de Pesglesia de Sant Miquel, tots dos afectats per l'enderrocament de la mura-11a. Aixi va acabar una esglesia gotica autentica enmig de la dreta de l'Eixample.
El mite Gaudi
En aquells anys la febre construetiva no acabava a la nova Via Laietana —un nom, per cert, posterior, probablement creat per Francesc Cambö—, sino que continuava l'em-penta en l'expansiö de la ciutat. D'una banda, Domenech i Montaner estava construint eis pavellons del nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, situat ben Uuny del centre de la ciutat, präeticament a la muntanya. L'arquitecte, que estava profundament en desacord amb les directrius que Ii
760
761
HAUCH,ONA, UNA HMHiKAIIA
UNA CIUTAT NOVA
marcava el Pla Cerdä, va aconseguir trcncar ľcsc|iicina octagonal característic de l'Ľixample i, amh ľexcusa que per ľorientació dels corrents ďaire séria millor per a la salut dels malalts, va girar quaranta-cinc graus ľorientació de tot ľhospital. L'Ajuntament, pero, no li va deixar fer-ho del tot i la facana de ľedifici ďentrada es va haver ďorientar cor-rectament, pero la resta, no. Entre el nou hospital modernista i una nova obra que havia de ser monumental, la Sa-grada Família, va néixer una avinguda diagonal que no estava prevista inicialment, la que acabaria sent ľavinguda de Gaudí.
Durant aquells anys precisament Antoni Guadí anava aixecant lentament la Sagrada Família. Gaudí havia rebut ľencärrec molts anys enrere, quan la primera planta del temple, feta per Francesc de Paula Villar, no va resultar satisfactöria per al promotor, el molt pietós llibreter Josep Maria Bocabella, i el seu assessor, ľ arquitecte Joan Marto-rell. Bocabella i Martorell volien una reproducció de ľes-glésia de la Santa Casa de Loreto i Villar volia una església més convencional, que seguís ľestil neogótic de moda en aquell temps. Quan van fer fora Villar, van deci dir que el nou arquitecte seria un jove prometedor que ja havia treba-llat amb Martorell, el reusenc Antoni Gaudí.
Amb aquest encärrec comenca el mite de Gaudí, ľho-me que inicialment va ser catalogat com a modernista, perö que ben aviat es va veure que era tota una altra cosa que anava més enllä ďun estil artistic particular. Gaudí només era gaudiniä i, com no podia ser d'una altra manera, fill del seu temps. Les obres de Gaudí tenen una aparenca extre-ma, perö són fruit ďuna observació intensa de la natura i de la comprensió que tot, absolutament tot el món físic, és fruit de les matemätiques. Gaudí projecta un temple de la
762
Sagrada Família molt estrany, estrafolari, i ho fara cada cop més des d'un punt de vista místíc, proper a un cert deliri religiös. Fs curiosa la religiositat de Gaudi, molt coneguda, perquě sembla que de més jove era més aviat anticlerical. Abu ho explica Josep Pla a Homenots, quan reprodueix una aněcdota d'un llibre de Feliu Elies:
El cenacle del Cafe Pelayo tenia un apendix interessant. Era una petita tertúlia... la dels anticlericals, eis quals, segons es deia, es reunien alli solament per renegar en comu, com un ritu nocturn. Aquest cenacle el formaven ľarquitecte Gaudí, un altre arquitecte anomenat Oliveres i un senyor Fargas. Gaudi, llavors debutant en ľarquitectura, era ple de talent i de bones iniciatives, col-laborant en la construcció del parc de la Ciutadella, projectant eis bells fanals de la placa Reial, etc. Era tan apassionadament anticatölic, que no vacildava gens davant de les més baladreres manifestacions de l'anti-clericalisme, aturant-se, per exemple, davant de la porta de les esglésies per esbroncar eis fidels (que hi entraven o en sortien) al crit, aleshores molt eloquent, de «llanuts». Nos-tre Senyor el va ben castigar!
Tot i aquest passat menjacapellans, Gaudi va ser tot un arquitecte, que no va dubtar a anar-se'n a viure a les seves obres quan estaven en construcció, com ho va fer amb el Park Güell i, posteriorment, amb la Sagrada Família.
