SERGI BELBEL i COSLADO (Terrassa, 1963). Llicenciat en Filologia Romànica i Francesa per la Universitat Autònoma de Barcelona, participa, des de l’any 1980, en activitats teatrals amb el grup Gresca/80 de Terrassa i amb el grup de teatre de l’Institut Français de Barcelona. És membre fundador, des del 1983, de l’Aula de Teatre de la UAB.

L’extensa tasca com a director de teatre de Sergi Belbel s’inicia l’any 1986 amb la direcció de L’augment, de George Perec. Des d’aleshores compagina la direcció de textos propis —Minimal Show (1987), Òpera (1989), En companyia d’abisme (1989), Tàlem (1990), Carícies (1992), Després de la pluja (1993), Homes! (1994), Después de la lluvia (1996), Sóc Lletja (1997), Morir (1998), El temps de Planck (2000), Forasters (2004) i A la Toscana (2007)— amb la d’obres d’altres autors. En aquest sentit, ha treballat amb textos de Samuel Beckett, William Shakespeare, Goldoni, Molière, Eduardo De Filippo, David Mamet o Calderón de la Barca i, d’entre els autors catalans, de Josep M. Benet i Jornet, Àngel Guimerà, Emili Vilanova o David Plana.

De la feina realitzada a la televisió, és responsable de l’adaptació dramàtica i del guió de la telenovel·la Secrets de Família (1995), amb argument de Maria Mercè Roca, i de l’argument i guió de la sèrie Ivern (1996-2001) per a Televisió de Catalunya. És autor, també, del guió de Nissaga: l’herència (1999), per a Televisió de Catalunya, i de Después de la lluvia (2000) per a TVE. Així mateix, i ja en el terreny del cinema, el 1997 col·labora amb Ventura Pons en el guió de Carícies, basat en la seva pròpia obra.

Com a traductor, ha fet arribar als lectors catalans obres de Racine, Bernard-Marie Koltès, Molière, Eduardo de Filippo o Jean-Michel Ribes, entre d’altres.

Des de la temporada 2006-2007, és director artístic del Teatre Nacional de Catalunya.

Notes

Sergi Belbel

Carícies

ePUB v1.0

BreivaX 15.05.17

UN MODEL DE LITERATURA DRAMÀTICA PER ALS NORANTA

Amb la concessió del premi Marquès de Bradomín de Teatre 1985 a l’obra A.G./V.W. Calidoscopios y faros de hoy, posteriorment traduïda al català, Sergi Belbel es donà a conèixer públicament en un context en què la figura de l’autor dramàtic, injustament arraconada i rebutjada al llarg de la dècada dels setanta i inicis dels vuitanta, ressorgia i emprenia de nou un lent, però necessari i irreversible camí de restauració i revalorització.

Com en tants altres casos, l’aproximació de Belbel al teatre no és més que el reflex d’una autèntica vocació/passió, expressada a través d’una diversificada mostra d’activitats^[1]. L’atorgament del premi Ignasi Iglésias 1987 a Elsa Schneider, precedit de l’intel·ligent i divertit Minimal Show, representà el punt de partença d’una nova i original proposta de literatura dramàtica per a l’escena catalana dels noranta, com en el seu moment ho van ser determinats textos, escrits sota l’empremta brechtiana, dels seixanta/setanta. Certament, la concepció i la visió sobre el teatre han estat substancialment modificades i transformades en els últims trenta anys, fins al punt que els referents d’un jove autor dramàtic, com Sergi Belbel, són avui lògicament uns altres, ben distints. Uns referents que, sense haver de renegar en absolut de la tradició clàssica universal, s’inscriuen en una determinada orientació del teatre contemporani més immediat: Beckett, Bernhard, Koltès, Mamet, Müller, o Shepard. Teatre, com es pot apreciar, de la paraula, però també de les situacions o actes, i del que aquests desencadenen «en la concreció d’un espai limitat, precís i aclaparador, amb totes les conseqüències d’ordre psicològic i fins i tot social que comporta», com el mateix Belbel reconeix en el pròleg a Combat de negre i de gossos, de Koltès. Un teatre, a més, en què l’humor i la ironia esdevenen els instruments bàsics i imprescindibles per tal d’enfrontar-se amb decisió i coratge a la complexa quotidianitat del present.

Amb la publicació de Dins la seva memòria (1988), i sobretot d’En companyia d’abisme (1990), Belbel ratificà els principis inherents a la seva originalitat dramàtica, la singular aportació a la immediata tradició catalana, davant de la qual Belbel se sentia —i encara se’n sent— força deslligat, impregnat com està «d’un sentit afinat de la teatralitat, aguditzat per la pràctica», que el fa radicalment dissemblant dels seus predecessors, com ja anotà J. Sanchis Sinisterra en el pròleg a Dins la seva memòria. Així, tant a En companyia d’abisme com a L’ajudant, publicat en el número fundacional de «Pausa», de la Sala Beckett, o a Tercet, Belbel hi exposa una relació sintètica dels aspectes genuïns i diferencials de la seva obra, ja destacada per la crítica d’espectacles arran dels muntatges d’Elsa Schneider, Òpera, Tàlem, o del mateix En companyia d’abisme, realitzats entre 1989 i 1990.

Així, doncs, ens encarem a una obra dramàtica despullada, essencialitzada, localitzada en la quotidianitat urbana d’avui en dia, que tendeix a la minimalització dels diferents elements dramàtics i escènics (anècdota, situacions, acció, personatges, espai, temps, escenografia…). Una producció teatral que adopta un llenguatge asèptic, estandarditzat, precís, harmònic, d’una extraordinària plasticitat, el qual és alhora motiu de reflexió permanent per a Belbel, com ho és també la forma dramàtica, convencional o no, sotmesa a l’experimentació i fins i tot al buidat de contingut, com mostren tant Elsa Schneider com Tàlem. Cal, però, no reduir ni minimitzar el conjunt de l’obra de Belbel, com potser de vegades s’ha insinuat, a un mer joc, a un senzill exercici estilístic, formal o verbal, que progressa a remolc de determinats models teatrals dels vuitanta. Darrere d’un aparent joc pluridimensional, en què la imatge, el gest i la música adquireixen també un notable relleu, s’amaga l’àcida, corrosiva i radical visió de la societat i del món actual d’un autor dramàtic de vint-i-vuit anys.

Després del tractament personal i en absolut lineal de la comèdia com a gènere que va significar Tàlem, Belbel redactà la que, a parer meu, és la seva obra més madura: Carícies, un text que, pel que fa a l’estructura i a l’adopció d’un mínim conflicte dramàtic, s’acosta a la línia «més humanitzada» i «més convencional» del seu teatre —la que representa Elsa Schneider—, tal com indica Josep M. Benet i Jornet en el seu pròleg a En companyia d’abisme. Així, doncs, Belbel presenta a Carícies una estructura travada i precisa, que manlleva de La ronda, d’Arthur Schnitzler, de qui ja havia dramatitzat La senyoreta Elsa a la primera part d’Elsa Schneider. La solidesa de l’estructura lineal de Carícies —onze escenes encadenades— s’afegeix a la pervivència dels trets més definidors del conjunt de la seva obra, com ara l’essencialització dels diversos elements dramàtics i escènics, la presentació d’un conjunt de personatges contrastats, de distinta condició social, professional i moral, que deriven cap a l’abstracció. Per exposar què? Per reprendre el món de relacions despersonalitzades, mancades d’afectivitat, de primàries i instintives actituds humanes, ja presents en la resta del seu teatre, en una línia de reflexió temàtica pròxima a la d’un text com Desig, de Josep M. Benet i Jornet, que dirigí aquest any. Un món de relacions humanes que condueixen el nostre autor a parlar de desamor, d’incomprensió, d’incomunicació, de desesperació i de soledat d’uns personatges que, foragitats del paradís sense contemplacions, són llançats damunt del dur asfalt dels noranta. Perquè Carícies es desenvolupa en diversos espais, la majoria cèntrics, d’una ciutat dels noranta per on desfilen onze personatges, entre els tretze i més de setanta anys aproximadament, amb problemes, obsessions i realitats diverses i nafrades com la marginació, la pobresa, la droga, el sexe, la vellesa o l’etern conflicte entre pares i fills, indestriables d’una societat deshumanitzada, cruel i violenta com la nostra.

De fet, la incomprensió, la incomunicació i la soledat es converteixen a Carícies en els eixos encadenats de les oposades relacions entre homes i dones, adults i joves, pares i fills. Un microcosmos social que, com Belbel assenyalà a propòsit del de Koltès, troba sovint en la paraula l’«únic instrument possible al qual s’aferren obstinadament uns personatges abocats a l’angoixa i al desencís provocats per la dràstica impossibilitat de transgressió dels límits o fronteres del seu món opressor (espais concrets, recognoscibles, reals)». El dramatisme i el patetisme continguts en les deu escenes de Carícies es fan sobretot explícits davant de la dificultat i la impossibilitat que la paraula arreli, que arribi plena de sentit i de comunicabilitat fins a l’altre, la qual cosa la converteix en irrisòria, fal·laç i inútil, en una autèntica manifestació d’aquell humor absorbent i terrorífic que Sergi Belbel copsà un dia a Dans la solitude des champs de coton, de Koltès. Així, com ja va fer a Elsa Schneider, ens torna a presentar a tall de pirueta un sobtat i inesperat final, quan aquells dos «éssers estranys», que finalment sembla que es «retrobin» en l’escena onzena, accedeixen espontàniament a la situació vanament desitjada i perseguida pel conjunt dels personatges al llarg de l’obra. Un cop més, Belbel ens ofereix la solució al final com a principi.

ENRIC GALLÉN

Desembre del 1991

Revisat el 2009

PERSONATGES

HOME JOVE

DONA JOVE

DONA GRAN

DONA VELLA

HOME VELL

NEN

HOME

NOIA

HOME GRAN

NOI

DONA

ESCENA 1

Saló d’un pis cèntric. Butaques. HOME JOVE i DONA JOVE.

