Material substitutori de les sessions de Próza II
Foto: Enderrock
Narrativa dels 80: introducció
• L’eix de la cultura passa a ser la normalització lingüística:
l’avantatge que l’escolarització porta a intentar a arribar a
públics més amplis. → més tard es veu que això és problemàtic.
• General percepció de trencament amb la generació anterior (tot
i que no és tanta, només ha canviat el terreny)
• Exemple a la revista Lletra de canvi1 i la secció “Fira de vanitats”, on es
defensa que la generació dels 70 no tenia una obra prou sòlida.
• La literatura dels 80 no està faltada de conflicte:
• Exemple del premi Sant Jordi del 82 a Christian (Toni Pasqual), una obra
de molt baixa qualitat.
• Només més endavant, a mitjans dels anys 80, es consoliden més
els autors.
• Grup totalment integrat en contrast als apocalíptics.
1 De fet, desapareix als 90, mostra d’una de les febleses del mercat literari català, com ara el poc volum de publicació
en català respecte al castellà a Catalunya (aprox. un 30% de les publicacions).
Col·lectiu Joan Orja
Article: «Volem marxa!» és un “manifest” dels autors
joves. → es “cerquen” autors joves, que es relacionin
amb els nous temps. Debat simptomàtic.
• Proposen irònicament la una generació olímpica.
• És un plantejament totalment cínic: uneix tota aquesta
generació que no han fet cursos de català a Òmnium, no
van córrer davant dels grisos a les manis... En canvi, són
gent que va de copes, tenen sempre la tele engegada, etc.
• → Mostra d’un grup totalment integrat.
→ pseudònim col·lectiu de diversos estudiants de la UAB, que fan el paper
de crític de la generació.
Foto: Todocolección
Fahrenheit 212
• Hi diuen que la generació anterior estava
més implicada socialment.
• En canvi, la generació dels 80 el concepte de
crisi està totalment integrat, només volen
viure còmodament i divertir-se, visió
escèptica de la política → hedonisme
• La nova generació accepta totalment la
societat de consum pròpia de la
postmodernitat.
(Foto: Jaume Subirana)
Evidentment, el títol de referència és
el de Fahrenheit 451, de Ray Bradbury.
212 és la temperatura en què bull
l’aigua.
Joan ORJA (1989) Fahrenheit 212. Una aproximació a la literatura
catalana recent.
El terme postmodernitat
Políticament es pot llegir com a
anarquisme, fet que fa que
molts marxistes rebutgin la
idea de postmodernitat.
Terme històric: només
denomina una situació del
capitalisme avançat, moment
en la història.
Terme que denomina el grup
que accepta acríticament les
normes d’aquest capitalisme
avançat.
POSTMODERNITAT
Quant a la postmodernitat:
• Monzó és rebel, crític i resistent.
• Moix (al final) acceptació.
Aquest terme pot interpretar-se de
dues maneres
A Catalunya
Estructures i plataformes
Noves estructures
• Quaderns Crema
• Columna
Editorials
Escola en
català
Organismes HLC
• I en conseqüència,
les lectures
prescriptives
• Institució de les
Lletres Catalanes
• “escriptor del
mes”
• KRTU (posterior,
dinamització cultural)
• A finals dels 80 es
comença a editar la
Història de la Literatura
Catalana
• = Solidesa acadèmica
Els referents: Pere Calders
• Als 80 també busquen autors de referència:
com abans, se centren en autors no realistes de
gran recorregut com Calders, Perucho o Brossa.
• És símbol d’obertura mental, de poètica de la
resistència i la fantasia. És una visió popular (i
essencialista, en alguns termes).
• 1966: «L’exploració d’illes desconegudes»
• L’exercici de la literatura és com recercar en unes
illes, una recerca personal.
• Hi cita Barthes: posa en dubte els conceptes
d’història, tecnologia i progrés.
• S’enfronta directament al realisme històric, i es
reivindica a si mateix com a compromès.
2El concepte d’immersió lingüística provenia dels partits d’esquerra, ja
que el català era una marca de classe en alguns espais).
Foto: Sala Beckett
La recuperació de Calders
(foto: Edicions 62)
Muntatge de l’obra Antaviana,
amb textos de Calders
Els models de Calders/Triadú i posteriorment Monzó és la que acaba triomfant en literatura catalana. Als anys
80, però, els autors joves segueixen fent obra costumista, fantàstica, etc.
