Presentació
Un dels sentits més consolidats del plurisignificatiu concepte de «postmoder-nitat» és el que ľentén com el perióde historie que, a Occident, segueix el de la modernitat. Sorgeix ďuna serie de canvis materials que provoquen transŕor-macions essencials en la concepció de la realitat, la seva representació simbóli-ca i, és clar, allo que anomenem cultura en el seu sentit més ampli.1 Aquest pas de la modernitat a la postmodernitat, tot i ser gradual i succeir en diferents époques de la segona meitat del segle xx segons ľestat en quě es troba ľevolu-ció del capitalisme en cada país, s'ha situat molt sovint en la data simbölica de 1968. La revolta que es produí aquell any principalment a Franca va fer evident la consolidació duna nova cultura entre eis joves que comportava indestriable-ment una crisi del discurs marxista, el gran relat modern que havia permés una representació unitäria i coherent de la história i ľevolució materiál, social i cultural de la humanitat. Paral-lelament, a més, en ľämbit de ľarquitectura s'estava esdevenint un canvi substancial al qual s'aplicaria per primera vegada el terme de «postmodernitat»: la crisi de ľestil racionalista en favor ďun tipus ďarquitectura ecléctica que, en Hoc de pensar ľespai com una aplicació a la realitat de concepcions racionalistes o idealistes pures, el pensava des de la mateixa realitat, és a dir, adequant-se a la diversitat de Substrats i arquitectures preexistents en tot espai/ A Catalunya, tots aquests canvis eren detectats im-mediatament, quan Alexandre Cirici deseriví la generació de joves dels anys seixanta com aquells que
[...] s'incorporen a la vida activa al moment del boom de la societat de consum, de la revolució sexual, dels moviments joves de Berkeley, d'Amsterdam i d'Estras-burg, i els arriben reflexos del món hippy, de l'hedonisme de Marcuse i de la primacia dels mitjans de McLuhan. Descobreixen la cultura de ľoci i digereixen el marxisme i el rreudisme. Els Beatles han estat essencials al comenc del periodě,
1 Vegeu: F. Jameson, Postmodernism, or, Ihe Cultural Logic of Late Capitalism, Londres: Verso,
1991.
2 Vegeu-ho analitzat, juntament amb litres questions clau de la posrmodernitac, a: D. Marvey, Ihe Condition ofPostmodernity, Maiden: Blackwell, 1990.
10
NARRATIVA CATALANA DE LA POSTMODERNITAT
per alio que representaven —com Pevsner, Barnham, Baynes, Reilly han vist— de voluntat de viure un temps postmodern, ädhuc contra-modern, eníront de la pedanteria i el purisme funcionals, i contra la cotilla que el racionalisme sembla-va posar a la jove facultat creadora.
[...] Entre els arquitectes, del 62 al 65 hi ha I'actitud postmoderna, amb un assenyalat hedonisme.5
Des ďaquests punts de partida, sorgiren un nou periodě historic, el seu nom i una sěrie de discursos estétics nous que, a diferencia dels moderns, no aconseguirien mai articular-se en el que en la modernitat era considerat un moviment o un esperit d'epoca. En efecte, un dels canvis materials basics de la postmodernitat fou ľimmens augment progressiu de canals de difusió de la inŕormació —se n'ha parlat, també, com de la societat de la informació. Aixô genera una creació constant de discursos sempře renovats, substitutes els uns pels altres sense tenir-se en compte entre si, lluny de la idea de progres que havia estat un altre dels metarelats articuladors de la modernitat.4 L'existencia simulcänia d'una infinicud de discursos féu impossible una representació uni-täria de la humanitat o d'una sola societat, aixi com ľarticulació d'estils impe-rants en funció d'una idea d'epoca. Cosa que comportä, també en la literatura catalana, la desapatició de moviments literaris —el darrer moviment que pot considerar-se com a tal fou el realisme historic que, com un anunci de la postmodernitat, ja ni tan sols aconsegui un consens ampli de la cultura del seu temps.' Els discursos estětics es dispersaren i s'individualitzaren fins arribar a generar obres com la de Miquel Baucä, no només singularment individual en el seu aspecte, sinó conscientment construi'da a partir de la idea que en la postmodernitat no hi ha comunicació possible entre individus; que els éssers hu-
3 A. Čiřící, «La generácie dels seixantes», Serra d'Or, 121 (15-10-1969), p. 67-69. Per a un comen-tari d'aqucsr text en relació amb el seu context i, per tant, amb I'inici de la postmodernitat a Catalunya: V. Martínez-Gil, «1969: la generació de la televisio?», dins A. M. Compagna, A. de Benedetto i N. Puigdevall, eds., Momentidi cultura catalana in un millennia, vol. i, Nápols: I.iguori, 2003, p. 247-261.