HOME JOVE: És estrany.

DONA JOVE: El què?

HOME JOVE: Tot això.

DONA JOVE: Què vols dir?

HOME JOVE: No sé si te n’has adonat.

DONA JOVE: No. De què?

HOME JOVE: Tinc la sensació…

DONA JOVE: Digues.

HOME JOVE: L’estranya sensació…

DONA JOVE: Què et passa?

HOME JOVE: És com si…

DONA JOVE: Com si què?

HOME JOVE: Com si ja no…

DONA JOVE: No què?

HOME JOVE: Com si ja no tinguéssim…

Pausa.

DONA JOVE: Què?

HOME JOVE: Res a dir-nos.

Pausa.

DONA JOVE: Sí.

HOME JOVE: Sí, què?

DONA JOVE: Si que tenim coses a dir-nos.

HOME JOVE: Ah, sí?

DONA JOVE: Sí.

HOME JOVE: Què?

Pausa.

HOME JOVE: Digues, què?

DONA JOVE: No se m’acut, ara.

HOME JOVE: Te n’adones?

DONA JOVE: No. No me n’adono.

HOME JOVE: No vols adonar-te’n.

DONA JOVE: Però, de què? De què? Digues, de què cony he d’adonar-me, si es pot saber?

HOME JOVE: Vols que t’ho torni a dir?

DONA JOVE: No. Si has de repetir el que ja has dit abans, val més que callis.

HOME JOVE: Bé, doncs, si val més que calli, callaré.

Pausa.

DONA JOVE: Tenim moltes coses a dir-nos, encara, ho saps prou bé. Sé que hi ha coses que penses i calles perquè no vols dir-les, o no vols dir-me-les, sí, dir-me-les a mi, per algun problema teu que ignoro, que fins i tot tu mateix ignores, i això em fa mal, saps?, em fa mal, em dol, i em dol veure’t així, veure’m així, veure’ns així, omplint amb paraules vanes vans instants de silenci, i amb insults, els teus insults, perquè és un insult el que acabes de dir, m’insultes, m’insultes quan dius que ja no tens res a dir-me.

HOME JOVE: Perdó. Un moment.

DONA JOVE: Per què m’interromps?! Sempre m’interromps quan començo a… a construir un… un discurs coherent que sobrepassi els… els monosíl·labs que tant caracteritzen les nostres converses quotidianes! Sembles la meva mare, i si vaig marxar de casa meva no va ser precisament per anar a viure amb un altre igual que ella o pitjor i tot!! Ni perdó ni un moment!! Estava parlant jo i seré jo qui continuaré parlant!! A veure si ja comencem a canviar les coses en aquesta casa de merda, almenys en aquesta!

Ell li dóna una violenta bufetada.

HOME JOVE: Quan una persona demana perdó, se’l perdona, es calla i se l’escolta, m’entens? I jo t’he demanat perdó per fer un incís en el teu… meravellós discurs tan coherent i tan explícit, i penso fer-lo, penso fer-lo!!

Ell li dóna una altra bufetada, encara més forta.

No he dit que jo ja no tingui res a dir-te, em sents?

La bufeteja per tercera vegada, salvatgement.

He dit que ja no tenim res a dir-nos. No jo. No tu. He dit «nosaltres».

Silenci.

DONA JOVE: Què vols per sopar?

HOME JOVE: No ho sé. Què hi ha?

DONA JOVE: Hi ha carn, ous, amanida. Puc fer espaguetis, si et sembla bé.

HOME JOVE: No, no, pasta, de nit, no, que després no faig bé la digestió. Una amanida d’aquestes amb moltes coses i unes bones postres.

DONA JOVE: Tenim enciam, tomàquet, pastanaga, blat de moro, olives, api, ceba.

HOME JOVE: No, no, ceba no, que després em torna a la boca.

DONA JOVE: Sí, i a més et put l’alè i després deixes un baf al llit insuportable.

HOME JOVE: Podem posar-hi una mica de poma i de pinya, si n’hi ha, és clar.

DONA JOVE: Ai, sí. Una amanida tropical. Em ve molt de gust. La pinya és de llauna, per això.

HOME JOVE: És igual.

DONA JOVE: Bé. Som-hi, doncs. Ui! No sé si hi haurà gaire cosa per a les postres.

HOME JOVE: Que no hi ha flams?

DONA JOVE: Ai, sí, que despistada. Precisament n’he comprat un parell aquest migdia. Ah, també hi ha iogurts.

HOME JOVE: M’estimo més un flam.

DONA JOVE: Doncs jo un iogurt.

HOME JOVE: Jo, un flam.

DONA JOVE: Molt bé, tu et prens un flam i jo em prenc un iogurt, no passa res.

HOME JOVE: No passa res. T’ajudo a fer l’amanida?

DONA JOVE: Sí. Així acabarem abans. Anem a la cuina?

HOME JOVE: Sí.

Es disposen a sortir. Ella s’atura.

DONA JOVE: Perdó. Un moment.

HOME JOVE: Què?

Ella li dóna un cop de puny a l’estómac i un cop de genoll als testicles. Ell cau a terra.

DONA JOVE: Se’ns ha acabat l’oli.

HOME JOVE: Ah.

DONA JOVE: Hauràs de demanar-ne una mica a la veïna.

HOME JOVE: Ah, no puc resp…

DONA JOVE: Vinga, aixeca’t, no podem perdre el temps.

HOME JOVE: Ah. Ah.

DONA JOVE: Au vinga, aixeca’t, agafa un vas i mentre jo poso en remull l’enciam, vés i digues a la veïna que te l’ompli d’oli d’oliva. Però que sigui d’oliva, eh?, no suporto les amanides amb oli de gira-sol o de blat de moro, són insípides.

HOME JOVE: Serp odiosa.

DONA JOVE: Aixeca’t i vine a la cuina.

HOME JOVE: Ets repugnant.

Ella li dóna una puntada de peu a la cara.

DONA JOVE: T’aixeques o no t’aixeques?!

Ella li dóna un altre cop de peu en plena cara.

Véns a la cuina o no véns a la cuina?!!

Li dóna una altra puntada de peu a la cara.

Demanes oli a la veïna o no demanes oli a la veïna?!!!

Un altre cop de peu a la cara, aquest molt més fort.

Vols una amanida tropical… o no vols una amanida tropical?!!!!

Silenci.

HOME JOVE: Ah.

DONA JOVE: Què?

HOME JOVE: Aah.

DONA JOVE: Ai, no t’entenc.

HOME JOVE: Aaah.

DONA JOVE: Perdó, és que si no articules millor…

HOME JOVE: Aaaah.

DONA JOVE: Vols dir-me alguna cosa, potser?

HOME JOVE: Mmm… sí…

DONA JOVE: Ho veus? Veus com encara tens alguna cosa per dir-me?

ESCENA 2

Un parc. Un banc de pedra. DONA JOVE i DONA GRAN.

DONA JOVE: Què vols?

DONA GRAN: Escolta això.

DONA JOVE: Què dius? Que escolti què?

DONA GRAN: Deixa’m llegir. Ja saps… que em costa molt parlar. I el que et vull dir… però no. Escolta atentament.

DONA JOVE: Què és?

DONA GRAN: No té importància. L’autor no té importància. L’estil no té importància. M’importen les paraules. Va per tu i va per mi. Espero que ho entenguis. Ho faig perquè m’entenguis.

Agafa el llibre que té damunt la falda i llegeix:

«Ara que ve la nit, el silenci defuig, perquè no és veritat que el silenci és la nit. Un tòpic com un altre: pensar que tot s’atura quan s’atura tothom, i després tothom pensa… que aturar-se per fi després de la rutina suposa aturar el temps i entrar dins el repòs, i creu que això és la nit: un repòs de guerrer, un teatre avorrit, un preludi del son, un parèntesi buit, un no-res necessari. Ara que ve la nit, un nou temps nega el temps; alimenta el desig, propicia l’excés: instants que s’eternitzen, secrets inconfessables, revelats brutalment, fingiments que es desplomen, algun gest enfollit que fa que tot esclati, insòlites passions, anhels insospitats… La nit és el motor del silenci eloqüent, on el temps no és el temps, on el lloc no és cap lloc, on la fosca és radiant i el no-res impossible…».

DONA JOVE: Prou, mare, para el carro!

DONA GRAN: Què dius?

DONA JOVE: Que callis d’una puta vegada. Collons, quina pallissa! Què cony intentes dir-me, si és que tens la intenció de dir-me alguna cosa? No m’hauràs fet venir de tan lluny i tan tard per clavar-me aquest rotllo que no té cap ni peus, per vomitar-me així, com si res, perquè sí, aquest munt de parides i de frases pedants, cursilades sublims que un imbècil ha escrit per a quatre subnormals que no saben que ho són?! Com si no et conegués… Deixa’t ja de romanços. Digue’m ràpid què vols, que no tinc gaire temps, he quedat per sopar. Jo no puc perdre el temps com una vella boja…

DONA GRAN: Doncs vés-te’n.

DONA JOVE: No comencis!

DONA GRAN: Et demano només una estoneta i prou. Estic tan sola, filla, i penso tantes coses. D’ençà que vas marxar, la casa no és el que era. Abans era un infern, una lluita constant: baralles, cares llargues, crits, angoixes, tensions. Ho sé, ho reconec: potser per culpa meva, s’havia declarat la guerra entre nosaltres, una petita guerra hostil feta de gestos mínims i mínimes paraules i silencis eterns. La guerra més cruel és la guerra entre dones, i és més cruel encara si és entre mare i filla. Però ara que no hi ets, la necessito tant…

DONA JOVE: T’has tornat boja?

DONA GRAN: Sí.

