Revista del Centre de Lectura de Reus . Núm. 1. 4t trimestre de 2001
23GAUDÍ
les nostres aficions particulars variàvem sovint.
Mentre a Ribera i a mi ens encantava fer versos, o
prosa que crèiem literària, mai no veiérem Gaudí
escriure’n ni una ratlla. Quan volíem excursionar
per les belles torrenteres i enfonsats camins dels
voltants de Reus, en busca de llocs evocadors dels
nostres sentiments romàntics, Gaudí preferia
millor anar a les ruïnes dels forns romans del camí
de Monterols, a l’aqüeducte dels capellans, a
recons, en fi, on l’art dominés la naturalesa. Quan
un dia se’ns ocorregué fundar un periòdic “El
Arlequín”, del qual arribàrem a publicar deu
números manuscrits, amb “tirada” de dotze exemplars,
Gaudí sols hi volgué contribuir fent uns
quants dibuixos, que gravà toscament al boix per
a marcar-los com a segells. En les nostres companyies
dramàtiques d’aficionats, instal·lades en
golfes o patis coberts de cases amigues, d’on
ordinàriament ens expulsaven a la segona o tercera
representació del “Puñal del Godo” o del
“Tenorio”, Gaudí sols seguia per pintar les decoracions
en tires de diaris vells armats amb canyes:
ni un sol cop el decidíem a sortir a escena ni com
a comparsa.
Però en les sovintejades reunions dels tres amics
apareixia sempre la conversa sobre les ruïnes de
Poblet, que Ribera ens detallava amb el criteri
entusiasta dels seus quinze anys, perquè les havia
trotat i corregut el temps d’infant de la seva
residència a l’Espluga. Aquest tema fou l’aglutinant
únic i poderós dels nostres pensaments, puix
que sense discrepàncies de cap mena convergírem
en la idea de visitar l’històric monestir com més
aviat millor.
La realitzàrem l’estiu de l’any 1869, convidats per
una germana de Ribera, casada i establerta a
l’Espluga. La nostra primera impressió d’aquelles
imposants ruïnes, destroçades com avui no se’n
pot tenir idea, plenes, les parts més nobles del
casal, de munts d’enderrocs, i de boscos luxuriants,
creixent damunt les voltes esventrades de
l’església major, de l’aula capitular, dels claustres i
del palau del rei Martí. Corpresos de dolor, allí
juràrem convergir els nostres esforços, no els del
moment, sinó els de tota l’existència, a tornar la
vida i ressuscitar l’ànima del gran colós caigut en
l’abandonament i la misèria.
Ens distribuírem els treballs. Gaudí tindria cura
d’aixecar murs, refer teulades, reconstruir voltes,
tapar les mines i forats arreu oberts pels buscadors
del fantàstic tresor pobletà amagat pels frares.
Ribera contaria els fets i les gestes de la història
pobletana per a moure els sentiments dels catalans
a favor de la reconstrucció. Jo reuniria l’Arxiu
i la Biblioteca, i, a més, escriuria un llibre que,
imprès i venut a sis quartos (trenta cèntims) l’exemplar,
ens donaria els primers mitjans de
començar l’obra. No ens dubtàvem de res, en la
jove il·lusió dels nostres anys de primavera.
Segellàrem el pacte i començàrem els treballs
aquells mateixos dies de juliol del 69, reunint les
restes de la lauda funerària de l’abat Elferic, disperses
per l’aula capitular i retornant aquesta al
seu lloc en la filera d’imatges, on avui es veu encara.
L’única prova existent a Poblet del nostre
comú esforç.
Perquè amb el setembre d’aquell any vingué la
inevitable separació. Tancada la Universitat de
Barcelona per motiu de l’epidèmia de febra groga,
que desolà la nostra capital, Ribera marxà a
Almeria, recollit per un oncle seu i passà aviat a
Granada, a començar els seus estudis a la Facultat
de Medicina. Gaudí es quedà aquell any a Reus,
perquè el seu germà gran ja anava a Barcelona i la
modèstia econòmica de la seva família no permetia
tenir a fora dos estudiants. A mi em tocà sortir
a Madrid a començar la carrera de lleis, imposta
per la meva mare, però resolt, a més, a seguir
d’amagat la Facultat de Lletres, puix que resoltament
volia ésser catedràtic d’Institut. Els tres estudiants,
així separats pel destí, no havíem mai més
de trobar-nos junts.
