Ignasi-Xavier Adiego DEL ROMANÍ COMÚ ALS CALÓS IBĚRICS*
1. EL ROMANÍ COM A LLENGUA NEOÍNDIA
A Europa (i després, per difusió posterior, a tot el món) trobem un pöble que utilitza com a nom ětnic en molts dels seus dialectes el de rrom (pl. rroma); alguns altres dialectes usen etnics diferents, com ara sinti, kalo, manuš, encara que aquestes últimes paraules també po-den conviure amb rrom (llavors usat en el sentit de 'mariť) i amb la denominació rromanó (evidentment derivada de rrom) per a la llengua (així, els gitanos Catalans diuen que parlen kdló o rrumdnó).
Pero ľelement comú ďaquests pobles no és només aquest mot i eis seus derivats, sinó que presenten, ďentrada, un vocabulari comú evident i, en molts dialectes, les mateixes característiques morfo-sintäctiques. Estem, dones, davant de dialectes derivats del que podrí-em anomenar románi comú. Una bona part ďaquest vocabulari com-partit i, allä on romanen, les característiques morfosintäctiques, tenen, al seu torn, una clara filiació genětica: ens presenten el románi com una altra de les llengúes indoeuropees neoíndies derivades dels dialectes präcrits que, al seu torn, són ľevolució del Sanscrit. El románi és, per tant, una llengua emparentada amb ľhindi, el gujrati, el bengálí i les altres llengúes neoíndies, per bé que, euriosament, no es paria a ľlndia mateixa, on no ha romäs cap llengua «románi» després de la partenga dels parlants de románi en el seu llarg periple.
Als exemples segúents podem veure unes petites mostres del vocabulari ďorigen indi del románi i de formes flexives igualment precedents del Sanscrit:
::' Conferěncia inclosa en el ciele «Els gitanos de Catalunya i les seves llengúes: pas-sat i present», realitzat el 29 de maig de 2003 a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans.
Llengua & Literatura, 15. 2004
212
Ignasi-Xavier Adiego
Sanscrit	Romaní coniú	Caló catalä	Caló espanyol	
r si- 'cantor religiös'	rašáj	araxá]	eraxá]	'capellä'
devata 'divinitať	devél	(rm-)dddbél	(u)-ndebél	'déu'
ďä-	d-el, preterit d-inj-	dinjá	dinjár, endinjár	'donar'
dugdha- 'munyiť	thud	adzút	čúte	*llet'
bhrata	phral	pral	pras, pral, {pilána 'hermana')	'germana'
madhu-	mol	mol	mol	'vi'
ratrl-	rat, rati (adv.)	3Y3CÍ	aralí	'niť
lavana-	Ion	lon	lon	'saľ
hasta-	vast	bast	báste	'mä'
(c = As/, č = AJ/, nj = Ai/)
Flexió nominal:
Masculins en -d:
oblic sg. -es < Sanscrit -asya (genitiu singular temätic)
oblic pi. -en < sänscrit -änäm (genitiu plural temätic)
Flexió verbal: Present.
la sg. -av < sänscrit -ämi; 2a sg. -es < sänscrit -asi; 3a sg. -el < sänscrit -ati
Participi -ló < sänscrit -ta (muló 'morť < mrta-).
Atěs que els gitanos van marxar «en bloc» de ľíndia i que no hi ha cap dialecte neoindi que hi resti que mostri un parentiu estretissim amb les llengües gitanes, eis estudiosos han discutit molt sobre on s'ha ďubicar exactament la proceděncia originäria dels gitanos, cer-cant eis trets compartits amb determinats dialectes. Així, Turner (1927) va proposar que el románi presentava trets que conduien a re-lacionar-lo, en les seves fases més antigues, amb eis dialectes del cen-
Del románi comú als calós iberics
213
tre de ľíndia (per exemple, ľhindi) i que després s'hauria desplagat cap al NO de ľlndia (segons Turner cap el 250 a. C.) i hi hauria romäs un llarg temps, cosa que explicaria que no compartís totes les innova-cions dels dialectes centrals i si que compartís innovacions amb eis dialectes del NO (per exemple el sindhi).
2. ROMANÍ, LOM A VRENID OMARÍ
Després de romandre al NO de ľlndia, els gitanos van emigrar al llarg de Persia. Es en aquest perióde on Sampson (1923) situa una es-cissió en dos grups: el grup phen (constituit pel románi europeu i el gitano armeni o lomavren, parlat pel pöble dels Boša) i el grup ben dels Domari (parlat pels nawar i dom).
Sanscrit bhagini 'germana'	Phen	— románi o gitano europeu (rroma, sinti, kalé)
		— lomavren o gitano armeni (boša)
	Ben	— domari o gitano asiätic (nawar, dom).
La diferencia rau en el tractament de les oclusives sonores aspira-des del Sanscrit: bh, dh, gh s'ensordeixen en el grup phen (ph, th, kh) i perden ľaspiració en el grup ben (b, d, g). Els termes phen i ben son de fet la forma respectiva del mot per 'germana' en Sanscrit, bhagini, que exemplifica molt bé aquest tractament diferenciat.
rrom/rromaní, dom/'domari, lomavren presenten un inici similar. Aixö no és cap casualitat. Aquests noms d'etnics tenen un únie ori-gen: Sanscrit domba- m. 'home d'una casta baixa que viu del cant i de la música'. Tenim aixi:
Sanscrit domba-	gitano europeu      rrom: 'home, marit; gitano' > rromani
	gitano armeni         lorn: 'gitano' > lomavren
	gitano asiätic          dorn: 'gitano' > domari
214
Ignasi-Xavier Adiego
Per tant, si bé el románi no té parents actualment a ľíndia, si que en té a altres indrets d'Ásia: el lomavren i el domari són les se-ves llengiies germanes. Podem doncs parlar d'una llengua protogi-tana, derivada del Sanscrit i dividida en tres branques, el románi (o gitano europeu), el lomavren (o gitano armeni) i el domari (o gita-no asiätic).