DONA JOVE: Ho reconeixes?

DONA GRAN: Sí.

DONA JOVE: Per això m’has dut aquí? Per això m’has molestat i m’has pregat que et vegi? Per dir-me el que ja sé? Per dir que ets boja?

DONA GRAN: No. Per dir-te que per fi ha arribat el moment.

DONA JOVE: Quin moment?

DONA GRAN: El moment.

DONA JOVE: De dur-te al manicomi?

DONA GRAN: De dir-te la veritat.

DONA JOVE: Si a casa et sents tan sola, si et fa por fer-te vella i no trobar ningú a qui poder omplir el cap amb les teves històries, amb les teves manies, pots viure en un asil, ara n’hi ha de molt bons.

DONA GRAN: La culpa no era meva.

DONA JOVE: Coneixeries gent, algú et faria cas, t’ho passaries bé, allà t’escoltarien. M’han dit que són preciosos, que ja no són presons, que són més aviat… una mena d’hotels, per a vellets però ben nets, que es pot entrar i sortir i que fan excursions.

DONA GRAN: Sento haver esperat tant.

DONA JOVE: Ja fa temps que t’ho dic i no vols fer-me cas.

DONA GRAN: No sóc la teva mare.

DONA JOVE: És un bon lloc per a tu, l’asil.

Silenci.

DONA GRAN: Quina hora és?

DONA JOVE: És molt tard.

DONA GRAN: Filla.

DONA JOVE: Què?

DONA GRAN: Em pensava que aquest era el lloc més idoni per dir-te que he pres una determinació respecte a aquesta mania teva de treure-te’m del damunt i deixar de ser una càrrega per a tu i per al món. Sé que encara sóc jove, però sóc conscient de la meva malaltia i sóc conscient que no puc viure sola i sóc conscient que tot m’ofega i que dic mentides, et dic mentides, em dic mentides per matar el temps o per recuperar-lo, i per això et demanaria…

DONA JOVE: Parles com un llibre.

DONA GRAN: …Et demanaria que fessis tu els tràmits i m’estalviessis problemes i qüestions de papers i de legalitats i trucades i visites i no facis cas del que dic, del que t’he dit.

DONA JOVE: Sí, tens raó. És un lloc molt idoni. És un parc tan tranquil. Tan solitari, mare. Tan solitari.

DONA GRAN: No t’entenc.

DONA JOVE: No pateixis. M’ocuparé de tot.

DONA GRAN: Gràcies.

Pausa.

DONA JOVE: Mare.

DONA GRAN: Què?

DONA JOVE: Hauries d’haver avortat.

DONA GRAN: M’agradarà, n’estic segura. L’asil m’agradarà.

DONA JOVE: Adéu. I deixa de llegir aquestes coses. Et tornaran més boja.

DONA GRAN: Truca’m.

DONA JOVE: Encara més.

ESCENA 3

Sala d’un asil. Un sofà. DONA GRAN i DONA VELLA.

DONA VELLA: M’agradava ballar el tango.

Pausa.

DONA GRAN: A mi, el rock and roll.

Pausa.

DONA GRAN: Jo sempre ballava rock and roll, cada dissabte, cada diumenge, i m’escapava de casa per la finestra del pati, i els pares no ho sabien, i ell m’esperava al carreró del darrere, darrere del pati, era un pati interior, i ens agafàvem de la mà; ell sempre tenia la mà calenta, la meva mà era freda, i ell me l’escalfava, i arrencàvem a córrer cap al nord de la ciutat. Allí, des de l’Avinguda, ja se sentia la música: rock de l’autèntic, i ballàvem com idiotes, i així tot un any, potser més, agafats de la mà i els cossos agafats, cada cap de setmana fins que… fins que… va arribar la nena, l’estúpida de la nena, no t’imagines com l’odiava, la fastigosa filla meva: em privava de ballar!, i els pares havien barrat la finestra del pati i jo em podria a dintre i el ventre se m’inflava cada dia més; però un dia, per desfogar-me, més frenètica que mai, vaig escapar-me i vaig anar-hi tota sola, a l’Avinguda, a la sala de ball de l’Avinguda, tota sola, ell ja no hi era i mai més no va tornar ni el vaig veure i encara el recordo, braços musculosos i cames robustes, ventre de bronze i mans abrusadores, va fugir, però aquella tarda vaig ballar com mai, era una droga, no podia parar i tots em miraven i jo ballava sola, l’estúpida podrida ja tenia set mesos de letargia aquí dintre, xuclant-me la sang, l’aliment de les meves entranyes, aquí dins, inversemblant dins aquesta panxa ara tova, i rebotava amunt i avall, devia ensopegar contra els budells, contra l’estómac, contra els ossos, contra el fetge i els ronyons; jo volia sacsejar-la, marejar-la, vomitar-la; la meva venjança: gairebé sis mesos, des dels primers mareigs, sis mesos que no em deixava ballar el rock and roll, la subnormal, la inoportuna criatura monstruosa, perquè el rock es balla a dos i ell va fugir i em van tancar; però aquell vespre jo sola vaig ballar com una boja davant de tots i quan va sonar el meu rock preferit jo ja duia la sang fins als turmells…

Pausa.

DONA VELLA: M’agradava ballar el tango perquè també odio els homes, jo també els odio; i quan ballàvem, aquell petit imbècil ni se n’adonava. I era feliç, l’infeliç, pensant que em dominava… Sempre han dit… que el tango és el domini del mascle… i jo sabia que no, i allí mateix vaig plantar-lo, a la sala de ball, quan va voler tocar-me l’entrecuix després d’haver ballat el seu tango preferit (que era el que a mi menys m’agradava). Pobre noi, ja ni recordo quina cara feia, només les seves mans peludes com erugues negres i l’horror entre les cames. Pobre noi. L’únic home de la meva vida, per sort, l’únic home. Mai més vaig ballar amb cap altre home i… i m’agradava el tango…

Pausa.

DONA GRAN: No sabia que fossis aquí.

DONA VELLA: No pateixis. T’hi acostumaràs.

Pausa.

DONA GRAN: Com passa el temps.

DONA VELLA: Això diuen.

DONA GRAN: Estàs molt bé.

DONA VELLA: No és veritat.

DONA GRAN: De debò.

Pausa. La dona gran mira fixament la dona vella, li agafa la mà i se li acosta. Es fan un petó a la boca, llarg. Sobtadament, sona una música melodiosa, carrinclona. So lleugerament defectuós.

DONA VELLA: Ballem?

DONA GRAN: Intentem-ho.

S’aixequen. S’aferren. Ballen.

DONA VELLA: És insuportable.

DONA GRAN: És horrible.

DONA VELLA: Oh, prou!

Deixen de ballar.

DONA GRAN: Quin desastre.

DONA VELLA: Traieu això!!!

La música s’atura.

DONA GRAN: Sempre és així?

DONA VELLA: Monges velles estúpides.

DONA GRAN: Sempre així?

DONA VELLA: Els ho he dit mil vegades, però no hi ha res a fer.

DONA GRAN: Quin horror.

DONA VELLA: Si fos meu l’equip de música…

DONA GRAN: Si fos nostre…

DONA VELLA: Res, res. Música d’asil, música d’asil, a les monges de merda els agrada la música d’asil, els encanta, els torna boges i no volen entendre que jo la detesto i no sóc l’única. Res, res, tornaré a queixar-me!

DONA GRAN: Això, queixem-nos.

DONA VELLA: Sí, totes dues juntes, millor totes dues juntes.

DONA GRAN: No et preocupis, jo et faré costat.

DONA VELLA: Haurem de posar-nos molt fortes.

DONA GRAN: Doncs posem-nos fortes.

DONA VELLA: Prendre mesures dràstiques.

DONA GRAN: Com per exemple?

DONA VELLA: Vaga de fam. Vaga de fam.

DONA GRAN: Això. Fins que no ens posin la música que volem.

Pausa.

DONA VELLA: Potser ens deixaran morir.

DONA GRAN: Potser sí.

DONA VELLA: A mi em falta tan poc.

DONA GRAN: No.

DONA VELLA: Sí.

Pausa.

DONA GRAN: Ens tenim l’una a l’altra.

DONA VELLA: No pateixis. T’hi acostumaràs.

Silenci.

DONA GRAN: Sort que hi ets tu.

DONA VELLA: Per què?

DONA GRAN: Sort que ens em retrobat.

DONA VELLA: Què dius?

DONA GRAN: Et creia perduda.

DONA VELLA: Què dius?

DONA GRAN: Em vas ensenyar tantes coses.

DONA VELLA: Que què?

DONA GRAN: De la vida. I en tan poc temps.

DONA VELLA: Perdona.

DONA GRAN: Què.

DONA VELLA: Si jo, de tu, no me’n recordo.

La dona gran plora.

ESCENA 4

Una carrer. Un contenidor. DONA VELLA i HOME VELL.

HOME VELL: Puta vestida de vella.

DONA VELLA: Què busques?

HOME VELL: Menjar.

DONA VELLA: Fa més de deu anys que no ens vèiem.

HOME VELL: Tinc gana.

DONA VELLA: No em dius res?

HOME VELL: Puta.

DONA VELLA: No em dius res?

HOME VELL: Puta puta puta. Vés-te’n tinc gana.

Pausa. L’home vell remena dins les escombraries.

DONA VELLA: Només em queden vint minuts. Perquè l’asil tanca a les nou. Algú m’ha dit que eres aquí. Avui per fi m’he decidit. Deu anys és molt, però no has canviat. Dos quarts de nou, dos quarts de nou. Porto sis hores caminant. Perquè he sortit havent dinat. I no he parat de donar voltes. Aquests carrers ja no els conec. I això que són molt cèntrics. M’han dit que eres aquí. Sé que dorms al carrer. La teva vànova: un diari. Deu anys que ho sé i avui per fi m’he decidit. No sé per què. O potser sí, no ho sé.