4 Vegeu una deŕinició dassica de la postmodernitat feta sobre aquesta idea a: J.-F. Lyotarij, La conditio postmoderna. Injbrme sobre el saber, trad. J. Pipó Comorera i E Pons Fornell, Barcelona: Centre d'Estudis de Temes Con tempo ran i s i Angle, 2004.
5 Per a una explicació general de la litetatura catalana de la postmodernitat, vegeu: V, Martinez-Gil, «EJ lloc de la literatura en la societat postmoderna*, dins J. B. Ciiixa, dir., História, politica, societat : ĺ u/tura dels Paisos Catalans, vol. 12 {Autogovem i reptes de la fi de segk. 1980-1997), Barcelona: Enciclo-redia Catalana, 1999, p. 314-323; i V. MaktÍnez-Gii., «E1s escriprors com a intellectuals post moderns", dins R. Panyeli.a i J. Marrugat, ěds., Ľescriptor i la seva imatge. Comribuciú a la história dels intellectuals
literatura catalana contemporánia, Barcelona: Grup d'Estudis de Literatura Catalana Contemporä-nia i L'Avenc, 2006, p. 299-322.
PRESENTACIÓ
II
mans vivim a'íllats i en Uuita constant entre nosaltres.6 AJ pol oposat, els intents postmoderns de copiar algunes de les täctiques modernes per a la construcció de moviments fracassaven de manera estrepitosa.7 I és que, com no podia ser ďaltra manera, la condició postmoderna afecta profundament tant el desenvo-lupament intern de la literatura del seu temps com la seva projecció social o qualsevol altre aspecte de la seva creació i la seva difusió. Molt especialment en eis géneres narratius, ja que són els que es produeixen més estretament vincu-lats al funcionament industrial de les editorials, un dels factors que, potenciat al llarg de la postmodernitat, n'ha condicionat plenament el sistema literari.
Si entenem, doncs, la postmodernitat com un periodě historic dins del qual es donen aquests canvis, tor autor que escrigui la seva obra en aquesta epoca és un escriptor postmodern. Ľadjectiu esdevé una categoria historka neutra que no compromet amb cap estětica ni cap ideológia. Qualsevol escriptor catalä que hagi construit la seva obra des de, aproximadament, els anys seixanta o setanta fins a ľactualitat és, en aquest sentit, un escriptor postmodern. Tant si es dediča a criticar les condicions del seu temps com a exaltar-les, tant si se sent hereu i continuador de diversos aspectes de la cultura moderna com si renuncia a tots, tant si rebutja els intents de definició ďuna estětica postmoderna com si en participa, tant si ha utilitzat el terme «postmodernkat» com si ľha demonitzat o ignorat.
Aquest Uibre, tal com indica el titol, proposa un estudi d'alguns dels aspectes de la narrativa catalana produida pels escriptors postmoderns, pels homes i les dones que han escrit en el temps historic de la postmodernitat. Ho fa sense una voluntat totalitzadora, sense pretendre establir un cänon o explicar la história de la narrativa d'aquest perióde —un objectiu molt complicat d'assolir per les mateixes caracteristiques internes amb que s'ha desenvolupat.8 Els pro-cessos histories hi seran tinguts en compte, ja que ajuden a comprendre el que ha succe'it. Fins i tot s'intentarä fixar-ne alguns de cabdals. Pero la intenció principal del present llibre és extreure coneixements ďalgunes de les moltes narracions publicades en els darrers quaranta anys. La literatura és un mitjä
ft Vegeu una lectura de I'obra de Baucä en aquests termes a: J. Marrugat, «Uescriptor catalä i la *.:erar postfranquista. Models de relació de ľeseriptor catalä amb la seva societat des de la fi del fran-^uisme fins als nostres dies      Revista de Catalunya, Z34 (desembre de 1007), p. 9-41.