3. CAPES LĚXIQ U ES DEL R O M AN í
Podem resseguir el recorregut fet pels gitanos europeus des de ľíndia fins a Europa gräcies al vocabulari del románi comú. Hom ha comparat el vocabulari románi a una mena de ceba: presenta dife-rents capes lěxiques, des del nucli, que estaria constituit pel lěxic he-retat del Sanscrit, fins a les capes més recents, compostes dels préstecs rebuts en els ultims llocs on es troben. Les capes intermědies ens retraten molt bé el cami tragat pels gitanos: hi trobem préstecs iranis (fonamentalment perses); hi trobem préstecs armenis i algun altre del sud del Caucas (per exemple de ľossetic), i hi trobem préstecs grecs, possiblement recollits durant la seva estada a Asia Menor, Factual Turquia. Tot aixö apareix per igual a tots els dialectes. A partir d'a-qui, els préstecs ja varien en funció del recorregut particular de cada grup, per bé que també hi trobem alguns préstecs eslaus molt antics presents a molts dialectes. Tan important com el que hi ha és el que no hi ha: no hi ha préstecs ärabs ni préstecs turcs en el románi comú: aixö vol dir que van abandonar Orient abans de la seva islamització i que no van romandre a Asia Menor després de l'arribada dels turcs. Aixö quadra bé amb les dates en que els gitanos comencen a aparěi-xer documentats a tota Europa, que, deixant de banda presěncies anteriore, s'intensifica a partir del segle xv; justament quan Bizanci cau en mans dels turcs.
El quadre següent és una adaptació al caló espanyol d'un similar de Heinschink (1994), que recull molt clarament les capes lěxiques del románi.
caló espanyol	Sanscrit	persa	ossetic	armeni	grec	eslau	alemany	occita(?)	espanyol	significat	
rrom	domba-									'home'	LĚXIC HERETAT
muj	mukha									'boča"	
kangrí		kangora 'torreta'								'església'	PRÉSTECS ANTICS
berdó			vordon							'carro'	
gra(s)				grast						'cavalľ	
dron					Spono?					'c ami"	
fóro					(pópoc;					'ciutať	PRÉSTECS RECENTS
pláxo						prah 'pols'				'cigarreta'	
xomísto							Hufschmied 'ferrador'			'veterinári'	
rrendúnde								redond 'rodó'		'cigrons'	
mesúna									mesa	'taula'	
K)
216
Ignasi-Xavier Adiego
El limit assenyalat entre els dos exemples grecs té a veure amb un fet caracteristic dels dialectes romanís. Els préstecs recents adop-ten un tipus de flexió diferent als tipus més antics. Aixö és visible fins i tot encara en aquests exemples que hem seleccionat: compareu rrrom, muj, dron amb fóro, plaxo, xomisto: tots aquests últims són temes en -o ätona, un dels procediments tipics per a ľadopció de préstecs.
El que cal remarcar és, dones, que les eviděncies que ens perme-ten dir que una série de poblacions situades a diferents indrets d'Europa (i per extensió del món) estan emparentades entre si, és a dir, tenen un origen comú; que aquest origen cal cercar-lo a l'India; i que el seu recorregut va suposar sojorns a Persia, al sud del Cau-cas o a zones grecoparlants són eviděncies exclusivament lingúísti-ques, com ho són també les que ens permeten de dir que els gitanos d'Europa comparteixen origen comú amb els parlants de lomavren i domari. Certament, s'ha intentat de trobar a les fonts antigues la manera de reconstruir la história dels gitanos abans de la seva apari-ció en els documents escrits europeus, perö no hi ha encara res de demostrat.
4.    CLASSIFICACIÓ DIALECTAL
En els darrers temps es tendeix a adoptar una classificació com aquesta (vegeu Matras (2002) per a una ampla discussió):
valaqui (vlax)	kalderaš, lovara, etc
balcänic	bugurdži-drindari-kalajdži, varietats d'arlije, erlides; románi d'l-ran, románi krim, románi de Prilep, rumelí, sepečides, ursari
central	—  nord-central (sud de Polonia, Bohemia, Morävia, Esloväquia, muntanyes orientals dels Cärpats) —  sud-central o «romungro» (Esloväquia, Hongria) —  grup «vend» (SO d'Hongria, Austria («román»), Eslověnia)
Del románi comú ah calós iberics
217
septentrional	— britänic (anglo-romaní*'; Gal-les);
	— escandoromaní (Dinamarca*', Finländia, Noruega*', Suěcia*')
	— zona Bältica i Est d'Europa (Estonia, Letonia, Lituänia, nord
	de Polonia, nord de Russia, Ucraina)
	— sinti-manuš (Paisos Baixos, Alemanya, Franca, nord d'Itälia,
	Austria, Bohemia, Hongria)
	— sud d'Itälia (els Abrucos, Caläbria)
	— Iberoromaní (caló espanyol*', caló catalä*', errumantxela*', [caló
	brasiler*'])
Marcats amb un asterisc ('') eis dialectes mixtos.
Com es pot observar, és una classificació en gran mesura geogrä-fica. Dels grups, el del nord o septentrional és un veritable calaix de sastre. D'entrada és discutible la propia denominació 'del norď, ja que s'hi inclouen, com es pot veure, dialectes parlats a la peninsula Iběrica i al sud d'Itälia (!). Problemes de denominació a banda, el grup septentrional, tal com hem dit, és veritablement una barreja de dialectes que comparteixen algunes isoglosses fonolögiques i lěxiques.