HOME VELL: Una sardina!!

DONA VELLA: No em fas pena.

DONA VELLA: Tres sardines!!

L’home vell treu del contenidor una bossa que acaba d’estripar. S’asseu a terra i treu de la bossa una llauna de sardines oberta.

DONA VELLA: No em fas pena.

HOME VELL: Vés-te’n puta són meves.

DONA VELLA: No vull menjar.

HOME VELL: Cabrona cabrona sé qui ets sé qui ets.

DONA VELLA: Saps qui sóc.

HOME VELL: Sí: puta vestida de vella: un policia disfressat. No no no! no em talleu el cabell vull estar aquí no vull rentar-me em tiraré un pet no em netegeu la caca m’agrada la caca seca així no tinc fred al cul les sardines són meves.

DONA VELLA: Per què no véns a l’asil?

HOME VELL: No vull fred al culet caca caca vull caca.

DONA VELLA: Per què no véns a l’asil?

HOME VELL: La meva germana viu a l’asil.

DONA VELLA: La teva germana.

HOME VELL: Puta vestida de vella.

Pausa. L’home vell menja àvidament mitja sardina.

DONA VELLA: Me n’he d’anar.

HOME VELL: Sardineta sardineta. Sardineta boneta.

DONA VELLA: Vine.

HOME VELL: Ecs porqueria tinc set és salat, és salat.

Llança la sardina a la cara de la dona vella.

DONA VELLA: Ah. Què fas?

HOME VELL: Sardinetes salades per a les putes velles. Tinc gana, tinc set.

L’home vell torna a remenar dins el contenidor.

DONA VELLA: I si fos l’última vegada que ens veiem? Tu ets fort, ets boig, els bojos són forts, massa forts per morir abans d’hora. Jo estic malalta i sóc més gran que tu. Molt poc però ho sóc, tres anys només, però ja són anys. De fet, abans… què eren abans tres anys per a nosaltres? Res. I sempre ens hem entès, sempre ens hem entès, i sobretot abans. Quan ens apagaven el llum de l’habitació, parlàvem en veu baixa i rèiem, ens enteníem. No teníem por, ens ho confessàvem tot.

HOME VELL: Pollastre!!

DONA VELLA: No vulguis fer-me pena.

HOME VELL: Un pollastre mal escurat.

Treu una altra bossa ja estripada. En treu trossos de pollastre. S’asseu a terra. Al seu voltant, brutícia.

DONA VELLA: No vulguis fer-me pena.

HOME VELL: Pollastre rostit una cuixa i un pit. No te’n donaré vella puta cavallot.

DONA VELLA: No vull menjar, no tinc gana.

Ell menja. Ella se’l mira, s’ajup i s’asseu al seu costat. Ell la mirà sorprès.

HOME VELL: Vostè no és un policia.

DONA VELLA: No.

HOME VELL: És una vella.

DONA VELLA: Sí.

HOME VELL: Una vella que havia estat jove.

DONA VELLA: Sí.

HOME VELL: Vostè és bona?

DONA VELLA: Sí.

HOME VELL: Així puc dir-li un secret, secretet.

DONA VELLA: Sí.

Ell li mostra un dit de la mà que duu un anell.

HOME VELL: Li agrada?

DONA VELLA: Sí.

HOME VELL: Jo tenia una dona.

DONA VELLA: Ja ho sé.

HOME VELL: Vostè no sap res.

DONA VELLA: Vine a l’asil.

HOME VELL: Una dona meva meva.

DONA VELLA: La teva dona.

HOME VELL: Va morir.

DONA VELLA: Fa tant de temps.

HOME VELL: Em va deixar.

DONA VELLA: Vine a l’asil.

HOME VELL: Em va deixar.

DONA VELLA: Fa massa temps.

HOME VELL: Em va deixar abans de morir.

DONA VELLA: No és veritat.

HOME VELL: Vivíem junts.

DONA VELLA: Què estàs menjant?

HOME VELL: Ens vèiem poc.

DONA VELLA: No parlis tant.

HOME VELL: La meva dona tenia una nòvia. He he.

DONA VELLA: Vine a l’asil.

HOME VELL: Quin pollastre més bo.

DONA VELLA: Jo sóc bona.

HOME VELL: Era jo qui cuinava.

DONA VELLA: M’estic morint.

HOME VELL: La meva germana.

DONA VELLA: Deu anys sense veure’t.

HOME VELL: I mentre jo cuinava…

DONA VELLA: Perdona’m.

HOME VELL: La meva dona tenia una nòvia: la meva germana.

Silenci.

DONA VELLA: Tinc gana.

L’home vell li allarga un os de pollastre mal escurat. Mengen. Mirades perdudes. Pausa. La dona vella s’aixeca amb dificultat.

DONA VELLA: Tres quarts de nou. L’asil tanca a les nou. No vols venir? Me’n vaig.

HOME VELL: Puta vestida de vella. S’està morint.

Ell esclata a riure.

ESCENA 5

Un carrer. Graons d’un bar tancat. HOME VELL i NEN.

NEN: Tu, què portes a les butxaques?

HOME VELL: A dormir nen a dormir.

NEN: Si portes diners, dóna-me’n.

HOME VELL: Quina hora és? No és molt tard? No és molt tard? No són les tres? No són les quatre?

NEN: Calla.

HOME VELL: Oh callo, callo.

NEN: Què és això que tens a les butxaques?

HOME VELL: Ets un nen és de nit és molt tard. El bar: tancat.

NEN: Dona-m’ho.

HOME VELL: Ah fill de puta fill de puta la teva mare és una puta.

NEN: La meva mare no és una puta, imbècil.

HOME VELL: Oh vols robar-me! Els fills de les putes roben i peguen roben i peguen.

NEN: Eh! Per què em mires tant, iaio? Tinc monos a la cara o què?

HOME VELL: Mono no. Ets un nen. Els nens no viuen de nit. Així no ets un nen. Ets un maligne un animal.

NEN: Tu sí que ets un animal.

HOME VELL: Ah no ah no ah no. Jo sóc un home sóc un home sóc un home.

NEN: Vols un cigarro?

El nen treu un cigarret i fuma.

NEN: Són boníssims. Els millors. M’han costat tres-centes seixanta, perquè són més bons.

HOME VELL: Un cigarro.

NEN: Té, em caus repel·lent fastigós, però te’l dono si no dius res als polis quan et vegin.

HOME VELL: No dic re no dic re.

NEN: Té. Però tu no m’has vist, eh?

HOME VELL: No no. No no.

El nen li allarga un cigarret i un encenedor d’or.

HOME VELL: He he. Del teu pare.

NEN: Sí home!, el meu pare no fuma, idiota; l’he robat a un tio que em queia superbé i jo li queia superbé i així no pensarà mai que l’hi he robat. Vols que t’ho expliqui?

L’home vell aspira fum amb delectació.

HOME VELL: Oh sí sí. Oh sí sí. Síííííí.

NEN: He. Doncs el tio que li he robat això és un tio que em vaig trobar al metro i em va passar costo, només em va cobrar dos mil cent, hòstia, era de puta mare, hòstia, quina merda, se m’ha acabat, és que tinc un amic que em cau repel·lent fastigós i se me’n va fumar la meitat, hòstia quin subnormal, i el tio del metro ens va portar a casa seva, hòstia quina casa hòstia, i allà ens vam dutxar perquè feia vuit dies que no ens banyàvem el meu amic repel·lent i jo, i quan ens vam dutxar vam veure que el tio es quedava en pilotes a la seva habitació i hi havia una tia en pilotes i li va dir «qui són aquests dos nens?» i ell va dir que veníem per comprar costo i la tia es va aixecar en boles i va entrar al bany, hòstia, tenia el cony molt negre, hòstia, i el meu amic i jo vam riure: resulta que la tia era la cantant d’un grup supercollonut que es diu Pudor de Semen que havíem anat a veure el meu amic i jo en les motos d’uns col·legues feia quatre dies, hòstia puta quina casualitat, i ella va dir que érem molt petits i jo li vaig dir que si era la tia de Pudor de Semen i ella va dir que sí i que quants anys teníem i tal, i jo en pilotes li vaig dir que molava molt i que tretze, i llavors va entrar el tio que tenia una polla així de gran fumant-se un canuto i ens va dir «vestiu-vos i foteu el camp». I ens va vendre el costo, només ens va cobrar dos mil cent i ens vam fer amics, i com que encara ens quedaven sis mil set-centes vuitanta de les disset mil que el meu amic havia robat al seu pare, l’hi vam comprar, i llavors li vaig robar l’encenedor i vam sortir rient, hòstia, i ens vam gastar el costo en una nit, hòstia, i bevent i tot vam passar la nit a una Squaters molt cutre, hòstia quin pet, jo anava com si fos un angelet amb les birres i els porros, i al matí encara estava al·lucinant com si estigués al cel, sense sorolls ni crits ni re de re, quina tranquil·litat, i quin fàstic veure el meu amic dormint com un imbècil.

HOME VELL: Com un angelet.

NEN: Però vam sortir de la Squaters i vam anar a una Okupa que uns punks ens havien donat la direcció, i ens van obrir la porta i vam dir «que podem dormir aquí?». I ens van dir «vale vale, però només una nit»; allà hi havia els cantants de la Merda Social, la tia de Llençols Tacats i el bateria de Fucking My Mother, era collonut, i vam pensar, hòstia puta, encara ens queden quatre mil sis-centes vuitanta i aquests tios segur que ens poden vendre un tripi, hòstia guai, i ens van donar mig tripi per quatre mil, és molt barato, ens van dir, i el meu amic fastigós i jo vam dir hòstia guai! i ho vam comprar i allà mateix ens el vam fotre, collons tio que guai hòstia puta guai quin viatge, tot amb uns colors i volàvem i estàvem al cel i jo estava al cel com un àngel i jo no pensava res i tenia ganes de riure.