L’any 1986 rep el
premi rep el Premi
d’Honor de les
Lletres Catalanes.
Ronda naval sota la boira
(1966, escrita als 50)
• Primera novel·la
postmoderna de la
literatura catalana?
• Representa la insensatesa
humana, del pensar que
podem governar-ho tot.
• L’intent realista de dominar
el món sempre fracassa. Té
jocs metanarratius a l’estil
de Calvino o Barthes.
Crítics i obres destacades
Joan Ferraté:
•«De generacions» (1988) a Diari
de Barcelona.
•Dona veu a tota aquesta
generació, considera que fan una
literatura nova, de resposta al
realisme històric i “de
compromís” a la seva manera.
Isidor Cònsul:
•«Amb una dotzena de noms, el
relleu és a punt» (1988) a Avui
•Aquest títol ja és simptomàtic,
encara hi ha certa por a la
“desaparició” o “falta de relleu”.
Obres destacades
• D.A. (1989) La profecia: recull de
contes del suplement del Diari de
Barcelona.
• Joan ORJA (1989) Fahrenheit 212.
Una aproximació a la literatura
catalana recent.↑
• David CASTILLO (ed.) (1989) Ser del
segle: antologia poètica, una
creació crítica d’una nova
generació.
Fotos: El Punt Avui
Però: què tenen en comú tots
aquests autors dels anys 80?
Cap a una definició de la generació. Alguns d’ells són: Sergi Pàmies, Rafael Vallbona,
Maria Mercè Roca, Toni Cucarella, Maria Jaen, etc.
Definició de Joan Orja
• Fins aleshores s’havia produït obra massa transcendent o massa poc.
• Els autors dels 80 tenen públic, no són “poetes des d’una torre
d’ivori” o “oracles”.
• Han acostat la llengua al món real, no és un element de resistència
sinó de quotidianitat. Cal assolir la normalitat lingüística, el model
s’ha d’acostar a la parla.
• Escriuen el que els ve de gust i no el que necessita el país.
• Elements a tenir en compte: marketing, mitjans de comunicació,
mercat cultural...
• Actitud vital marcada per un fin de siècle, no un món ideal per a ells,
un món decadentista i pessimista. Hi ha una enyorança de la utopia,
és un món sense un discurs clar, on els individus es mouen en la
foscor, sense referents on agafar-se.
• Plantejaments urbans, en principi, però alhora hi ha una revolta
contra tot això.
• Orja plantegen contínuament el final de la postmodernitat, atesa
l’enyorança de l’utopia.
Demanen una “suspensió del judici crític” ja que consideren aquests
autors interessants.
• La llengua ha de ser genuïna, però normal → pes de TV3 i
dels mitjans de comunicació (paral·lelismes amb l’actualitat:
esAdir cf. Optimot)
• Han d’existir traduccions del castellà al català? Diuen que sí:
es tracta “d’automatismes lectors”: en el temps d’oci i en què
volem fer el mínim esforç, connectem amb la nostra llengua
acostumada, fins i tot si en parlem més.
• N’és un exemple Blade Runner (1982)
→ Montaner (1991) Fills de Blade
Runner
• També la moda sinistra
→ Bauhaus, The Cure (la resposta
catalana podria ser Kitsch)
Fotos: Wikipedia
Definició d’Àngel Castiñeira
• Àmbits de la postmodernitat (1986)
• La postmodernitat és una crisi...
• Personal: no hi ha una moral específica, l’objecte és
descentrat i no hi ha valor extern
• Civil/cívica
• política
• Hi ha dues maneres d’enfrontar aquesta crisi:
• Crear una nova ètica
• Lluitar contra la descentralització de l’individu
Foto: Columna
Definició d’Enric Balaguer
És diferencial la crisi de l’individu de la postmodernitat del
de la modernitat?
(Són, en canvi, temàtiques ja plantejades per Kafka o Pessoa?)
• Les creences, però, donen suport a l’home modern.
• Idea de progrés: que els canvis són per millorar és una
idea que va caient a mesura que avança la
modernitat. El canvi és, d’ara en endavant i dins la
lògica del capitalisme avançat, per se.
• Sensació que el món desapareix, que tothom vol ser
jove.
• Sota aquest punt de vista el període podria
considerar-se, al final, una modernitat avançada.
Fotos: Wikipedia
Un article de
MONZÓ amb
idees similars
Una anàlisi de l’arribada de les propostes nord-americanes.