Què esdevingué dels nostres projectes pobletans?
Conservo, entre els meus vells papers, una carta
de Gaudí, datada a Reus el 26 de novembre de
1870, reflex fidel del caràcter eixut i positiu del
venerat amic, però l’objecte principal de la qual
era saber si Ribera seguia fidel al nostre propòsit.
Com que suposo que aquest document por ben
ésser el més antic conegut de Gaudí, reprodueixo
el seu text, que diu així:
“Señor Eduardo Toda
“Querido amigo: salud.
“No extrañes que no te haya escrito porque ya supondrás
que nada tengo que decirte, pero te escribo para
que me contestes lo que se ha hecho de Ribera y si le
has comunicado nuestros proyectos, que no sé si se
habrá enfriado por su parte, cosa que no espero.
“Cuando escribas puedes contarme algo de por acá,
ahora que lo habrás visto, pero no hagas como con
los cuadros de Goya, que no dices el asunto y ni
siquiera haces un poco de crítica.
“En los primeros días de este mes Bassedas se marchó
a Zaragoza para estudiar.
“Nada te cuento de ésta por ocurrir muy pocas cosas
de importancia, excepto lo que pasó con el Quichu,
que ya lo sabrás, teniendo relaciones con los de aquí.
“Expresiones de parte de mi hermano y dispón de tu
amigo, Antonio Gaudí.
“Reus, 26 Noviembre de 1870.
P. D. Escribirás lo de los estudiantes.”
Aclarirem la carta dient que Bassedas era un company
nostre d’Institut, el Quichu un polític local
de discutida història i “lo de los estudiantes” es
referia als aldarulls universitaris a Madrid amb
motiu de la candidatura de D. Amadeu de Savoia
per a rei d’Espanya.
El curs de la vida s’alterà per als tres companys de
Reus. Gaudí, que en anys vinents sols vaig tornar
a veure una vegada a Barcelona, morí en la data
que aquest diari avui commemora, havent estat
un geni per les seves obres, un sant per la seva
conducta, un màrtir pel seu traspàs. Ribera conquistà
Madrid, a la Universitat de la qual arribà a
ésser el més eminent professor de cirurgia, a més
d’ocupar el càrrec de director de l’Hospital de
Nens i de comptar-se com a prolífic autor i traductor
de molts llibres de la seva carrera; morí a la
Cort el 8 de gener de 1912. I el que sotascriu
aquestes malgirbades ratlles, prenent una direcció
imprevista en la seva adolescència, passà cinquanta
anys vivint fora de Catalunya; corregué els continents
i els seus voltants del món, pensà acabar
tancant-se en el tranquil recés de l’alterós
Escornalbou, però, al capdavall dels seus vuitanta
anys molt llargament complerts, es troba lligat a
la tasca de la restauració de Poblet, és a dir, a la
realització d’aquella idea concebuda al darrer terç
de la centúria passada pels companys que, des del
món millor on segurament es troben, li semblen
reclamar l’execució de l’obra de ressorgiment,
neteja i santificació de l’històric monestir que
bressolà els ideals de la seva primera joventut.
Poblet, 12 maig de 1936.
[El Matí (Barcelona), Suplement d’Homenatge
a Antoni Gaudí, 21 de juny de 1936, pàgs. 1-2.]
Revista del Centre de Lectura de Reus . Núm. 1. 4t trimestre de 2001
22 GAUDÍ
Antoni Gaudí i Cornet (Reus 1852-Barcelona
1926) efectuà una arquitectura de gran imaginació,
amb personalitat pròpia que tan físicament com
conceptualment queda fora dels esquemes tradicionals
de l’arquitectura que es desenvolupa a
Catalunya i a altres indrets, arquitectura basada en la
pròpia naturalesa, en l’observació directa del paisatge
català, de les formes imaginatives que presenten
els arbres i les plantes, els homes, els animals i el
propi clima mediterrani de colors vius i potents.