HOME VELL: Com un àngel.

NEN: Però l’endemà teníem sis-centes vuitanta i com que vam sortir de l’Okupa a les deu i tots estaven roncant vam robar-ne mil a la tia de Llençols Tacats i vam agafar l’autobús i totes les velles subnormals i els vells maricons com tu s’apartaven espantats i jo pensava que la meva mare si em veiés també s’espantaria. I amb les mil peles ens en vam anar a jalar una quatre estacions a un parc que estava ple de pijos repugnants, hòstia quin fàstic els pijos, van vestits com maricones i amb els pelets ben pentinats i si jo tingués les peles que tenen aquest gilipolles hòstia com em posaria les botes de maria i de tripis hòstia, ja m’agradaria, però després de la pizza només ens quedaven nou-centes tretze i un paquet de tabac ens va costar dues-centes vint hòstia que car, però no és tan car com el que m’he comprat aquesta tarda, que val tres-centes seixanta perquè és d’importació, oi que són més bons, divuit pessetes cada cigarro, eh, tio?, t’estàs fumant divuit pessetes, eh?, llavors estàvem cansats vagant pel parc, és que nosaltres no tenim una okupació per fer en tot el repugnant dia, no volem fer re, a vegades em fa mandra tot, ens fa mandra i tot liar els porros; i vam estar estirats a un colúmpio fins que uns col·legues ens van portar cervesa gratis, guai!, aquesta nit també me la passaré als núvols; però no, perquè era una cervesa de litre i l’havíem de partir amb el meu amic fastigós i els quatre col·legues, que eren els que havien sigut amics del meu germà; o sigui que només vaig mamar quatre o cinc tragos, però un dels col·legues tenia un porret de maria i entre això i el pot de cola que vam estar esnifant vam acabar de fer la nit, però ells van marxar perquè ells no s’han escapat de casa i els vaig fer jurar pel meu germà que quan els meus pares truquessin a casa seva no dirien res i se’n van anar i jo em vaig quedar superguai sobre un colúmpio i vaig somiar amb el meu germà.

HOME VELL: Un angelet.

Pausa.

NEN: Tu com ho saps?

HOME VELL: Tinc son. Parles i parles i parles i no t’entenc.

NEN: Tu com ho saps?

HOME VELL: Els angelets els angelets. Tinc son. Pesat ets un pesat i no parles com jo.

NEN: Però no és veritat.

HOME VELL: Dormir dormir prou de parlar s’ha acabat s’ha acabat.

NEN: No és veritat. El meu germà no és un angelet. La meva mare em diu que sí, tres mesos cada dia dient-me que sí: ara a mi se m’ha escapat, perquè jo li dic que no, Déu no existeix, el cel és una trola.

HOME VELL: Calla calla fill de puta dorm i calla.

NEN: El meu germà no és un angelet, al col·legi em deien mentides, i els àngels no van en moto, tu has vist mai un àngel amb el cap obert?, Déu no existeix, és una mentida.

HOME VELL: A dormir nen a dormir.

NEN: Va ser allà. Encara hi ha la taca negra i vermella del cervell espatxurrat.

HOME VELL: Dormir dormir somiar.

Silenci.

NEN: Bueno, dóna’m les peles d’una puta vegada, gilipolles!

HOME VELL: Angelets angelets.

El nen comença a donar a l’home vell cops de peu a l’estómac i li registra les butxaques.

NEN: Vinga, gilipolles, vinga ja collons! Hòstia puta, maricon, fastigós! Hòstia aquest mamon no té res hòstia!!… L’anell!

El nen, amb esforços, treu l’anell a l’home vell, li escup a la cara i surt corrents.

HOME VELL: Ah. Ah. Ah. Fill de puta fill de puta fill de puta d’angelet!!

ESCENA 6

Bany d’un pis cèntric. Banyera. NEN i HOME. El nen es banya. L’home, dret, el mira.

HOME: Grossa, eh?

NEN: No com la teva.

HOME: Gairebé.

NEN: Ja m’agradaria.

HOME: Molts pèls, ja, eh?

NEN: No tan arrissats com els teus.

HOME: Tot arribarà.

NEN: Ja ho veurem.

HOME: Ja ho veuràs.

NEN: Per què em mires tant?

HOME: I tu?

NEN: Vols banyar-te?

HOME: No.

NEN: I la mare?

HOME: Està dormint.

NEN: Vols banyar-te?

HOME: No.

NEN: Està molt bona.

HOME: Qui?

NEN: A tu què et sembla? L’aigua.

HOME: Ah.

NEN: En qui estaves pensant?

HOME: A tu què et sembla?

NEN: En la mare.

HOME: Està bona?

NEN: No està malament.

HOME: No està malament.

NEN: N’hi ha de més bones.

HOME: I tant! I tant!

NEN: Ara, que n’hi ha de molt pitjors.

HOME: Sí. Sí, sí, és clar.

NEN: Però moltes, eh?, moltíssimes de pitjors.

HOME: Tu creus?

NEN: Que no tens ulls? Que no les veus? Que no les mires, quan vas pel carrer?

HOME: A vegades.

NEN: Mentida.

HOME: I tu?

NEN: Jo sempre.

HOME: Au, va, calla.

NEN: No vols banyar-te?

HOME: No.

NEN: Ja tinc els dits arrugats.

HOME: Doncs surt.

NEN: No vull.

HOME: T’encongiràs encara més.

NEN: Au, va, calla!

HOME: Et passo l’esponja per l’esquena?

NEN: No cal.

HOME: Vols alguna cosa?

NEN: No.

HOME: Saps què…?

NEN: Què?

HOME: Demà…

NEN: Demà, què?

HOME: Hi haurà una sorpresa.

NEN: Quina?

HOME: No. No te la dic.

NEN: Per què?

HOME: No seria una sorpresa.

NEN: Va. Digue-m’ho.

HOME: No, no.

NEN: I la mare tampoc ho sap?

HOME: No.

NEN: Què és?

HOME: T’encantarà.

NEN: És per a mi?

HOME: Per a tots.

NEN: Per a la mare també?

HOME: És per a tots.

NEN: Ja. I a qui li agradarà més: a tu, a mi o a la mare?

HOME: T’agradarà més a tu que a la mare.

NEN: I a tu?

HOME: A mi m’encanta, em torna boig.

NEN: Hòstia hòstia hòstia! Un cotxe nou!

HOME: Sí, sí, però no ho diguis a la mare.

NEN: Hòstia hòstia hòstia, guai!

HOME: Me’l donen al migdia.

NEN: Eh, quan vinguis anirem a fer una volta , eh?

HOME: Estàs content?

NEN: Sí.

HOME: Jo també.

NEN: Ei, a la mare segur que també li farà gràcia, eh?

HOME: Sí. Segur.

NEN: I quin cotxe és?

HOME: Et quedaràs parat.

NEN: Ja m’ho imagino.

HOME: Sí. Xxxit. No diguis res.

NEN: Hu-haaaa.

HOME: L’he demanat de color vermell.

NEN: Guai, el que més m’agrada.

HOME: Per això l’he demanat vermell.

NEN: Desperto la mare i l’hi dic ara.

HOME: No, no.

NEN: Va, sí.

HOME: No. Millor que demà la fem baixar al carrer i ens trobi tots dos a dintre. Ja veuràs quina cara que farà.

NEN: Sí. Ja ho veig. He!

HOME: Sí. Serà divertit.

NEN: Sí.

HOME: Quina gràcia.

NEN: No vols banyar-te?

HOME: No.

NEN: Em posaré més aigua calenta.

HOME: El que has de fer és sortir.

NEN: Una mica més. Ara és quan s’hi està millor.

HOME: No deu ser bo tanta estona a l’aigua.

NEN: Per què?

HOME: Perquè no.

NEN: Bé, si m’has d’emprenyar, millor que te’n vagis, eh?

HOME: Qui t’està emprenyant?

NEN: Tu.

HOME: Què he dit?

NEN: Ja estàs començant a rondinar.

HOME: Qui, jo?

NEN: Qui vols que sigui? El mirall?

HOME: Quan he rondinat?

NEN: Que surtis, que no deu ser bo, que si pescaràs un refredat, bah.

HOME: No he dit res de cap refredat.

NEN: És igual. Ho anaves a dir.

HOME: A vegades no t’entenc.

NEN: Doncs jo a vegades no et suporto.

HOME: Me’n vaig a dormir.

NEN: Segur que no vols banyar-te?

HOME: No.

NEN: Amb mi?

HOME: Hi cabem?

NEN: I tant! Que no te’n recordes?

HOME: Fes-me lloc.

L’home es va despullant.

NEN: I té alarma, el cotxe nou?

HOME: A tu què et sembla?

NEN: Jo què sé.

HOME: És clar.

NEN: I què més?

HOME: Doncs… aire condicionat… sostre corredís electrònic… llantes d’aliatge… tanques centralitzades amb control remot… miralls regulables també electrònicament… motor catalitzat d’injecció Multipunt… obertura de maleter i de tap de benzina automatitzada des de l’interior… Ah, i equip Hi-Fi amb Surround 5.1.

NEN: Equip Hi-Fi amb Surround 5.1!

HOME: Sí.

NEN: Guai!

L’home entra a la banyera.

HOME: Ah! Crema.

NEN: Què dius? Si està freda.

HOME: Per a tu. Perquè ja hi portes una estona.

NEN: Entra-hi a poc a poc.

HOME: Sí.

NEN: Molt més grossa, eh?

HOME: Què?

NEN: La teva.

HOME: La meva què?

NEN: Cony, que no ho veus? Que la teva és molt més grossa que la meva.

HOME: No et pensis.

NEN: I quina mà de pèls.

HOME: Tot arribarà.

NEN: Ja ho veurem.