5. DIALECTES PURS I DIALECTES MIXTOS
A part de la classificació de caire genetic que acabem de veure, hom pot classificar els dialectes romanis des d'una perspectiva tipolö-gica, atenent a les seves característiques morfosintäctiques i lěxiques. Es tracta d'una de les peculiaritats més assenyalades de la lingüistica románi. La distinció tipológica és entre dialectes «purs» o «conserva-dors» per una banda i dialectes 'mixtos' o 'trencats' (també anome-nats 'pogadolectes', en referencia zpogadi chib 'llengua trencada', que es com diuen els gitanos anglesos a la llengua anglo-romaní) que estan marcats amb un asterisc al quadre. Termes com «purs», «conserva-dors», no son massa encertats, perquě estan molt connotats, perö son els habitualment emprats.
Mentre que els dialectes «purs» conserven per regia general (amb algunes modificacions) la morfosintaxi del románi comú, que és la
218
Ignasi-Xavier Adiego
pröpia d'un dialecte neoindi, els dialectes mixtos han reemplagat la morfosintaxi románi per la morfosintaxi de la llengua dominant a l'indret on es troben: catalä, castellä, angles, etc.
Vegem d'entrada uns exemples de dialecte pur, el románi del Pais de Gal-les (Sampson, 1926):
mukdás ögonösunakáipeskěphalengi thä cure dakľ (ng = [rj]) «ell va deixar el sac d'or als seus germans i a la desgraciada mare» muk-d-as: 3a sg. del preterit del verb muk-phalen-gl datiu plural da-kl datiu singular
trasáva mě meribenástl
«tine por per la meva vida»
tras-ava 1 a sg. del present del verb tras-
mě nominatiu singular
meribenás-ti locatiu singular de meribén 'vida, existencia; (mort)'
gyas yov peskě grensa, gyom maia mirensa
«ell se'n va anar amb eis seus cavalls, i jo me'n vaig anar amb eis meus»
gyas 3a sg., gyom la sg. del preterit del verb dza- 'anar(-se'n)'
yov nominatiu del pronom personal 3a sg.
gren-sa instrumental plural de grai 'cavalľ
maia = mě + ya («i»)
mľren-sa instrumental plural del pronom possessiu de la sg.
Com es pot veure a les f rases, el románi pur presenta una morfosintaxi pröpia: observem ľ existencia de casos (nominatiu, instrumental, datiu, locatiu), de fet sorgits de la unió d'antics elements lěxics independents, tal com passa a altres dialectes neoindis, cosa que li dóna un cert aspecte de llengua aglutinant. Hi veiem també declinacions a la flexió pronominal, mentre que els verbs també tenen les seves prö-pies formacions flexives (compareu -ava de la sg. del present enfront -om de la sg. del preterit).
Vegem ara alguns exemples de ľanglo-romaní (Smart, 1862-63). Després tindrem ocasiö de veure exemples del caló catalä i del caló castellä:
Del románi comú als calós iběrics
219
Dik, the nashermengro is lelen a mongermengro to sterripen
'Look the policeman is taking a beggar to prison' («Mira, el policia esta
portant un pidolaire a la presó»)
dik < dikh imperatiu de dikh- 'veure, mirar'
našermengro < naser- 'fer fugir; perdre, arruinar'
mongermengro < mong- < mang- 'demanar'
sterripen < staripén 'presó'
'tis a cooshto door to the forms
'Tis a long way to the town' (literalm. «Hi ha una bona dištancia fins a
la ciutat»)
cooshto: etimologia desconeguda; cf. kuskó 'bo' al dialecte románi de
Gal-les
door < dur 'Huny'
forms < f oros 'ciutať
Com es pot veure, el vocabulari és románi, perö la morfosintaxi és la pröpia de ľangles: ja no hi ha casos, sinó preposicions manllevades a ľangles (to sterripen, to the forms), el verb copulatiu és el de 1'anglěs (is), com també els articles, etc.
Els dialectes mixtos son una clarissima particularitat del románi. Els exemples de llengües mixtes al món fora dels dialectes romanis son molt escadussers. Potser la més coneguda sigui la «media lengua» de l'Equador (lěxic castellä - morfosintaxi quětxua). Aquests tipus de llengües plantegen ďentrada greus problemes de classificació: les llengües mixtes gitanes, són dialectes romanis o són dialectes de les llengües que els forneixen la morfosintaxi? Alguns lingüistes consideren que no són pröpiament dialectes romanis. Aquest refús a incloure-les dintre expli-ca termes com ara «pararomanis» per referir-s'hi.
Darrere d'aquestes discussions sobre com classificar-les hi ha, de fet, el que, al meu parer, és el principal problema dels dialectes romanis mixtos: el del seu origen. Com s'ha passat d'una llengua románi pura a una llengua mixta? Aixö encara no s'ha pogut esbrinar. Hi ha diverses hipötesis que ara comentarem, perö, com també tindrem ocasió de dir, eis testimoniatges dels calós iběrics són contradictoris i no acaben ďafavorir una hipötesi sobre les altres. El mateix sembla que passa amb 1'anglo-romaní (per a la resta de llengües romanís mixtes no tenim informació suficient a 1'abast).
220
Ignasi-Xavier Adiego
Per a ľorigen de les llengües mixtes romanís, o ďalgunes ďaques-tes, s'han formulat dues hipötesis totalment oposades i, entre ambdues, algunes altres que ďalguna manera combinen trets de ľuna i de ľaltra.