Aquesta observació directa de la natura en formes
pròpies en totes les seves vessants, provoquen a
Gaudí una gran i variada producció de formes que
ell aplica a la seva arquitectura. Cada peça arquitectònica
creada per Gaudí inspira als seus contemporanis
una gran diversitat d’interpretacions.
La seva arquitectura conjuga a la perfecció tant la
forma com els aspectes relacionats amb l’espai, la
llum i el color; es pot afirmar que l’arquitectura de
Gaudí té una lectura viva de colors naturals d’influència
mediterrània en front de l’arquitectura
eclèctica que es realitza fins a l’època considerada
com a Modernista.
Gaudí practica una arquitectura de genials solucions
tan artístiques com tècniques, d’una desbordant
imaginació.
La disposició de columnes inclinades en bona part
de les seves obres, no és un fet exclusivament capritxós
(que també ho és), sinó el resultat d’una anàlisi
tècnica i d’un procés d’investigació pràctica, gràcies
a aquest procés d’estudi i d’investigació pràctica
efectuant les maquetes de forma simultània a l’obra
real, avui és possible continuar el temple de la
Sagrada Família, amb rigorosa fidelitat als esquemes
gaudinians.
Gaudí aporta una gran cultura en l’aspecte tècnic i
visual i que impregna a les seves obres, home coneixedor
dels oficis que intervenen a l’obra. Totes i
cadascuna de les seves creacions aporten unes solucions
artesanals enginyoses i de gran bellesa, tots els
detalls són estudiats amb gran perfecció i executats
amb els mitjants artesanals propis de l’època.
És necessari constatar que aquesta imaginació desbordant
que posseeix Gaudí i que es concreta amb
la seva arquitectura, és possible gràcies als seus
clients que, en bona part, són la burgesia culta de l’època
i l’església.
Donada la complexitat de totes i cadascuna de les
seves obres ens limitarem a dos aspectes importants
que per la seva singularitat destacarem:
• La seva anticipació a la corrent modernista tan
europea com catalana
• La rigorositat tècnica emprada en els seus dissenys,
sobradament demostrada i comprovada, en la utilització
dels mitjans informàtics actuals.
És evident també que l’obra d’Antoni Gaudí té connotacions
amb altres corrents artístics com són el
surrealisme, el cubisme, l’expressionisme i altres
“ismes” del segle XX.
Antoni Gaudí començà a treballar entre el 1877 i el
1882 col·laborant amb el mestre d’obres Josep
Fontseré al Parc de la Ciutadella.
Entre el 1883 i el 1887 Gaudí realitza tres obres que
considerem de gran importància, efectuades als inicis
de la seva trajectòria professional.
La casa Vicens al carrer de les Carolines, i els pavellons
de la finca Güell a l’avinguda de Pedralbes a
Barcelona i “el Capricho” a Comillas (Santander),
són tres obres que a judici del professor Carlos
Flores es poden inscriure dins del moviment
Modernista i que Antoni Gaudí s’anticipa amb
quinze anys a l’esmentat corrent que s’inicia als voltants
de l’any 1900, podem pert tant, considerar-lo
un precursor del Modernisme.
El Modernisme català qualla gràcies a què la classe
mitjana alta i la burgesia emergent emprèn una forta
embranzida econòmica i social a finals del segle XIX
i començaments del XX, aquest moviment renovador
i avantguardista aconsegueix superar l’arquitectura
eclèctica imperant; irradia a Catalunya des de
Barcelona i a Europa des de París, Viena, Brussel·les,
es manifesta en molts vessants estètics de les arts, la
música, la literatura, la pintura etc.