HOME: Ja ho veuràs.

NEN: Com puja l’aigua.

HOME: Sí que està bona.

NEN: La mare?

HOME: L’aigua.

NEN: Pare.

HOME: Què?

NEN: Mira.

HOME: Què?

NEN: Toca.

HOME: Per què?

NEN: Em sembla que ara et guanyo.

HOME: Que em guanyes?

NEN: Mira ara que grossa.

HOME: Estàs trempat!

Silenci.

NEN: La mare ronca.

ESCENA 7

Estació central. Seients de plàstic. HOME i NOIA.

NOIA: I com ho ha sabut?

HOME: L’olor del teu cony.

NOIA: Vés a la merda.

HOME: Culpa meva, ho reconec. L’última vegada no em vaig rentar.

NOIA: I tu què li has dit?

HOME: Res.

NOIA: Res?

HOME: Que eren imaginacions seves.

NOIA: I s’ho ha cregut?

HOME: No.

NOIA: I què faràs?

HOME: No t’entenc.

NOIA: Que què faràs, et dic.

HOME: Res.

NOIA: No l’hi penses dir?

HOME: T’has tornat boja?

NOIA: No t’entenc.

HOME: Se t’escapa el tren.

NOIA: No. Em quedo.

HOME: Perfecte. Es pot saber què fem aquí, doncs?

NOIA: Discutir sobre el meu cony i la teva deixadesa, les teves impertinències.

HOME: Saps què? Val més que pleguem, tu i jo.

NOIA: Sí. Deixar-ho córrer.

HOME: Encara hi ets a temps.

NOIA: De què?

HOME: D’agafar-lo.

NOIA: El què?

HOME: El tren.

NOIA: Ah.

HOME: Per cert, no estaria gens malament que te’l rentessis més sovint. Ens hauria estalviat problemes.

NOIA: De què parles, ara?

HOME: Del teu cony, és clar. (Problemes?… He dit problemes…?). Que fa massa pudor, vaja. Bé, tots els conys fan pudor, és evident, una pudor dolça, amb un punt fètid, només un punt, no gens desagradable, d’altra banda. Ara bé, el teu… ara que hem trencat puc dir-t’ho… el teu fa una ferum realment insuportable… És estrany… no és la típica olor de bacallà o de peix podrit dels conys bruts en època menstrual, no, no, la teva, la del teu cony, és una altra cosa, és més agra que dolça, com l’amoníac, més aviat una barreja d’amoníac i carn putrefacta… Sempre ho he trobat insòlit en tu… i vull dir que veient-te així, vestida, no ho hauria dit mai; fins que vaig comprovar-ho… Em va sobtar tant la primera vegada (quant deu fer ja, tres mesos?)… Generalment, la primera vegada la gent es renta, va neta a la cita… Perdona’m, en realitat no sé si això teu és un problema de brutícia, potser és només fisiològic, vull dir una mena de malaltia interna, alguna malformació o infecció de les glàndules (perquè són glàndules, el que teniu a dintre, oi?)… Com la persona que té l’alè pudent, que generalment significa que té l’estomac brut o que està a punt de vomitar, si no ho ha fet ja… Doncs la primera vegada, quan et vas treure les calces, no m’ho podia creure, t’ho juro; perdona que t’ho digui ara, després de tantes vegades de fer-ho, són coses que només es poden dir quan ja has trencat la relació i ja ho hi ha obligacions ni lligams ni traves, quan et sents lliure com jo em sento ara, valia; bé, la primera vegada gairebé em vaig marejar, quin tuf, me’n recordo, vaig mirar-te l’entrecuix contenint la respiració pensant-me que hi veuria un baf espès, una boira sortint de dintre, de tan forta que era la pudor; però un s’acostuma malgrat seu a aquestes coses; a vegades… a vegades… a vegades ni rentant-me la polla amb sabó tres vegades em marxava, i havia de carregar-hi (la pudor del teu cony) la resta del dia (perquè la majoria de vegades, per no dir totes, ho hem fet al migdia, te’n recordes?); així no hi havia manera d’oblidar-se de tu. De fet, no sé com no se n’ha adonat abans, ella; no deu tenir l’olfacte tan fi com jo, és evident… És clar que, de totes maneres, els dies que ho feia amb tu procurava no treure’m els calçotets davant seu o a prop seu… Me n’anava al lavabo amb els pantalons del pijama, em feia l’última ensabonada i posava els calçotets directament a la rentadora, després d’olorar-los i contenir la inevitable contracció de fàstic… Que curiós, quan era jove i només duia calçotets, la pudor dels meus testicles, m’agradava olorar-los. Ara en canvi… buf, són coses que no entenc. No dius res? Per què no dius res?

NOIA: Havia somiat tot això fa un parell de dies.

HOME: Encara pots agafar el tren.

NOIA: Però era diferent.

HOME: Se’m fa tard.

NOIA: El somni era diferent, però tampoc gaire. Acordàvem acabar, ja es veia a venir. Em deies que la teva dona ho sabia. Curiosament, també érem en una estació. Però el tren l’havies d’agafar tu. Recordo que m’insultaves. Més o menys com ara acabes de fer. El que recordo millor, però, era el que jo et deia. T’ho deia cridant, enmig del soroll, envoltada de gent, viatgers amb maletes, venedors de diaris, revisors i sobretot… escombriaires vestits de color groc (n’hi havia molts, milers i milers d’escombriaires fosforescents escoltant embadalits les meves paraules, davant nostre, asseguts per terra, amb les escombres reposant als peus). Jo estava furiosa però lúcida. Et deia que les desgràcies no són fruit de l’atzar. Els homes teniu una perillosa tendència a pensar que sí: les dones no. Jo no. Jo sóc una dona. I t’acusava. A crits. Jo t’acusava a tu davant de tots. Tu, el culpable. De tot. Absolutament de tot. Totes les teves desgràcies: histèries de la teva dona, principi d’impotència, desequilibri del teu fill petit. I sobretot: la mort del teu fill gran. Sí. Tu, el culpable. L’únic culpable. I tothom m’aplaudia. Tothom m’ovacionava. Després te n’anaves. Sol. Agafaves el tren. Sol. I descarrilava. I vèiem com descarrilava el tren amb tu a dintre, només amb tu. Sol. I tothom cridava. I ho celebràvem. Quan em vaig despertar, vaig voler pensar que es tractava d’un malson. Ara només sé que era una simple premonició. Me’n vaig. No vull que se m’escapi el tren… No dius res? Per què no dius res?

HOME: Et put l’alè. També… et put… l’alè.

NOIA: El cony. L’alè. Saps què et put, a tu? La desgràcia. La tens a flor de pell.

HOME: Se t’ha escapat el tren.

NOIA: No. El teu rellotge s’avança.

HOME: Si l’última vegada m’hagués rentat…

NOIA: No hauria passat res?

HOME: No.

NOIA: Segurament.

HOME: Tot com sempre.

NOIA: Em deixes el diari?

HOME: Per què?

NOIA: Per llegir-lo durant el trajecte.

HOME: Podràs fer-ho?

NOIA: Et trobes bé?

HOME: Bon viatge.

NOIA: Et penedeixes de no haver-te rentat la polla?

HOME: Em sembla… que… no.

NOIA: Llavors per què plores?

HOME: Adéu.

NOIA: No tens cap motiu. En realitat ningú no se n’ha adonat. No ho sap ningú. No m’ha sentit ningú. I, de fet, a ningú no li importa, la teva desgràcia. I encara menys als escombriaires de l’estació. Pots estar tranquil. Aquest cony pudent i aquest alè fètid et diuen adéu sense estridències ni histèries ni crits ni atacs de nervis ni ningú que ens escolti.

HOME: Els somnis són somnis.

NOIA: I això no és un teatre.

HOME: Els somnis són mentides.

NOIA: I els trens no descarrilen.

HOME: Adéu.

Silenci.

NOIA: T’odio.

ESCENA 8

Cuina d’un pis cèntric. Marbres. NOIA i HOME GRAN.

NOIA: Què estàs fent.

HOME GRAN: Una amanida.

NOIA: I ja està?

HOME GRAN: No.

NOIA: Què més faràs?

HOME GRAN: Vols ajudar-me?

NOIA: Vols que t’ajudi?

HOME GRAN: No.

NOIA: M’estimo més mirar-te.

HOME GRAN: Com abans.

NOIA: No sé com t’agrada tant.

HOME GRAN: El què?

NOIA: Cuinar.

HOME GRAN: Sempre t’hi has resistit.

NOIA: A què?

HOME GRAN: A aprendre’n.

NOIA: Amb un que ho fes mínimament bé, ja n’hi havia prou.

HOME GRAN: Allarga’m aquell ganivet.

NOIA: He dit que miraria, només.

HOME GRAN: És veritat.

NOIA: No m’agraden aquests pantalons. Et queden…

HOME GRAN: Peix.

NOIA: Què?

HOME GRAN: Peix. Després de l’amanida, un bon peix. És fresc.

NOIA: Fatal. Et queden fatal. Són de jove.

HOME GRAN: Sóc jove.

NOIA: Ahir vaig trobar-me una amiga i em va dir una mentida.

HOME GRAN: Aquest enciam és ple de cucs.

NOIA: Llença’l.

HOME GRAN: Quina amiga?

NOIA: No m’agraden els cucs.

HOME GRAN: Sé que el pot de sal és a prop teu.

NOIA: El tinc a la mà.

HOME GRAN: Mira’m bé. Mira’m. No et demano res. Veus? Vinc jo mateix a buscar-lo. Pots deixar-lo anar? Gràcies. Bé, ara continua mirant.

NOIA: Una amiga del col·legi. Feia anys que no la veia.

HOME GRAN: Em penso que sé qui és.

NOIA: Què fas amb la sal?

HOME GRAN: Són tan lluents.

NOIA: Quin fàstic.