" Vegeu: j. Aui.et, «Els anomenats "imparables" i els esforgos per a la construcció d'un moviment -! >, dins Panyella i Marrugat, eds., Ľeseriptor i la seva imatge. Contribtició a la história dels intel-ttttuds en la literatura catalana contempóränia, p. 348-363,
s Pel que fa a aquesta questió, vegeu una anälisi erítica dels discursos histories sobre la literatura i-ilana de la postmodernitat en el primer capítol de: J. Marrugat, Aspectes de lapoesia catalana de la : :"!ľdernitat, Barcelona: l'ublicacions de I'Abadia de Montserrat, 2013.
12
NARRATI VA CATALANA DE LA POSTMODE RNITAT
extraordinäriament complet i complex de coneixement de ľésser humä i del món. Per aixô, llegir una part de la literatura catalana més recent ens ajudarä, sens dubte, a coněixer-nos i comprendre'ns més plenament com a éssers humans d'un temps i un Hoc concrets.
Amb tals objectius, les pägines que segueixen conformen tres capitols. El primer, «El camí obert per Quirn Monzó en la história de la narrativa catalana», presenta una anälisi del conjunt de la trajectöria del narrador catalä postmodern més complet, popular i influent. Exposa quines han estat les novetats que ha introdu'ft en el conjunt de la narrativa catalana la seva obra, la manera com aquesta ha estat capac de construir-se en relació a uns temps nous i la influěncia que aixö ha exercit en altres narradors de I'epoca que li poden ser més o menys pröxims. I és que la lectura de la narrativa de Monzó és un dels actes que pot aportar més coneixement de si mateix i el propi temps a I'home postmodern. És per la importancia que té, la consciěncia de la seva ěpoca que demostra i la seva gran qualitat que ľobra de Monzó serä el punt de referencia primer de tots els altres apartats d'aquest llibre.
Així, quan el segon capitol, «Postmodernitat i novel-la», analitza les rela-cions que el gěnere noveUístic ha mantingut amb els temps postmoderns, tam-bé parteix de les dues novel-les publicades per Monzó. Son exemple de renova-ció i adaptació del gěnere a una nova ěpoca. Per tant, la seva lectura atenta serveix molt bé per coneixer-la. Altres opcions novel-listiques s'han mostrat també molt eficaces, tal com demostra la resta d'apartats del capitol.
El tercer i últim capitol, «Temes i motius de la narrativa de la postmodernitat», posa en relació el tractament de diversos temes i motius comuns en diferents narracions del perióde per arribar a un cert coneixement de la condi-ció de I'home postmodern.
Per acabar, és just exposar aqui que la redacció i la publicació d'aquest llibre no haurien estat mai possibles sense que hi concorregués ľajut de persones i d'insti-tucions ben diverses. L'autor vol fer constar: el seu deute formatiu amb el Grup d'Estudis de Literatura Catalana Contemporänia i amb la Universität Autonoma de Barcelona, sobretot, pel que fa al terna d'aquest llibre, amb les classes de Victor Martinez-Gil; l'incentiu que ha significat l'exercici de la critica des de la revista Els Marges i, per tant, el suport rebut dels membres de la seva redacció, especialment de ľenyoradíssim Jordi Castellanos; l'empenta final inestimable de Josep Murgades; el bon acolliment de Publicacions i Edicions de la Universität de Barcelona, i una subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes de ľany 2010 per a ľescriptura del que avui és una part d'aquest llibre. En els
PRESENTACIO
13
molts anys que ha dutat la seva realirzacio, pero, ha rcsultat valuosi'ssim com cap altre el suport de familiars i amies. A mes, la companyia quotidiana de lulia Monje ha estat imprescindible per superar els trangols i les fatigues que -empre comporten aquesta mena de treballs —i, en general, I'intent de parti-dpar en la literatura catalana. El conjunt del Uibre, doncs, li es dedicat, ben merescudament, a ell.