Aquest nou estil és de gran arrelament popular i
social i en relació a l’arquitectura té com a trets fonamentals
els corrents europeus de l’Art Nouveau, utilitzant
formes ondulants amb motius florals inspirades
en la natura i els simbolismes, es recuperen els
trets autòctons del gòtic i del barroc encara que les
manifestacions modernistes tenen caràcter i segell
Arquitectura
Gaudiniana,
estètica i ètica
Josep M. GomisTorres
Arquitecte. Membre dels Amics
de Gaudí de Reus
Revista del Centre de Lectura de Reus . Núm. 1. 4t trimestre de 2001
25GAUDÍ
Revista del Centre de Lectura de Reus . Núm. 1. 4t trimestre de 2001
24 GAUDÍ
propi de gran expressivitat plàstica, influències
mudèjars (arabitzants) en la disposició
de la ceràmica, s’utilitzen els materials tradicionals
del país com el maó, la pedra, la ceràmica
en general i els materials nous de
començament del segle XX com el ferro i el
vidre.
El Modernisme és un estil d’una gran imaginació
i creativitat bàsicament en la forma. Es
recupera la mà d’obra i la totalitat dels oficis.
Les obres modernistes traspuen color en
front de l’eclecticisme entès més en blanc i
negre. La presència d’estilització geomètrica
amb la utilització d’elements i símbols arquitectònics
donarà pas posteriorment al
Noucentisme.
Si analitzem les tres obres de Gaudí : casa
Vicens, pavellons de la finca Güell i el
Capricho de Comillas en els seus components
estètics i materials emprats, no existeix
cap mena de dubte que Gaudí s’anticipa al
Modernisme en quinze anys.
El corrent modernista en el camp de l’arquitectura,
té el seu màxim exponent en Lluís
Domènech i Montaner. Antoni Gaudí per
una part s’anticipa al modernisme i per l’altra
evoluciona amb un estil propi i característic,
és per això que molts autors i estudiosos
del mestre, entre ells el Dr. Joan
Bassegoda tenen el criteri que es tracta d’un
fenomen aïllat, amb un esperit d’innata
observació de la natura i d’una creativitat
constant i permanent tant en les formes com
en els materials i el color, impregnant la seva
obra d’una gran espiritualitat.
L’altre aspecte de l’obra de Gaudí és la seva
rigorositat tècnica, la forma de l’edifici i els
seus dissenys donen solució als aspectes tan
estructurals i constructius de gran imaginació,
com a la forma resultant, els colors
emprats i la textura dels materials.
Aquestes solucions imaginatives i singulars
són una constant en l’arquitectura d’Antoni
Gaudí. Utilitza un sistema experimental i
artesanal mitjançant cordes que, fixades les
bases, se suspenen de pesos proporcionals als
reals de forma invertida i que li donen la
direccionalitat i la forma de l’estructura a
emprar. Aquest mètode anomenat empíric és
aplicat a l’estructura de la Sagrada Família,
Cripta de la Colònia Güell i en d’altres
obres. Li dóna la forma de les columnes els
sostres així com la geometria de les obertures
que ell efectua.
Aquest mètode artesanal utilitzant polígons
funiculars, li serveix per determinar la forma
de l’estructura a base de superfícies reglades,
arcades catenàries i formes parabòliques
sense emprar càlculs matemàtics.
Els sistemes matemàtics i informàtics utilitzats
modernament, han permès efectuar les
comprovacions adequades, determinant la
fiabilitat del disseny a les formes utilitzades
mitjançant les quals Gaudí obté formes
arquitectòniques d’una gran bellesa, tal com
són els arcs en forma de paràbola, volums
tan interns com externs en forma de paraboloides
hiperbòlics, columnes i formes
espaials que en cada secció o en cada pla seccional,
donen resposta a les càrregues experimentades
pel mètode empíric utilitzat.
La utilització d’aquest sistema empíric referent
al moment en què Gaudí l’utilitza, és
d’una genialitat pròpia d’un mestre que
domina l’ofici i que experimenta les seves
solucions arquitectòniques. Els mètodes
moderns utilitzats corroboren la fiabilitat
dels resultats que obté Antoni Gaudí.
La forma i color de les seves obres i materials
emprats són el fruit de l’experimentació i de
l’aplicació genial i imaginativa d’aquests sistemes
manuals i artesanals propis de l’època
en què els oficis es caracteritzaven per una
gran professionalitat i dedicació.