HOME GRAN: Quan els agafes, es repleguen. Boletes.

NOIA: Et veu sovint pel carrer.

HOME GRAN: Quan els poses dins un pilot de sal, exploten.

NOIA: Va dir-me que ets l’home madur més interessant que ha conegut mai.

HOME GRAN: Paf!

NOIA: És repugnant.

HOME GRAN: Ah!, ja sé qui és.

NOIA: Viu a prop.

HOME GRAN: I quina mentida va dir-te?

NOIA: Va dir-me que ets l’home madur més interessant que ha conegut mai.

HOME GRAN: I quina mentida va dir-te?

NOIA: Vols deixar de jugar amb els cucs?! Em faràs vomitar.

HOME GRAN: Ja no em mires com abans. T’has fet gran. Massa gran. Abans miraves només. Ara mires i parles. Critiques.

NOIA: Ni tan sols m’has preguntat com m’ha anat el viatge.

HOME GRAN: Com t’ha anat el viatge?

NOIA: Aquest davantal no és teu.

HOME GRAN: Com t’ha anat el viatge?

NOIA: Bé, molt bé, com tots, estic molt contenta amb la meva feina, molt contenta. I m’agrada viatjar i ser fora d’aquesta merdosa ciutat i aquest viatge m’ha anat molt bé.

HOME GRAN: Ja no hi ha més cucs.

NOIA: Mira bé, no te’n deixis cap.

HOME GRAN: Tens raó, és el davantal de la teva mare.

NOIA: L’hi vas regalar tu.

HOME GRAN: Quina memòria.

NOIA: Quin regal més estúpid.

HOME GRAN: Pràctic.

NOIA: Estúpid. Te’l vas regalar a tu.

HOME GRAN: M’agrada més que el meu.

NOIA: Te’l vaig regalar jo.

HOME GRAN: Mira quins llenguados!

NOIA: El peix més avorrit. Fa un mes que no us vinc a veure i tries el peix més avorrit i una trista amanida, una simple amanida plena de cucs i un peix insípid; us truco des de mil quilòmetres de distància, mil quilòmetres, i us dic: «Seré aquí demà i vindré a veure-us, vindré a dinar, perquè demà passat torno a marxar». I tu et trenques les banyes per oferir-me els plats més adients, ja et veig, ja t’imagino: triar per a l’ocasió el que l’ocasió demana: filla avorrida, visita de torn, entaulats a la força, trobada insípida, menú avorrit. Amanida i llenguado.

HOME GRAN: Et deixes la guarnició.

NOIA: De què?

HOME GRAN: Del llenguado.

NOIA: Què?

HOME GRAN: Patates bullides. Petites. Rodones.

NOIA: Què t’he fet?

HOME GRAN: Són tan bones.

NOIA: Tardaràs molt a fer-ho? Saps què passa?, doncs, mira, el que passa… el que passa és que… és que tinc pressa. Molta pressa. Per cert, i la mare? No hauria de ser aquí, ja? O també tancarà més tard la botiga sabent que sóc aquí, per veure’m com menys temps millor? Tu què en penses?

HOME GRAN: Que és un bon menú per no engreixar.

NOIA: De la mare. Què en penses?

HOME GRAN: I tu?

NOIA: Que hauria de ser aquí.

HOME GRAN: Potser sí. No, no. Emmerdaria la cuina.

NOIA: Acabaríem abans.

HOME GRAN: M’ho desendreçaria tot.

NOIA: No té manies.

HOME GRAN: Tot.

NOIA: Almenys ella no en té.

HOME GRAN: Seria horrible.

NOIA: Seria humà.

HOME GRAN: No li agrada la cuina i tot ho fa malbé.

NOIA: Per què t’agrada, a tu?

HOME GRAN: És un do.

NOIA: Una merda.

HOME GRAN: Una herència.

NOIA: Perduda. Perduda. No et suporto. Una herència perduda. Jo no la tinc, no l’he rebut, no l’he volgut aprendre.

HOME GRAN: No es pot aprendre, en el fons.

NOIA: Per tant, sé que no t’he fallat, com penses tu.

HOME GRAN: Són tan petites, les patates.

NOIA: No t’he fallat.

HOME GRAN: Costen tant de pelar.

NOIA: La teva herència acaba amb tu.

HOME GRAN: Crec que arriba la mare.

NOIA: Acaba amb tu.

HOME GRAN: No sents les seves passes a l’escala?

NOIA: I no et quedarà res.

HOME GRAN: No sents el soroll de les claus al pany de la porta?

NOIA: Absolutament res.

HOME GRAN: Notes ja el seu perfum?

NOIA: Estàs sol.

HOME GRAN: Vés a saludar-la.

NOIA: I no és culpa meva.

Sobtadament, l’home gran llença tots els estris de la cuina per terra. Gran estrèpit.

Silenci.

HOME GRAN: Per què no fas tu el dinar.

NOIA: Per què t’estimes tant, pare?

ESCENA 9

Petit estudi mansarda cèntric. Un llit. HOME GRAN i NOI. L’home gran, amb un paquet enorme.

HOME GRAN: Un regal.

NOI: Què és?

HOME GRAN: Endevina-ho.

NOI: Per la forma, és fàcil: un quadre.

HOME GRAN: No. No el desemboliquis. Encara no.

NOI: Per què?

HOME GRAN: Ja ho veuràs.

NOI: Deixa’l per aquí.

HOME GRAN: Dóna’m un whisky.

NOI: No en tinc.

HOME GRAN: No en tens.

NOI: Et vas acabar l’ampolla.

HOME GRAN: No me’n recordo.

NOI: Jo t’omplia els vasos.

HOME GRAN: No me’n recordo.

NOI: És normal.

HOME GRAN: Què tens?

NOI: Estic nerviós.

HOME GRAN: De beguda. Què tens de beguda?

NOI: Aigua.

HOME GRAN: Poca cosa.

NOI: No t’esperava.

HOME GRAN: Per què estàs nerviós?

NOI: Avui… a casa de la meva mare. També hi havia la meva germana.

HOME GRAN: La vaig veure l’altre dia.

NOI: Per això.

HOME GRAN: Pel carrer, com sempre.

NOI: Hauríem de viure més lluny. Tots plegats, més lluny. Quina merda de barri. Tothom es troba tothom. Ja no hi ha intimitat.

HOME GRAN: Si vols, sí.

NOI: Què vols dir?

HOME GRAN: Saps quants anys tinc?

NOI: No ho vull saber.

HOME GRAN: Per què?

NOI: No ho sé. Em faria angúnia.

HOME GRAN: Cinquanta.

NOI: Em fa angúnia.

HOME GRAN: Qui ho diria?

NOI: De fet, ningú.

HOME GRAN: Cinquanta, sí, i això no priva que la teva germana…

NOI: Ho fa expressament. I davant de la mare. Ho ha dit davant de la mare. Com les altres vegades. I quan ho diu, em mira.

HOME GRAN: Et penses que et mira.

NOI: Em mira. Ho diu per mi. Perquè sàpiga que ella ho sap tot.

HOME GRAN: Manies. Canviem de tema.

NOI: Tinc por.

HOME GRAN: Angúnia. Por. Massa jove.

NOI: No.

HOME GRAN: Dóna’m aigua.

NOI: Obro el paquet?

HOME GRAN: Tinc set. Encara no.

NOI: Serveix-te tu mateix.

HOME GRAN: Serveix-me tu.

NOI: Posa’t còmode.

HOME GRAN: Ja ho estic.

NOI: De què parlàvem?

HOME GRAN: No me’n recordo.

NOI: La intimitat.

HOME GRAN: Ah, sí. Tinc cinquanta anys.

NOI: Tancaré la finestra.

HOME GRAN: I ni la meva filla no sap res.

NOI: Aquests pisos de merda.

HOME GRAN: Vols mamar-me-la?

NOI: Sí.

HOME GRAN: Ja tinc la bragueta oberta.

NOI: Si no tanques es veu tot.

HOME GRAN: Els teus llavis.

NOI: Veïns de merda.

HOME GRAN: Vine. De pressa.

NOI: No volies… aigua?

HOME GRAN: Després. Despulla’t.

NOI: Despulla’t tu, també.

HOME GRAN: Despulla’m tu.

NOI: Em tornaràs boig.

HOME GRAN: Posa’m la mà.

NOI: Em tornes boig.

HOME GRAN: T’agrado?

NOI: Sí, molt.

L’home gran despulla violentament el noi.

HOME GRAN: Ara sí. Ara. Ara.

NOI: Què?

HOME GRAN: Agafa el paquet. De pressa.

NOI: Ara? Ara?

HOME GRAN: Sí. De pressa.

NOI: Què faig? Què vols? Què he de fer? Què és el que vols?

HOME GRAN: Posa’l aquí. Davant del llit. Aquí. Sí. Dret. No, sobre dues cadires. Sí. Això. Sí. Així. Molt bé.

NOI: I ara què faig? Què he de fer?

HOME GRAN: No tinguis por.

NOI: No tinc por.

HOME GRAN: Estàs destrempat.

NOI: No et tinc por.

HOME GRAN: Estripa el paper i vine amb mi.

NOI: És un mirall!

HOME GRAN: Vine. Vine. De pressa. Té. La teva boca. Així. Fes-ho bé. A poc a poc. Vull veure-ho bé. Fins al final. La teva pell. Estic viu. A poc a poc. M’agrada tant. M’agrada tant. Ho fas tan bé. No, no, no! No miris. Tu no miris. No miris. Què fas?

NOI: També vull veure’m. Vull mirar.

HOME GRAN: Després. Després. Continua. Fins al final. Així. Sí. Així. Després jo t’ho faré. I et miraràs. Ens miraràs. Així. Així. Nosaltres quatre tot sols. Els quatre només. Només? No, si som quatre! Així. Així. Ah. Vosaltres tres… Els únics que m’estimeu.