El temple de la Sagrada Família estä carregat de simbo-lisme i té una lectura teolögica i litúrgica que ľomple de significat. Potser un dels exemples més clars de tot aquest simbolisme és l'altura projectada per la gran torre central, que és de les darreres coses que es van construir del temple. L'altura arriba als 172,5 metres. En l'epoca de Gaudi es pensava que el solar on s'aixecava el temple era a trenta
763
IIAHCKI.ONA. UNA III (Hi H A ľ IA
metres sobre el mar —de fet, és una mica més— i que Montjui'c, ľaltura més gran feta per la naturalesa a Barcelona, arriba just als dos-cents metres. La torre, anomenada de Jesús, es queda, doncs, mig metre per sota del cim de la muntanya. L'home no súpera la tasca de Déu. De fet, aixô no és del tot cert, perque Montjui'c arriba al cent setanta-set metres, i la torre, sumada ľelevació del terra, supera els dos-cents.Tot plegat només és un petit detail de tot el sim-bolisme que Gaudi va dissenyar.
Ell ja sabia que no podria acabar ľobra, que moriria molt abans. Per aixô va deixar marcat el cami, sense plantejar-se determinades solucions constructives per superar els pro-blemes teenies que tenia el seu disseny. Aquestes solucions es pretenien trobar amb les técniques que segur que havien d'arribar les decades segiients. Ara com ara, s'ha de dir que ho va encertar, tot i que bona part dels escrits —pocs— i les maquetes i proves —moltes— que va deixar van desaparéi-xer en els dies turbulents de juliol del 1936. El temple va ser objecte del vandalisme dels grups anarquistes, irritats pel caräcter expiatori d'aquella església. Barcelona és ľúnica ciutat del món que té dos temples expiatoris, la Sagrada Família i el temple del Sagrat Cor del Tibidabo, que també es va construir en aquells anys. Un temple expiatori s'erigeix per tal que una ciutat es faci perdonar els pecats que ha comes contra Déu i, per tant, es financa sempre amb almoines dels feligresos que paguen per aconseguir el perdó de Déu. D'aquesta rnanera, Barcelona, com ja hem vist, es podria considerar oficialment que ha estat la ciutat més pecaminosa del món i aixô explica, sens dubte, ľauge turistic actual i que sigui una ciutat tan apreciada pels seus habitants.
Mentre treballava en la Sagrada Família, Gaudi rebia en-carrecs més ben remunerats, un dels quals li va arribar de
UNA CIUTAT NOVA
dos membres de I'alta burgesia barcelonina, Fere Milá i Ro-ser Segimon, per construir una casa ben moderna al carrer de Provenga, cantonada amb el passeig de Grácia. Aquest edifici, conegut com la Casa Milá o la Pedrera, sera una de les obres més importants —per als barcelonins, potser la més estimada— de Gaudi. De fet, si fóssim rigorosos, l'edifici no hauria ďanomenar-se Casa Milá, sinó Casa Guardiola.
Josep Guardiola —res a veure amb Pentrenador de fut-bol, malgrat el nom coincident— era un india que havia emigrat a America, on havia fet una immensa fortuna plan-tant cafe a Guatemala. El seu cafe era especialment bo grades al fet que havia inventat una máquina —que tothom va anomenar guardiola— d'assecat automatic dels grans de cafe, que els deixava més sees i en millors condicions. A més, la máquina feia aquest assecat d'una rnanera molt més rápida que les těcniques tradicionals. Amb la máquina, Guardiola va subministrar el cafě de més qualitat de la seva ěpoca i es va fer ďor. A més, va fer encertades inversions financeres que encara van multiplicar més la fortuna que havia obtingut. Quan ja era granadet, Guardiola va decidir tornar a Catalunya a viure i es va fer acompanyar d'una de les filles. De fet, el cafeter podia escollir perquě tenia di-verses filles de diferents dones, encara que només en va reconěixer un parell. Aquesta filla, Lola, li va presentar a Reus una noia que havia conegut, Roser, que amb només vint-i-dos anys li va semblar a aquell india, de cinquanta-nou, una dona meravellosa. Es van casar, van anar a viure a Paris i, deu anys després, Guardiola va morir i li va deixar una immensa fortuna a la seva dona, que només en tenia trenta-dos.
