La Renaixença (II)
El moviment
Literatura Catalana III

La Renaixença (II)
El moviment
uEl nom de Renaixença surt com a clara oposició al de Decadència, ja molt en desús. En tot cas,
entre els anys 40 i 80 del segle XIX es parla més sovint de renaixement (de la llengua, de la
literatura i referit a l’esperit de la pàtria). No podem parlar només d’un moviment de recuperació
de la llengua i la literatura catalanes.
uLa Renaixeça té 3 etapes:
uFormació (anys 30 a 50)
uConsolidació (anys 50 fins a 1888)
uDissolució (cap al 1893)

La Renaixença (II)
El moviment
uPrograma:
uPrendre consciència clara de la viabilitat de la llengua catalana en tots els àmbits. Acabar amb
la dicotomia d'usos del català i el castell�
uIntent de recuperar una consciència diferencial catalana i adaptar les idees romanticistes.
uPrendre el passat gloriós i la tradició popular com a punts de referència.
uFer créixer l'interès de les capes burgeses per una llengua i literatura que li són pròpies.
uReconstruir la història de l'Edat Mitjana
uDescobrir i divulgar els clàssics medievals
uAplegar llegendes i la poesia de la tradició oral
uCrear models depurats de la llengua (lèxic, fixar l'ortografia, sistematitzar les normes
gramaticals)
uCrear una literatura específica catalana en tots els gèneres.
uPotenciar les institucions ja existents (Reial Acadèmia de les Bones Lletres), estimular la
creació amb concursos com els Jocs Florals.
u
u

La Renaixença (II)
El moviment
uEl període de 1830 a 1859 està marcat per la consolidació del Romanticisme:
uHi ha una gran activitat literària (creació, divulgació…)
uApareixen les grans empreses editorials catalanes).
uComencen a prendre importància les publicacions periòdiques que impulsen la creció d’escriptors
(poetes, prosistes, divulgadors, crítics, traductors, comentaristes polítics i ideòlegs).
uEl català continua sent el vehicle primari de comunicació de la literatura oral, teatre i
proclames massives.
uLa literatura culta segueix sent el castellà amb petites immersions poètiques en català (La
Pàtria, 1833 [El Vapor]) i poesies de Joaquim Rubió i Ors (Lo gaiter del Llobregat) [Diario de
Barcelona 1839-1840].
uLa dècada dels anys 50 implica un considerable augment dels autors que fan servir el català,
alguns ja exclusivament.
u
•La formació
•
•La consolidació
•
•La dissolució
•

La Renaixença (II)
El moviment
uLa formació
u
uLa consolidació
u
uLa dissolució
u
uEs dóna com a element d’inici de la Renaixença el poema ”La Pàtria” de Bonaventura Carles Aribau
(1833). uSurgeixen projectes col·lectius de recuperació del passat literari i configurar la
literatura del moment (publicació de conjunts d’obres catalanes medievals i de poesia tradicional).
uLa premsa de Barcelona reclama el retorn dels Jocs Florals.
uSerà aquesta la plataforma ideal per a la consolidació d’aquest moviment.
u

uJ. Rubió i Ors.
uPròleg a Lo Gaiter del Llobregat.
uPoesies. 1841.
u
•Temes tractats al text:
uConcepte de la llengua
uFunció de la literatura en l’evolució històrica
uValoració d’un passat històric medieval
uDescobriment i valoració de la poesia trobadoresca
uText programàtic d’un futur moviment

uAdéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
uOh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
uDels núvols e del cel de lluny vos distingia,
uPer lo repòs etern, per lo color més blau.
u
uAdéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
uCom guarda vigilant cobert de boira e neu,
uGuaites per un forat la tomba del Jueu,
uE al mig del mar immens la mallorquina nau.
u
uJo ton superbe front coneixia llavors,
uCom conèixer pogués lo front de mos parents,
uConeixia també to so de tos torrents,
uCom la veu de ma mare o de mon fill los plors.
u
uMes, arrencat després per fats perseguidors,
uJa no conec ni sent com en millors vegades;
uAixí d'arbre migrat a terres apartades,
uSon gust perden los fruits e son perfum les flors.
u
uQuè val que m'haja tret una enganyosa sort
uA veure de més prop les torres de Castella,
uSi el cant del trobador no sent la mia orella,
uNi desperta en mon pit un generós record?
u
uEn va a mon dolç país en ales jo em transport,
uE veig del Llobregat la platja serpentina,
uQue fora de cantar en llengua llemosina,
uNo em queda més plaer, no tinc altre conhort.
uPlau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
uQue ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
uLa llengua d'aquells forts que acataren los reis,
uDefengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
u
uMuira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
uPer estranya regió l'accent nadiu, no plora,
uQue en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
uNi cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
u
uEn llemosí sonà lo meu primer vagit,
uQuan del mugró matern la dolça llet bevia;
uEn llemosí al Senyor pregava cada dia,
uE càntics llemosins somiava cada nit.
u
uSi quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
uEn llemosí li parl, que llengua altra no sent,
uE ma boca llavors no sap mentir ni ment,
uPuix surten més raons del centre de mon pit.
u
uIx, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
uQue puga d'home en cor gravar la mà del cel,
uOh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
uQue em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
u
uIx, e crida pel món que mai mon cor ingrat
uCessarà de cantar de mon patró la glòria
uE passe per ta veu son nom e sa memòria
uAls propis, als estranys, a la posteritat.
u
Bonaventura Carles Aribau.
La Pàtria. 1833