És un fet palès que avui l’arquitectura
d’Antoni Gaudí té un reconeixement mundial
tant en l’aspecte formal i de composició
de la mateixa com de l’aspecte estructural
per la singularitat de disseny i mètodes
emprats conjugant a la perfecció l’art i la
ciència.
Acabem aquestes consideracions en vers l’obra
d’Antoni Gaudí pel que fa als aspectes
arquitectònics i mètodes utilitzats constatant
la mancança d’obra seva a la ciutat de Reus,
éssent possible que avui es pugui reproduir
alguna part de la seva obra encara que sigui
de forma testimonial en reconeixement de la
ciutat a un geni irrepetible.
• 1877- 1882: Col·labora amb Josep
Fontseré al conjunt parc de la Ciutadella
(porta d’accés, cascada, etc.).
• 1878: Fanals de la Plaça Reial.
• (1878 – 1882): Projecte Cooperativa
Tèxtil Obrera Mataronense. (Mataró).
* (1883 – 1888): Casa Vicens (c/
Carolines, núm. 18).
* (1884 – 1887): Pavellons finca Güell
(Av. Pedralbes, núm. 7).
• (1886 – 1888): Palau Güell (Nou de la
Rambla, núm. 3-5).
• (1898 – 1908 – 1917): Cripta de l’església
de la Colònia Güell (Ctra. de Sant
Boi a Sant Vicens dels Horts, Santa
Coloma de Cervelló).
• (1888 – 1889): Col·legi de les
Teresianes (c/ Ganduxer, núm. 81).
• (1898 – 1899): Casa Calvet (c/ Casp).
• (1900 -1909): Torre de Bellesguard (c/
Bellesguard, núm. 16-20).
• (1900 – 1904): Parc Güell (Ctra. del
Carmel, s/n).
• (1904 – 1906): Casa Batlló (Passeig de
Gràcia, núm. 43).
(1906 – 1912): Casa Milà “La Pedrera”
(Passeig de Gràcia).
• (1883 – 1926): Temple de la Sagrada
Família.
Obres fora de Catalunya
• (1887 – 1893): Palau Episcopal a
Astorga (Lleó).
* (1883 – 1885): “El Capricho” a
Comillas (Santander).
• (1891 – 1892): Casa de “Los Botines”
(Lleó).
(*) Obres significatives amb contingut
modernista.
Cronologia de les obres més significatives d’Antoni Gaudí
Antoni Gaudí és potser un dels quatre o cinc arquitectes
que han generat més bibliografia en tota la
història de l’arquitectura. Però, com explica Juan
José Lahuerta, una bona part d’aquesta bibliografia
és hagiogràfica. En realitat molt del que trobem
sobre la persona de Gaudí està escrit per a aproximar
al gran públic la imatge d’un arquitecte força inclassificable,
situat entre el neo-romanticisme gòtic i
barroc per un costat i la revolució industrial i les
avantguardes artístiques per l’altre. Però la celebració
dels 150 anys del seu naixement potser ens poden
portar a descobrir un Gaudí que, a part de tota la
fascinació que provoca, té una dimensió humana i
social rellevant, i ens sembla que ara tenim l’ocasió
d’aproximar-nos a ell per mirar de conèixer-lo i
entendre’l. Daniel Giralt-Miracle, comissari de l’any
Gaudí a Barcelona, comenta a una entrevista a El
País: “Gaudí es el seny i la rauxa, i per això resulta
tan complex. De fet ell no construeix “la caseta i
l’hortet” o les torres d’estiueig noucentistes, sinó una
colònia tèxtil, i planifica les cases dels treballadors,
l’economat, l’església: això és símptoma d’una preocupació
social evident. Per altra banda s’inventa el
Parc Güell, una ciutat-jardí equipada amb tots els
serveis, i aquí s’anticipa a l’ecologisme. I després
tenim la Sagrada Família, amb tota la seva càrrega
mística...”
Proposem una tria molt selectiva de documents que
poden aproximar-nos a la figura d’aquest interessant
arquitecte:
Reculls bibliogràfics
Les bibliografies sobre Gaudí són encara poques i
parcials. I fetes a l’estranger.