Roser Segimon va passar a ser una vidua cobejada, encara que no va exercir en cap moment de vidua alegre. Sembla
764
765
IIAItCltl.ONA. UNA HKXiHAI'IA
bastant clar que scmpre es va estimar sincerament Guardi-ola. Un any després de la mort va anar a prendre les aigiies al balneari de Vichy i hi va coněixer un advocat barceloni de casa bona, Pere Milá, més conegut com Perico Milä. Perico tenia quatre anys menys que Roser, era un secluctor nat i tenia el mal costum de gastar més del que ingressava. Era un home que vivia per les seves passions, els cotxes i els toros. Va ser, anys després, el constructor i empresari de la placa Monumental i ľorganitzador de la primera cursa de cotxes que es va fer a la ciutat, i tenia fama de ser ľhome a qui millor li esqueia la roba de Barcelona. Fins i tot, com a mostra del seu caracter, va crear la sala de ball La Paloma, que durant anys va ser un dels locals més emblemätics de la ciutat. Simpätic, amb facilitat de paraula, apassionat, jove, elegant... Ho tenia tot i va enlluernar la vidua, perö aquesta no s'acabava de decidir. Feia massa poc que havia mort el seu marit, Perico era entabanador, potser no era el moment... Milä hi va jugar fort i va fer arribar a ľhabitació de la Roser dues roses, una de vermella i una de blanca, amb una nota en que li deia que si quan sortis a sopar duia posada la rosa vermella sabria que ella l'acceptava. La Roser va anar al restaurant del balneari amb la rosa vermella al pit i alia va comencar oficialment l'idil-li. Es van casar i van anar a viure a la rambla dels Estudis.
Viure a la Rambla havia estat de moda entre la gent rica durant el segle xix, perö ara la modernitat del xx demanava anar a viure a l'Eixample. Un bon amic de Perico, Pere Bat-lló, estava reformant la casa que havia adquirit al passeig de Grácia amb el carrer d'Aragó i Milä en va quedar fascinat. Va voler coněixer l'arquitecte que estava fent aquella mera-vella i, un cop va parlar amb Gaudi, va decidir que un home de la seva categoria havia de tenir una casa pröpia al passeig
UNA CUM A I NOVA
de Grácia i, a més, I'hi havia de fer aquell home lau somit i malcarat perö que era sens dubte un geni tle la modernitat.
Ara Milä tenia diners per tirar endavant un projecte d'aquesta mena. En aquella ěpoca es deia que Milä s'havia casat dos cops, amb la vidua de Guardiola i amb la guar-diola de la vidua. Va trobar una casa unifamiliar al xamfrä del carrer de Provenca amb el passeig de Gräcia, la va tirar a terra i va posar el solar a disposició de Gaudi. Les relations entre tots tres, la parella Milä Segimon i Gaudi, van ser complicades. Gaudi ja s'havia fet un nom, Milä volia la casa més espectacular de Barcelona i Segimon, que devia veure que tot alio es feia amb els seus diners, caiguts de Guatemala, hi volia ficar cullerada.
L'arquitecte va dissenyar una casa estranya, sense línies rectes, sense murs de cärrega interiors, totalment sustenta-da per columnes i amb unes formes gens convencionals. A més, va saltar-se les normes de l'Ajuntament sense ma-nies. Per exemple, va posar una columna exterior que sobre-sortia del solar per sustentar millor la balconada. ĽAjuntament va exigir que s'eliminés la columna i Gaudi va dir que talla-ria la columna i faria gravar una inseripció a la pedra que explicaria per que la columna estava ďaquella manera. El consistori va cedir, igual que a les golfes, que les trobava sobredimensionades. El resultat final va ser una casa extra-ordinäria, amb el primer garatge de Barcelona, on tot ľedi-fici estava relacionat, tant a ľexterior com a ľinterior. Těc-nicament es pot dir que la casa va quedar inacabada, perquě havia de ser presidida per una imatge de la Verge del Roser, en honor a la propietäria, perö els Milä, després de la Set-mana Trägica, van decidir que valia més no provocar.