La primera hipötesi és la que podríem anomenar més tradicional, ja que apareix més o menys explícitament als treballs classics que al-lu-deixen als dialectes mixtos: és la que veu ľaparició de les llengües mixtes com un resultat del proces de desaparició de les llengües, alio que hom anomena, tětricament,«mort de les llengües». Es aquesta la visiö implicita en totes les referěncies als dialectes mixtos com a «formes de-gradades» del románi més pur. Evidentment, aquesta hipötesi ha estat actualitzada —per exemple per Kenrick— deixant de banda aquesta mena de prejudicis sobre «decaděncia» de les llengües i centrant-se simplement en el proces de pěrdua de la llengua en benefici de la llen-gua dominant a cada Hoc. Per a ľanglo-romaní, Kenrick situa aquest proces gradual de formació de la llengua mixta en el segle xix.
Aquesta hipötesi comporta una greu dificultat: per regia general, els processos de «mort d'una llengua» suposen, en primer Hoc, la substitúcie del vocabulari, mentre que la morfosintaxi, tot i que es va veient afectada, es mostra més resistent. Ära bé, a les llengües mixtes hauria d'haver passat a ľinrevés, cosa que resultaria excepcional.
D'aqui que s'hagi proposat una segona hipötesi totalment oposa-da: és la sostinguda per Ian Hancock en relació amb ľanglo-romaní, perö podria ser traslladada als nostres calós iběrics: aquestes llengües mixtes serien el resultat d'una creaciö conscient, deliberada, sorgida del contacte entre gitanos que encara parlaven románi pur i no gitanos que parlaven argot (el 'canť o paria de la marginació, en el cas de ľanglo-romaní). Tampoc aquesta hipötesi no estä exempta de febleses: tant a Anglaterra com a les zones de paria catalana o de paria castellana, la distinció entre argot i dialectes romanís mixtos s'ha mantingut amb claredat. Per altra banda, el cant angles no ha patit una influěncia especialment significativa del románi, de la mateixa manera que no veiem elements romanís en la germania castellana. Si hagués existit la situació ďestret i continuat contacte necessäria per a aquesta hipötesi, esperaríem una altra cosa.1
1. Sobre aquestes dues hipötesis, vegeu ľestat de la questió trakat a Bakker (2000).
Del románi comú als calós iberics
221
Les insuficiěncies ďambdues hipötesis (proces ďextinció enfront creació deliberada, similar a la d'un pidgin) han afavorit 1'aparició ďaltres hipötesis que intenten situar-se en un punt mig. Així, per exemple, Boretzky i Igla han pensat en el que ells anomenen «hipöte-si de la mitja volta» ('U-turn'), que combina idees d'ambdues hipötesis. Segons aquests autors, les llengües mixtes romanís haurien sorgit en el moment en que la llengua románi 'pura' encara era parlada per les generacions més grans pero havia estat substituida per la llengua de la societat majoritäria per les generacions més joves. Llavors, aquestes generacions més joves haurien d'alguna manera 'creat' la llengua mixta manllevant vocabulari dels seus majors, amb la finalitat de seguir disposant d'una llengua especial amb els seus valors especi-fics (com a instrument de defensa, per exemple). Es aquesta una hipö-tesi forga raonable, que intenta de reunir una idea principal de cada hipötesi: la tendencia a la desaparició del románi pur i el caire una mica artificial de la llengua mixta.
S'estigui o no d'acord amb la hipötesi de la «mitja volta», és clar que qualsevol intent d'entendre ľaparició de les llengües mixtes no pot basar-se exclusivament en cap de les dues hipötesis extremes.
A continuació repassarem la documentació escrita del caló catalä i del caló espanyol, tenint sempře present el problema de l'origen dels trets mixtos d'aquests dialectes.
6. EL CALÓ CATALÄ
La documentació escrita del caló catalä no és molt nombrosa, perö ens ha pervingut a través de fonts fiables i ens permet tenir un quadre coherent. Posada en ordre, hom diria que s'avé bastant amb un origen progressiu, evolutiu, de la llengua mixta.
Abans de parlar dels diferents blocs de documentació del xix i xx, hem de fer esment del vocabulari espanyol-gitano de Francesc de Sentmenat, que he trobat i editat recentment (Adiego, 2002) i que pot datar-se cap al 1750. Si no en parlo més, és perquě jo encara no tinc del tot clar que sigui caló catalä. Podria perfectament ser caló espanyol d'Aragó. No estä encara aclarit. En qualsevol cas, la llengua que
222
Ignasi-Xavier Adiego
presenta és un románi flexiu. Malauradament, no hi trobem exemples clars de flexió nominal que ens permeti saber si els casos romanís en-cara es conservaven. Si que s'hi noten algunes anomalies pel que fa al gěnere, a 1'ús ďalgunes formes, etc. Vegeu-ne uns exemples.
Bro baró dabei te de lamendi o cielos «Dios te dé el Cielo»
Ibro baró ddbél te del améndi o 6jélos/ Literalment: «El meu gran Déu
ens doni el cel»
{bro < m(i)ro pronom possessiu la sg.; baró < baró 'gran', dabei < de-
vél 'déu'. te del: 3a sg. subjuntiu del verb d- 'donar', amendi locatiu del
pronom de 1 a pl. Ojelos préstec castella)
bro dabei te prusálla «Dios la perdone»
Ibro dabei te prusál la/
{teprusál 3a sg. subj. deprusal- cf. proser-z altres dialectes; la acus. sg.
fern, del pronom personal de 3a persona)
Un primer bloc de documentació del caló catalä procedeix de la primera meitat del segle xix i va ser reunit en un article per el gitanö-leg i ardiaca de Bradford Frederick George Ackerley al principi del xx (Ackerley, 1914). D'aquest bloc, sens dubte el testimoniatge més important ens el forneix Jaubert de Réart, qui va publicar una serie ďar-ticles sobre el caló catalä a la revista «Le publicateur» de Perpinyä ľany 1835.