• Miquel Riera (1987) «Muchas voces muchos ámbitos» a Quimera
• Miquel Tuneu (1987) pròleg a Dirty Realism: Realisme Brut. Nova narrativa Nord-Americana. Eumo.
• Joaquim Espinós (1988) crítica a Dirty Realism: Realisme Brut (etc.) a Espill
Els vuitanta: la postmodernitat integrada
Polèmica rural/urbana (encara): encara cueja el debat, que ja havíem
vist.
Certament es pot detectar una resposta respecte a les propostes dels 70. En part, molt del que es podria
dir sobre els 80 seria també aplicable als 90.
Exemple: article «El senyor diàleg» de Pilar Rahola
→ Hi compara 3 obres que etiqueta com a “rurals”
Maria Barbal (1985)
Pedra de tartera
Emili Teixidor (1988)
Retrat d’un assassí d’ocells
Jesús Moncada (1988)
Camí de sirga
monòleg interior realista novel·la caldersiana
En realitat, planteja tres llibres que tenen molt poc a veure entre ells, només els interessa el tema de la identitat (tema
totalment postmodern) però que parteixen d’estètiques molt diferents, només tenen en comú el fet anecdòtic de l’ambientació.
Definició de postmodernitat, encara
• La postmodernitat no és una estètica, tot i que es pot debatre
si hi ha estètiques que la representen més o menys.
• És la postmodernitat un moviment? Hi ha una intenció o
consciència de fons? En principi, no.
JAMESON parla de mapes enfront de
l’antiga concepció cronològica. Cal
situar els autors “horitzontalment”.
Foto: Jacket2
D’on ve el postmodernisme? El modernism
Anglaterra:
Modernism de finals
dels XIX/principis del XX
(Woolf, TS Eliot, Joyce,
grup de Blomsbury, etc.)
Catalunya (XIX-XX)
Avantguardes/
postsimbolisme d’arrel
francesa (Valéry → Riba)
Postmodernismo castellà:
també anys 20 a Sud-Amèrica,
paral·lelisme amb el modernism
anglosaxó.
Itàlia
De l’avantguarda sorgirà el
que s’anomena
transavanguardia.
Als EUA hi ha un grup que es declara/es
denomina postmodernista, molt més
llogats a la novel·la urbana. Aquí apareix
el nom, perquè en la tradició
anglosaxona venia del modernism.
Panorama cultural mundial respecte al terme “postmodernitat”
Literatura portuguesa
O modernismo: copien la
nomenclatura anglesa dels
20/30.
El que ve després de
l’alta modernitat,
per força serà la
postmodernitat.
L’origen del terme
Postmodernists d’Estats Units
• Són una espècie de “moviment”, no tots estan a favor de l’etiqueta però hi ha un
cert nivell d’identificació al voltant dels anys 70.
Algunes tendències
internes (Ihab Hassan):
• Novel·la del silenci
(Beckett, Borges)
• Novel·la fantàstica o
ciència ficció (Kurt
Vonnegut)
• ... hi cap quasi tot,
menys el realisme.
PRECURSORS
L’alta modernitat ha esgotat la novel·la.
Motius:
• per anar contra la burgesia del XIX i la
seva visió del món,
• trencar la fluència lineal de la narració,
• tergiversar el sentit moral de l’acció,
• oposar-se al subjectivisme amb discurs
racional i objectiu,
• ampliar i donar preferència al llenguatge i
a la tècnica en detriment dels continguts
clars dels realistes dels XIX
→ Propostes com les de
Joyce o Pound
→ Barth, Hawks, Gaddis, Coover, Gass,
Donald Barthelme, Pynchon, Sorrentino.
Són acusats de ser només “tècnics de la
paraula”. Rebutgen l’estètica i continguts
minimalistes (posteriors)
RESPOSTA DELS POSTMODERNS
• revisitar irònicament les fonts de la
novel·la
• Innovació formal,
• preocupació per l’estructura i i el
llenguatge,
• agut sentit de la parodia i la ironia,
• predomini d’allò lúdic però
intel·lectualitzat,
• intertextualitat.
Fotos: wikipedia
Minimalisme: situació i orígens
Resposta des de la postura del cànon
blanc, protestant i anglosaxó → Cànon
Occidental de Harold Bloom
Considera que la literatura és pura i que el
panorama afavoreix les “escoles del
ressentiment”. Aquest moviment té sentit
en tant que ens agraden les seguretats i les
identitats, i ens fa por que els grups
minoritaris intentin assolir el poder i posar
en dubte un ordre establert.