Ja mentre es construia, els barcelonins s'apropaven a veure aquella casa estrafoläria. D'aquí va venir el nom de la
766
767
II A II c ' M ( l N \ . DNA II 11 li, |( \ I I \
Pedrcra, pcrque ľculniciit la casa semhla que estigui cscul-pida a la roca ďuna muntanya. Quan Gaudí va mori r, Ro-ser Segimon va treure tota la decoració modernista del seu pis, el principál, i també el mobiliáři que havia dissenyat ľarquitecte. EUa era de gustos més clässics i les moderni-tats de Gaudí més aviat li sobraven. Tot i així, molts anys després, la decoració i eis mobles es van poder recuperar i són eis que ara es poden veure quan es visita ľedifici que, per cert, continua sent en part un edifici d'habitatges.
Alfons XIII, productor i guionista
A Barcelona no tot era arquitectura. La ciutat s'havia converts en la meca del cinema a Espanya. Un seguit de directors i productors —en aquella epoca no es distingia gaire entre les dues figures— feien cinema a Barcelona des que se n'havien fet les primers projeccions. El mes important de tots va ser, sens dubte, Segundo de Chomon, un director de Terol que s'havia instal-lat a Barcelona i que va co-mencar a treballar per a la productora francesa Pathe. Chomon va ser un gran innovador i al seu estudi de Barcelona va inventar el que despres es va anomenar stop motion, o sigui Panimacio d'objectes amb la tecnica de rodar-los fotograma per fotograma. Anys despres, quan ja vivia a Paris, va inventar les vies i els aparells necessaris per fer travelings, el primer cop que es va utilitzar aquesta tecnica de la camera en moviment en qualsevol indret pla.
Un altre cineasta important del moment va ser el vei del barri de Sants Fructuos Gelabert, i els germans Ricard i Ramon de Banos, que es van convertir en els autors mes importants de cinema mut a l'Estat. Precisament aquests
768
UNA CIUTAT NOVA
germans van fer per encarrec tres pel-licules ben singulars: El confessor, Consultori de senyores i El ministře. Aquestes tres pel-licules, que avui en dia es conserven a la Filmoteca de Valencia i és possible veure'n algun tros a través de la xarxa, eren pornogräfiques. El productor —les va pagar i imagi-nar— i el guionista era el rei Alfons XIII, i el productor executiu, l'home que havia de posar en marxa la producció i contractar els principals fautors, era el comte de Romano-nes, el que va causar indirectament l'esclat de la Setmana Trägica. Alfons XIII era un amant de la pornografia i en veia sovint en companyia dels seus amies. Com a bon Bor-bó, sempře va mantenir una activitat sexual intensa dins i fora del matrimoni, encara que a partir del moment en que va saber que la seva dona, la bella escocesa Victoria Eugenia de Battenberg, era portadora de la malaltia de l'hemo-filia, se li va passar la passió. Alfons de Borbó era partidari de la confraternització amb qualsevol dona, fos aristócrata, rica, pobra o prostituta, tant li feia. De fet, se sap que va tenir relacions amb tota mena de dones durant la seva vida.
No se sap de qui va sorgir la idea, pero el cert és que el rei va encarregar a Romanones que li gestionés la producció de tres pel-licules curtes que s'havia empescat. Romanones va encarregar-ho als millors cineastes que va trobar, els germans Banos, que van guanyar una fortuna amb els tres films. Els Baňos no s'hi van capficar, simplement van contractar prostitutes del Raval, que ja en aquella ěpoca era anomenat el Barri Xino, i proxenetes que servissin per fer d'actors. Els arguments, escrits pel rei, no eren gaire imaginatius. Una dona va a confessar-se i, per redimir els seus pecats, ha d'en-llitar-se amb el capellä. Unes dones van al metge i aquest s'aprofita de la situació. Una dona va a demanar un favor a un ministře i aquest ľhi concedeix a canvi de practicar el
769