Silenci.

ESCENA 10

Menjador d’un pis cèntric. Taula i cadires. NOI i DONA.

NOI: He sopat molt bé.

DONA: Avui m’he mirat al mirall una estona llarga; feia dies que no ho feia, potser setmanes, potser… deu anys; per primera vegada una estona llarga, amb insistència; tornava del mercat tan i tan malhumorada: les coses pugen i pugen amb una lleugeresa que no té res a veure amb la pesantor amb què jo pujo les escales d’aquest edifici tronat, propi per a una dona com jo, i anava tan carregada…

NOI: Fes-me un cafè.

DONA: I només obrir la porta ha sonat el telèfon i no t’imagines qui era?

NOI: L’administrador de finques que t’anunciava que t’apugen el lloguer.

DONA: No et sembla estrany que un telèfon soni en el moment precís en què treus la clau del pany de la porta d’entrada? No? Doncs a mi, sí, no sé si m’havia passat mai, és com si les dues coses anessin lligades; a més a més, ja saps, és poc freqüent que truqui algú a aquesta casa, és poc normal, és anormal, ho saps tu millor que jo, molt millor; sempre he pensat que la raó principal que et va impulsar a deixar-me, vull dir a independitzar-te (així és com ho dius tu, oi?) va ser les poques vegades que sonava el telèfon en aquesta casa, de debò, sempre he pensat això; imagina’t doncs la meva cara en el llindar de la porta, cansada i angoixada, amb les bosses de plàstic del supermercat tallant-me els canells i el moneder ben buit, quan encara falta per ser fi de mes. Per voler córrer, no fos cas que la benvinguda trucada se m’escapés, les he deixades de qualsevol manera a terra i se m’han trencat set ous; total, que m’he precipitat cap al despatx com una boja, i en mil·lèsimes de segon he pensat que com m’agradaria sentir una veu agradable que em saludés i em digués coses agradables i em donés ànims i m’encoratgés per a la resta del dia, la resta dels dies, la resta dels meus dies.

NOI: Vaig a pixar.

El noi surt. La dona continua parlant com si res. Mentre va parlant, s’aixeca i registra les butxaques de l’americana del noi, que està penjada a la cadira. Troba la cartera i hi busca diners.

DONA: Però no. Era una amiga de la meva germana gran que viu en un lloc d’aquests però a gent com ella, d’aquests on jo no penso posar els peus en ma vida. Remenant uns papers havia trobat el meu telèfon i em trucava perquè anés a visitar-la, a ella i a les seves amigues i… i perquè anés a no-sé-on amb un autocar amb tot de gent… com nosaltres. Quin horror! Ha dit «com nosaltres». Imagina’t. En fi, he despistat com he pogut parlant-li de coses sense importància i del meu estat de salut immillorable. I de l’amabilitat i de la simpatia de la gent d’aquest barri i que jo estic encantada de viure aquí. I he penjat en un tres i no res. Com una somnàmbula, he anat al lavabo i m’he mirat al mirall. Què s’havia pensat aquella dona, aquella vella! Com gosava trucar-me a mi?! Però no ha estat res, m’he calmat de seguida: continuo sense tenir ni una sola arruga. Ja puc estar ben bé deu anys més sense tornar-me a mirar al mirall.

Treu un bitllet de la cartera del noi i se’l fica a la pitrera. El noi ja havia entrat sense que ella se n’adonés.

NOI: I el cafè?

DONA: Ah! M’has espantat! Sempre amb aquesta mania, no canviaràs mai. Ets un sàdic. Per què ens vas sortir així? Per què? Jo encara no m’ho explico.

NOI: Em penso que me n’he d’anar.

DONA: A qui vas sortir? A qui?

NOI: Dic que me’n vaig.

DONA: Al teu pare segur que no, tot dolçor i galanteria.

NOI: Seu.

DONA: I a la teva germana, encara menys, sensible, tendra, incapaç d’espantar una mosca.

NOI: Calma’t.

DONA: És que no pots anar així pel món, espantant les dones com les espantes; perquè si m’espantes a mi, segur que també espantes les altres dones.

NOI: Quines dones?

DONA: Oh, les que m’imagino que dus a la capseta de llumins que tens per casa i vés a saber per fer jo què sé què.

NOI: Per què no véns algun dia a veure’m?

DONA: M’he de prendre la pastilla.

NOI: Vols seure?

DONA: Tampoc m’hi convides mai. Et dec fer nosa.

NOI: Me’l prendré a fora, el cafè.

DONA: Te’l prendràs aquí, amb mi.

NOI: Quant vols?

DONA: Ja t’he dit que la pròxima vegada pots venir amb alguna amiga, si vols. A mi la companyia no em molesta, al contrari. I entre dones ens entenem. Seria menys avorrit. Per què ets tan avorrit? Ui, la pastilla. Per què ets tan avorrit?

NOI: No! Després! Te la prens després!

DONA: Després de què?

NOI: No ho sé

DONA: De què?

NOI: No ho sé, m’he quedat en blanc.

DONA: Me’n vaig a fer-te el cafè.

NOI: No.

DONA: Ah, ara no en vols?

NOI: No.

DONA: Hi ha algú que t’entengui, en aquest món?

NOI: No ho crec.

DONA: Hauries d’anar al metge.

NOI: T’has tornat boja?

DONA: Ara n’hi ha de molt bons. Fan companyia.

NOI: Estic en blanc. T’he fet una pregunta i no m’has respost. No sé com ens pot agradar tant perdre el temps. Em truques, em truques, em truques gairebé cada dia i insisteixes, que vingui, que vingui; ja sé que ets la millor cuinera, no ho dubto, no ho he dubtat mai; si sabessis la propaganda que faig de tu pertot arreu no creuries que el que et dic són paraules meves. I jo faig concessions i bé vinc a veure’t; però no sé per què m’hi quedo tanta estona, potser per masoquisme, saps què vol dir?, sí segur que sí, segur que si saps què vol dir sàdic, deus saber també què vol dir masoquista; no, no, no t’espantis, estic en blanc perquè no sé per què alguna cosa em diu que no puc marxar sense que em responguis, espero la teva resposta de la mateixa manera que esperaves amb delit i desesperació dissimulades la meva pregunta. I he de passar per tot un sopar insofrible, boníssim, no ho nego, però lent i pesat, farcit dels teus discursos vans… ens ho podem estalviar; a partir d’ara, de debò, això de quedar-me en blanc, mare, no m’agrada, em fa patir; et dic que em facis un cafè i no me’l fas, i el temps s’estira i tot és inútil, perquè en realitat esperes i jo espero i esperar cansa i fereix i tot s’atura i ens fa mal i ens fa perdre. Per això aquesta vegada no desviïs la pregunta ni et facis la sorda, perquè vull marxar, mare. I no pateixis: tornaré, tornaré un altre dia, una altra setmana, potser un altre any perquè sóc el teu fill. Quant vols?

DONA: Deu mil.

El noi treu bitllets de la cartera.

NOI: Un. Dos. Tres. Quatre. Cinc. Sis. Set. Vuit… i nou.

Fica els bitllets dins la pitrera de la dona, violentament.

NOI: Els altres mil… te’ls donaré un altre dia.

DONA: Gràcies, fill.

NOI: Un sopar excel·lent.

DONA: El cafè te’l prens a fora, oi?

NOI: Sí.

DONA: És que m’he de prendre la pastilla i ja saps la son que m’agafa.

NOI: Hi algú que m’entengui, en aquest món?

DONA: Jo, fill, jo.

Silenci.

DONA: Adéu, fillet.

NOI: Adéu.

DONA: Et trucaré demà.

NOI: Si estic follant no l’agafaré!

DONA: Ara que te’n vas, comences a fer broma?

El noi surt. La dona va cap a la taula. S’asseu. Es treu els bitllets de la pitrera i els allisa amb cura. Sona el timbre de la porta…

EPÍLEG

… Sona el timbre de la porta. La dona s’aixeca i va cap a la porta sigil·losament. Mira per l’espiell. Fa mitja rialla i obre.

HOME JOVE: Bona nit.

DONA: Entri, jove, entri. Perdoni el desordre.

HOME JOVE: Si em pogués fer un favor…

DONA: I tant que sí, i tant que sí. No vol pas seure?

HOME JOVE: No, no cal. És un moment.

DONA: Bé, doncs…

HOME JOVE: Em podria omplir aquest vaset d’oli d’oliva, si és tan amable? És que se’ns ha acabat. Demà l’hi tornaré sens falta.

DONA: Amb molt de gust, jove, amb molt de gust, i no cal que em torni res.

HOME JOVE: Moltes gràcies.

DONA: Però…, però oh…, què s’ha fet a la cara?

HOME JOVE: No és res…

DONA: Que està ferit?

HOME JOVE: No. No és res.

DONA: Ai, segui, segui, sisplau… S’ho ha fet a l’escala, oi? Ha caigut per l’escala, oi? Quina desgràcia, quina desgràcia. Esperi’s, vingui, vingui, segui, tranquil·litzi’s.

La dona va a un moble i treu cotó fluix i aigua oxigenada.

DONA: Segui aquí.

L’home jove s’asseu.

DONA: No pateixi. El tractaré com si fos una mare. Millor i tot.

Lentament, amb molta cura, la dona passa un cotó fluix mullat amb aigua oxigenada per la cara de l’home jove: en silenci. Ell mira la dona i es deixa fer. Ella li eixuga delicadament els degotalls d’aigua amb un cotó sec. Ell es relaxa i somriu. Ella li acarona suaument els cabells. Ell li agafa la mà. Ella li fa un petó al front. Ell li fa un petó a la mà. Es miren als ulls. L’aire és una boira de càlida sensualitat. Dos éssers estranys acaben de «trobar-se». Els bitllets que hi havia damunt la taula han caigut a terra.

FI