• La tendència sorgeix a EUA en un sector que vol un retorn al realisme, en conflicte amb els
postmodernistes, que els rebutgen.
MINIMALISME O
DIRTY REALISM
Característiques
• Importància d’allò quotidià,
• sentit de l’humor, però no paròdia,
• argument deliberadament insignificant amb
personatges insignificants,
• personatges que no s’expressen en veu alta – són
escèptics quant al llenguatge i al seu ús,
• narrador no psicològic ni sociològic (no valora).
• retrat de gent amb poca il·lusió, amb problemes de
drogues i d’alcohol, que fan l’amor sense
convenciment, sense ideologia ni capacitat crítica o
moral,
• el món és inamovible, conformisme.
Autors: Richard Ford, Jayne Anne Phillips, Richard
Russo, Ellen Gilchrist, Robert Olmstead, Joy
Williams, Louise Erdrich.
Minimalisme o dirty realism. Característiques
• Els minimalistes arriben al nostre panorama als
anys 80, a través de traduccions i sovint amb el
nom de dirty realists, i es posen de moda. Ells
accepten la importància dels antecessors i coetanis
postmoderns (potser de manera poc sincera), però
aquests els rebutgen.
• És precisament el realisme el centre de la seva
poètica, fet que els enfronta estèticament als seus
predecessors.
• Una de les principals plataformes on es van donar a
conèixer aquests autors va ser la revista Granta,
una revista literària de Cambrige.
Foto: Wikipedia
Dirty realism: una etiqueta comercial?
• Segons la bibliografia de l’època, sembla que en alguns casos
l’etiqueta dirty realism (la més popular de les que hem vist)
tenia molt bon resultat a nivell comercial. Per exemple:
• hi havia certes crítiques que indicaven que llibres de Columna sota
aquesta etiqueta no tenien, de fet, gaire qualitat literària.
• es tradueix Carver (Catedral) sota aquesta etiqueta responent
només a criteris comercials.
• De totes maneres, també es destacava que aquestes
traduccions contribuïen a actualitzar una mica el panorama
cultural català. [Alguns, indicaven, amb bon criteri, que la
tradició catalana també té cert component realista – Roig o
Rodoreda, per exemple –, ja que no és més que un moviment
que es pot anar seguint en el temps.]
• Altres etiquetes europees de l’època: i canibali (Itàlia), en
literatura espanyola hi ha intents com la generación nocilla,
los mutantes, after pop, urbans, after punk, caníbales (cap
d’elles té gaire èxit).
Foto: Pòrtic
Neoromanticisme
• Enfrontant-se al minimalisme, sorgeixen les estètiques
neoromàntiques de mà de la generació més jove. En
formen part la generació X.
• La seva actitud consisteix en un enfrontament molt
més declarat que mantenen amb la seva realitat
externa, però sempre dins d’uns límits pragmàtics (els
dirty en canvi tenen una acceptació de la fatalitat que
es veu com a reaccionària).
• El món que es retrata sol ser el dels yuppies, una classe
social que té problemes de drogues (però “elegants”,
com la cocaïna i l’eufòria que provoca) i en fa un
tractament divertit
• Autors: David Leavitt, Jay McInerney, Bret Baston Ellis.(p.ex. es tradueix Menys que
zero de Bret Easton Ellis).
Foto: Columna
En conclusió, els anys 80 porten actituds
més desenganyades, que deriven del
costumisme de la realitat urbana
Veurem amb més detalls estètiques que en deriven als anys 90.
A Catalunya
• A principis dels anys 80, pocs autors catalans llegeixen els
autors nord-americans d’aquesta època.
• això ve ja dels anys 60/70, es tendeix a llegir autors sudamericans
per esquerranisme (contra els imperialistes
nordamericans). (Quim Monzó ho critica)
• Monzó escriu Benzina (1982) contra els postmodernistes,
abans de tota la polèmica americana dels minimalistes vs.
postmodernistes.
• És a partir de mitjans de la dècada que comencen a entrar
àmpliament com a gran impacte i novetat (els editen, com
hem dit, Columna o Quaderns Crema, per exemple).
• Per exemple, imitació dels neoromàntics a Catalunya:
Fora de joc (1987, Rafael Vallbona), Cool: fresc (1987, Toni
Cucarella), Trànsit (1987, Jaume Capó).
Foto: Quaderns Crema