Des del punt de vista del caräcter mixt o no, el cert és que la flexió verbal i la flexió pronominal es conserven molt bé. La flexió nominal, pero, és una altra cosa: eis casos originaris han estat reemplagats per preposicions, a més, preposicions catalanes. Per bé que les desiněncies de plural romanís es mantenen bé, hi trobem ja la típica -5 del plural catalä a alguns temes.2
Vegem-ne alguns exemples (donem la grafia originäria, seguida ďuna transcripció més moderna):
Mépanabé tumén ké karéle kam je vous dirai qu'il fait chaud (Jaubert de Réart, 1835)
2. Sobre la distribució ďunes desiněncies i altres, vegeu una explicació a Adiego (2002:107-111).
Del románi comú als calós iberics
223
/ms psnábs turnen ks ksréls kam/ «jo us dic/diré que fa sol» (jjdnábd <phenáva lsg pres.; tumén acus. del pronom personal de 2a pl.) kdréh < keréla 3sg. pres. kam < kham 'sol')
Araquiomblen cassanas Je 1'ai trouvé riant (Tathe, 1836)
hrzkióm len k'dsánds/ «els vaig trobar que reien»
{drdkióm < rakhljóm 1 sg preterit del verb rakh- 'buscar', len acus. del
pronom personal de 3a pl. m.) dsánds < asanas 3sg imperfet del verb
asa- 'riure')
U grast ol tggiuriá d'ol mussurs da tro kak le cheval, les mules des écu-
ries de votre oncle (Jaubert de Réart, 1835)
I u grast, ol džuriá d'ol musúrs ds tro kak/ «el cavall, les mules dels es-
tables del teu oncle»
(u <o article definit, sg. m. ol id. pl. džuriá nom. pl. de džurí 'mula')
La segona fase de la documentació del caló catalä és molt poc sig-nificativa per a alio que ens interessa: es tracta de I'obra de Victor de Rochas, de 1876, que en gran part reprodueix els materials de Jaubert. En alio que és aportació pröpia no hi ha, malauradament, massa in-formació nova.
Es en el tercer bloc de documentació on trobem informacions molt notables. Es tracta dels materials recopilats i en ocasions usats a les seves obres per l'escriptor Juli Vallmitjana i Colominas (1873-1937). Vallmitjana va tractar molt de prop els gitanos d'Hostafrancs i els va retratar a algunes obres teatrals (La gitana verge, Els Zin-calos, etc.) i a algunes novel-les (com ara Sota Montjuic). A més d'aixö, va publicar, com a apendix d'aquesta darrera obra, un vocabulari caló-catalä, que inclou aixi mateix algunes frases completes, cosa que ens permet fer-nos una idea de com era el caló catalä parkt al comenga-ment del segle xx.
La diferencia més remarcable entre el caló de Vallmitjana i el de Jaubert de Reart, és que, després de 60 anys, la morfológia verbal románi també ha estat reemplagada per la morfológia verbal catalana. Vegem algunes frases:
Manguis hi carat una maripen «jo he f et una mort» Imángis i kdrix uns mdripén/
224
Ignasi-Xavier Adiego
mángis < mángi, dat. del pronom personal 1 a sg. kar- < ker- 'f er', md-ripén < meripén 'morť (mer- morir) o bé de maripén 'copejament, as-sassinať
Estic negatdó. Fa dos gives que no hi pogut diny a jala a mas gatcins, i m'atxalo a lila, encara que sia a Rot de Bel. «Estic perdut. Fa dos dies que no hi pogut dar menjar a les criatures i m'en vaig a robar, encara que sigui a Déu» [NB: literalment diu «a les meves criatures»] /sstík ndxdddó. Fa dos džibés ks no i pugút din j i. xa/á s mas gdtíns, i m'dčálu s lilz, snkárs ks sis a rrudddbél/
ridxdddó < nasa(v)dó, participi de nasáv- 'foragitar, fer fugir; perdre'; džibés < divés 'dia' (sg. = pl.); dinj-á < d-inj- terna de preterit de d- 'do-nar'; xdl-á < xa- 'menjar'; dčál-u < dia- 'anar'; lil-á < l-il- terna de preterit de /- 'prendre'; rudddbél < (m)ro devél liter, 'el meu déu'
atxalemsem saré «anem's-en tots»
/sčslém-se'n saré/
dčdl+ém < dia- 'anar'; sdré nom. pl. de saró 'toť.
Aquesta ultima frase mostra que a Vallmitjana es mantenen encara les desiněncies de plural romanís. A part ďaquest exemple, ens dóna formes com 'gallina': catgnyí, plural catgnya.
De Vallmitjana engä no hi ha präcticament res fins al recull que Es-cudero i jo hem publicat recentment a la revista «I Tchatchipén» (Escu-dero-Adiego, 2001). Al caló catalä actual, fins i tot aquesta distinció entre singular i plural ha desaparegut. Ádhuc ehpluralia tantum o les formes usades preferentment en plural, com ara lube 'diners' (< r. c. pl. lov é) tendeixen a ser substituides per formacions basades en la morfológia flexiva catalana (lubós, format sobre un singular lub ó < r. c. lovó). Ľúnica resta de flexió románi sembla ser la diferencia entre masculí -ó i femení a -í a formes com zrzpilo /pili'borrztxo I borratxa'.