Antonio Gaudí and the Catalan movement, 1870-
1930. Edited by William B. O’Neal. Charlottesville:
American Association of Architectural
Bibliographers, 1973. XXXIV, 173 p.
DUNNING, Glenna. Antoni Gaudí: the visionary
architect: a partial annotated bibliographi. Monticello
(USA): Vance Bibliographies, 1989. 16 p.
Pàgines web
Hem consultat aproximadament unes 350 pàgines a
la xarxa que donen referències sobre Gaudí. N’hi ha
de tota mena: algunes d’institucionals, altres de
revistes d’arquitectura, i d’altres de turistes que han
visitat la Pedrera i, meravellats, han muntat una
pàgina amb fotografies familiars. Donem una petita
mostra de les més representatives.
ALCOCER, Carlos. Ciutat Gaudí. [en línia] <> [consulta
29 d’agost 2001]
AJUNTAMENT DE REUS. Reus: Gaudí 2002 [en línia]
<> [Consulta 27 d’agost 2001]
AJUNTAMENT DE BARCELONA. Any internacional
Gaudí. Gaudí Barcelona 2002. [en línia] < >
[Consulta 28 d’agost 2001]
CAIXA DE CATALUNYA. La Pedrera House, Casa
Milà.[en línia] < > [Consulta 30 d’agost 2001]
CENTRE D’ESTUDIS GAUDINISTES Gaudí (1852-
1926) [en línia] [Consulta l’1 de setembre de 2001]
GUERRERO, Antonio. Gaudí: la fantasía hecha piedra.
[en línia] <> [Consulta 28 d’agost 2001]
JUNTA CONSTRUCTORA DEL TEMPLE EXPIATORI DE
LA SAGRADA FAMÍLIA. Temple Sagrada Família [en
línia] < > [Consulta 31 d’agost 2001]
SUZUKI, Yutaka. Antoni Gaudí 1852-1926. Hybrid
studio. [en línia] > [Consulta 1 d’agost 2001]
TEMPLE DE LA SAGRADA FAMÍLIA. El Temple de la
Sagrada Família [en línia] < > [Consulta 29 d’agost
2001]
Seminaris i Congressos
Des del temps de la 2ª República s’han celebrat
diverses reunions, seminaris i congressos sobre
Gaudí. Alguns al Japó. Indiquem els més propers.
Les VIII Jornades Internacionals d’Estudis
Gaudinistes se celebraran a Terrassa del 8 al 10 de
novembre de 2001.
“I Seminari sobre Modernisme a Reus organitzat
per l’Institut Municipal d’Acció Cultural”. Reus,
novembre 2000. En premsa. Recull diverses ponències
sobre el modernisme arquitectònic i literari.
I Jornadas Internacionales de Estudios Gaudinistas:
Barcelona 1967. Barcelona: Blume, 1970. 104 p.
V Jornades Internacionals d’Estudis gaudinistes:
Gaudí i el Modernisme. Reus, del 12 al 14 de novembre
de 1998. Barcelona: Centre d’Estudis
Gaudinistes, 1999. 131 p.
Antonio Gaudí y su obra: actas del simposio celebrado
en la ciudad de Astorga los días 22, 23, 24 y 25 de
junio de 1989 con motivo de celebrarse el primer centenario
de la colocación de la primera piedra del
Palacio Episcopal de la ciudad. Astorga: Monte casino,
1990. 191 p.
Bibliografia
Hem fet una tria molt selectiva, indicant només
obres molt recents sobre Gaudí i algunes referències
locals necessàries.
ÁLVAREZ IZQUIERDO, Rafael. Gaudí: arquitecto de
Dios (1852-1926). Madrid: Palabra, 1999. 346 p.
Antoni Gaudí i Cornet, arquitecte genial: miscel·lània.
A cura de M. Aragonès i Virgili... [et al. ]. Santes
Creus : Fundació Roger de Belfort, 1996. 199 p.
Bibliografia
sobre Antoni Gaudí
(1852-1926)
Enric Aguadé
Cap del Servei Municipal
de Biblioteques de
l’Ajuntament de Reus