En resum, vista així, la transformácie de dialecte románi pur en dialecte mixt sembla obeir a un proces lent, paulatí, més a prop de la visió de Kenrick que la de Hancock, pero amb la particularitat que el lěxic resisteix més que la morfosintaxi. Podem dibuixar clarament eis estadis:
—Cap als anys 30 del segle xix, només s'ha perdut la flexió dels ca-sos als substantius. La flexió pronominal i la flexió verbal resisteixen.
Del románi comú als calós iberics
225
—Al comengament del segle xx, la flexió verbal ja ha estat reem-plagada. La flexió pronominal fa aigües: hem vist com Vallmitjana usa un pronom en datiu en funció de subjecte. El que si que es manté són les desiněncies romanís de plural. Els articles romanís han estat reem-plagats pels Catalans.
—En ľactualitat, la morfosintaxi és totalment catalana. Només sembla resistir la distinció -ó I -í (mase. / fem.)
Ara bé, correspon aquesta visió dels fets a la realitat o estem fa-bricant una reconstrucció una mica forgada? D'entrada caldria plan-tejar-se si hi ha una continuitat clara entre el caló de Jaubert de Reart i el caló de Vallmitjana, o si tal vegada ens trobem davant de dialec-tes diferents. Es a dir, res no permetria descartar que durant anys convisquessin un caló catalä mixt al costat ďun caló catalä pur, i que finalment prevalgués el dialecte mixt, ďuna manera similar a com al principi del segle xx al costat de ľanglo-romaní, mixt, persistia enca-ra el románi del Pais de Gal-les, un dialecte pur. Per altra banda, cal no descartar la influencia del caló espanyol: podria ser el caló catalä mixt una «catalanització» ďun caló espanyol, al costat del caló catalä pur? Són preguntes que no tenen resposta per la manca d'informació, i jo he de limitar-me a opinar a partir d'impressions, d'intuicions, fins i tot. Per tant, dono la meva opinio, pero ho faig guiant-me per sen-sacions, que quedi clar. Jo tinc la impressió que la solució més simple, en el cas del caló catalä, és la del canvi paulatí. Noteu que el caló catalä del 1830 ja no té flexió nominal románi (més enllä del plural). Es curios que estudiosos com ara Bakker o Matras insisteixin a con-siderar aquest catalano-romani del principi del xix com un dialecte pur. On establim la frontera entre dialecte pur i dialecte mixt, 11a-vors? Per que hem de dir que el caló catalä documentat per Jaubert de Réart és encara «pur», si ja ha perdut els casos romanís? Es cert que el mateix ha tendit a passar en sinti-manu?, un dialecte o grup dialectal tingut per pur, perö crec que situar el limit entre mixt i pur en aquesta situació crea un tall totalment ad hoc que ens priva d'una visió evolutiva del caló catalä. Es aquesta una qiiestió sobre la qual caldrä seguir reflexionant.
226
Ignasi-Xavier Adiego
7. EL CALÓ ESPANYOL
Parlem ara del caló espanyol. La documentació del caló espanyol és molt més abundant que la del caló catalä, perö alhora molt més irregular i menys fiable. Les raons d'aquesta menor fiabilitat son atri-buibles a dos factors, dues menes de filtres que han pogut alterar una gran part de la documentació, si més no de la documentació de que comptaven fins fa uns anys.
El primer factor el constitueix ľanomenada «afición de Sevilla» del final del segle xviii i comengament del xix, un producte caracteris-tic de la moda anomenada «flamenquismo», consistent en copiar les maneres i els habits dels gitanos. Ľ«afición de Sevilla» és el nom do-nat a alguns no gitanos d'aquesta ciutat andalusa que van fer seva fins i tot la llengua que els gitanos parlaven. Ara bé, no es va tractar ni de bon tros d'un aprenentatge basat en una recopilació mínimament científica. El que es tractava de fer era «superar alio imitat», de mane-ra que van crear una modalitat totalment artificial, incomprensible per als propis gitanos, on ľobsessió fonamental era ľencunyament de mots que no se semblessin als mots castellans corresponents i l'objec-tiu, ľelaboració de textos (traduccions d'oracions, poemetes, etc.). Hem de tenir en compte que el caló espanyol de llavors mantenia un vocabulari nuclear heretat, perö havia de manllevar al castellá els mots que li mancaven. Aquest ha estat sempře el procediment seguit pels dialectes romanis a tot arreu (cf. Boretzky, 1992). Aixö implica que els «aficionados» havien de confegir mots com fos per tal de fugir els mots castellans. Aixö explica que ensopeguem amb exemples tan cu-riosos com el segiient:
manjarificao quejesa tute acnao 'santificado sea tu nombre' (Jimenez,
1846)
manjarificar és, evidentment una formació híbrida a partir de caló
manjaró/majaró 'santo' y castellá -ficar.
El cas de quejesa és encara més sorprenent. quejesa volia dir en caló —ho tenim ben documentat per altres cantons— 'seda' (es tracta d'un préstec irani que també apareix a altres dialectes). Hem de partir d'una pronuncia tipicament andalusa d'aquest mot, /se(d)a/ [sea],
Del románi comú als calós iberics
227
amb caiguda de la d intervocälica (com a [deo] dedo, etc.) per entendre que aqui s'ha produit una reinterpretació del mot quejesa com si fos equivalent a sea = subjuntiu del verb 'ésser' en castellä.
Finalment, tute difícilment pot ser el possessiu. Es més aviat una forma de pronom personal, ja sigui un acusatiu (tut) o un locatiu (tute). En aquest darrer cas no és del tot impossible que el fenomén fos propi del caló realment parlat pels gitanos, perö tant en el cas de manjarificao com de quejesa, la responsabilitat de les formes ha de re-caure forgosament sobre els «aficionados». Davant ďaixo, és logic desconfiar dels materials que procedeixen de ľ«afición».
L'altre factor distorsionador de la documentació és el viatger angles George Borrow. George Borrow era un agent de la Societat Bi-blica de Londres que va viatjar per tot Espanya venent edicions de la Biblia que ara anomenariem de butxaca. Que l'esperit missioner de Borrow fos sincer o no és qiiestió debatuda; el que estä clar és que li servi per fer les dues coses que més l'interessaven llavors: viatjar i fer amistanga amb els gitanos. De petit havia conegut gitanos anglesos, cosa que li havia perměs d'entrar en contacte amb el seu dialecte, l'an-glo-romaní. Només penetrar en Espanya a través de la frontera de Portugal amb la provincia de Badajoz, Borrow ja va contactar amb gitanos extremenys. De bon comengament va dedicar-se a una de les se-ves obsessions mentre va ser a la peninsula Iběrica: la traducció de textos sagrats al caló. A Madrid va publicar, finalment, el 1838, la seva traducció al caló de l'Evangeli de Lluc (Embéo e Majaró Lucas broto-boro randado andré la chipe griega, acána chibado andré o romanó ó chipe es Lincales (sic) de Sesé. El Evangelio segun S. Lucas traducido al románi ó dialecto de los gitanos de Espaňa). Va reunir diferents materials, de manera directa o indirecta: cangonetes gitanes, pero també textos dels elaborats pels «aficionados» de Sevilla. Tot aquest corpus, juntament amb un vocabulari molt abundant, va ser editat dins la seva primera gran obra, The Zincali or an account of the Gypsies of Spain, publicada el 1841 a Londres, on Borrow havia tornat un any abans, un cop que la seva aventura espanyola havia acabat de mala manera. Uns anys després publica la seva segona obra de tema espanyol, The Bible in Spain, un relat novel-lesc de la seva experiěncia evangelitza-dora a Espanya.
228
Ignasi-Xavier Adiego
Si hem assenyalat la desconfianga que el material confegit pels «Aficionados» ens desperta, el mateix hem de dir de Borrow. Pel que hem pogut esbrinar estudiant les seves obres, a Borrow es va operar una evolució: als primers temps potser si tenia la intenció de recollir fidelment el caló tal com el parlaven els gitanos que va tractar. Perö de mica en mica, l'afany de la quantitat es va imposar sobre el de la qua-litat: encara que Borrow era conscient —i ho diu obertament— que la llengua gitana creada pels «aficionados» era artificial i s'allunyava de la que parlaven els gitanos de veritat, incorpora vocabulari i textos de ľ«afición» al seu recull. Per altra banda, el fet que Borrow co-negués altres dialectes romanís —ľanglo-románi, alguns dialectes del centre d'Europa— ens fa temer que paraules ďaltres dialectes s'hagin infiltrat a les seves obres, de manera deliberada o inconscient. Final-ment, ľafany etimologitzador, la cerca de relacions entre mots i la seves dots políglotes, etc. han pogut forgar les seves interpretacions de les fonts de que disposava. A la seva traducció de l'Evangeli de Lluc, hi trobem mots com ara anda 'fin', dugida 'filla' que tenen un sospi-tós aspecte Sanscrit. Significativament, són mots dels quals Borrow va prescindir temps després en confegir el vocabulari de The Zincali.
Eis textos i vocabularis de la «Afición» i els materials de Borrow són les fonts usades pels confegidors dels diccionaris de caló espanyol que des de 1844 enga s'han anat publicant. Aixö ja ens ha de posar en guärdia pel que fa a la seva fiabilitat. Pero a més hem d'afegir-hi, ma-lauradament, un altre problema: el primer diccionari publicat a Espa-nya, el de Trujillo (1844), en incorporar paraules procedents de la traducció de Borrow de l'Evangeli de Lluc, evidencia errors increibles, com l'exemple segiient mostra.
1,22. Y pur se sicobó abrí, na les astisaraba chamuliar; y chaneláron que habia dicado buchí andré a cangrí, y ó lo penó por simaches, y si-naba musilé.
Y quando salió, no les podía hablar, y entendieron, que había sido visto visión en el templo. Y él se lo significaba por seňas, y quedó mudo.
El primer text és el la traducció de Borrow. El segon, el de la ver-sió castellana del pare Scio de San Miguel, que va ser la que seguí en general Borrow i la que va usar Trujillo a l'hora de buidar el text de
Del románi comú als calós iberics
229
Borrow per confegir el seu diccionari. Si comparem tots dos textos, veurem que a la ultima frase la traducció de Borrow no és exactament literal: sinaba tnusilé vol dir «estava mut», amb sinaba imperfet del verb sinar 'ser' (< r. c. sin 'es'). Dones bé, a Trujillo trobem un supo-sat verb sinabar amb el significat de 'quedar'. Aquest absurd signifi-cat s'ha perpetuat a tots els diccionaris. Fins i tot la bola es va anar fent encara més grossa a mesura que cada nou autor ďun diccionari gita-no hi deia la seva. Així, al diccionari de Quindalé (1867,1870) sinabar es definit com 'quedar, detener, parar de repente', amb un dubtós afe-git de significats afins que encara ens allunya més del sentit originari del mot.
A més, Trujillo no va tenir cap escrupol a l'hora d'inflar el seu diccionari amb mots trets de diccionaris de germania —la llengua de la marginació al Segle d'Or espanyol—, com ara artifé 'pan', bolata 'la-drón por ventana' o d'altres. Que es tracta d'una afusellada d'un diccionari és evident perquě les definicions acostumen a coincidir literal-ment amb les del Vocabulario de Germania de Hidalgo. Aixö ha creat la falsa impressió que el caló espanyol havia patit una fořta influěncia de la germania. Si bé és cert que alguns mots de germania han pogut passar al caló ocasionalment o permanentment, les fonts fiables apun-ten a que son molt pocs (jo he documentat unes poques formes en caló espanyol, com zrzpolvorosa 'camf, lima 'camisa', dátiles 'dits').
Davant de tot aixö, és fäcil comprendre amb quina pruděncia cal emprar aquest corpus. Les informacions son molt riques, perö caöti-ques, i acostuma a ser difícil de separar el gra de la palla. Hem vist l'e-xemple de quejesa 'seda'. Perö no sempře és tan fäcil. Per exemple, els diccionaris gitanos ens donen formes com ara Perí 'Cadiz'. L'origen d'aquest nom és clar: perar es 'caer'. Sabem, a més, per una font que ara comentarem, que 'caf es deia perí. Estä clar que darrera l'equi-valěncia Perí 'Cadiz' hi ha un joe de paraules basat en ľhomonímia entre 'caí' y Ca(d)iz [cái], la pronuncia andalusa del topönim. Ara bé, qui va encunyar aquesta forma? Els propis gitanos o els paios «aficionados»? No és possible decidir-se: a la vista dels procediments expe-ditius per cercar mots diferents als del castellä, hom estaria temptat de considerar que és part del caló falsificat pels «aficionados». Perö, per altra banda, Bakker ha remarcat ľ existencia de procediments similars,
230
Ignasi-Xavier Adiego
de caräcter criptolälic, per encunyar topönims a altres dialectes gita-nos (Bakker, 1995: 133-134).
Eis mateixos dubtes ens planteja el caos gramatical que observem en els materials (formes de plural com a singulars, femenins com a masculins, etc.): respon a la realitat del caló que llavors parlaven els gi-tanos, o son fruit de l'escassa atenció que els «aficionados», preocu-pats sobretot per fabricar vocabulari peculiar, van prestar a la morfo-sintaxi del caló?
Fins fa uns anys, aquests dubtes han entorpit i descoratjat la re-cerca sobre el caló. De fet, es dona la paradoxa que potser el testimo-niatge més fiable del caló espanyol de que disposävem fins fa uns anys era un llibre sobre el caläo portuguěs, que tal com hem dit, és un caló espanyol traslladat a Portugal: l'obra d'Adolfo Coelho, Os ciganos de Portugal (Coelho, 1892[1995]) és una mostra de rigor en la recopila-ció de materials i en la seva anälisi que trobem a faltar en tots els tre-balls publicats durant el segle xix a Espanya.
Afortunadament, als darrers anys, el nostre coneixement del caló espanyol del segle xix ha patit un canvi substancial. D'entrada, s'ha parat atenció a una font que havia quedat en I'oblit: ľ apendix sobre la situació dels gitanos d'Espanya que Richard Bright havia afegit al seu llibre Travels from Vienna through Lower Hungary, publicat a Lon-dres el 1818, és a dir, uns vint anys abans que Borrow comencés a pu-blicar sobre el caló. Per tant, és una informació no contaminada per les aportacions de Borrow. Pero, més important encara que aquesta font, massa breu pel que desitjaríem, és una altra obra, inedita, que Margarita Torrione ha trobat miraculosament conservada a la Biblio-teca de la Real Academia Espafiola: el Vocabulario de la lengua ethi-gitana de Jose Antonio Conde (Torrione, 1988). Jose Antonio Con-de va ser un important arabista espanyol que sembla haver recollit totes les seves informacions sobre el caló contigudes al vocabulari es-mentat al principi del segle xix a Andalusia.3 El Vocabulario conté, a més, nombroses frases que ens permeten tenir una visió fidedigna del caló espanyol d'Andalusia cap al 1800.1 el que se'ns presenta és una
3. Un excellent estudi sobre la polifacětica Personalität científica de Conde pot trobar-se ara a Calvo Pérez (2001).
Del románi comú als calós iberics
231
llengua mixta perfectament coherent, no contaminada per les aberra-cions dels «aficionados». Vegem-ne algunes frases:
pirela cicó siguetder con los pinré 'anda delante camina el primero' (li-
teralment: «camina rapid, més rapid amb els peus»)
/piréh Ôicó sigeddér kon los pinrrél
{pirela < phir- 'caminar'; Ôicó < sigó adv. 'räpidamenť; sigeddér < sige-
der comparatiu del anterior; pinrré nominatiu pi. de pinrró 'peu')
por mi ochi, so ne jonjabelo átusa 'Por la alma que tengo, que no te en-
gaňo' (liter, «por mi alma, que no te engaňo a ti»)
/por mi očí, si ne xonxabélo a tusa/
(očí < (v)ogi 'estómac; anima'; xonxabél-o < xoxav- 'enganyar'. túsa
instrumental del pronom de 2a sg.)
Te beelas de aberes chiros pure, quando tusa y mangue chinorré vea-
bamos los papíris?
'te acuerdas de aquellos tiempos antiguos, quanto tu y yo pequeňillos
jugavamos á los naipes?'
/te beéhs de aberes čírospure, kwando túsa i mánge činorré beábamos
los papíris}/
(beélas, beábamos < ďun verb-comodí v'bed(el)ar basat en eis substan-
tius-comodí b é do, béda~< aber-es < (v)aver 'altre'. čiros < čiro(s) 'temps';
puré < phuré nom. pi. masculí de phuró 'veil, antic'; tusa instrumental
del pronom de 2a sg; mánge datiu del pronom de la sg.; činorré nom.
pl. mase. de činorró < tiknorró 'petitó' (diminutiu de tiknó 'petit');
papíri-s < papíri pl. de papír o 'paper')
Sosque quiniste las traca? Caló tab ar 'como compraste las ubas? a seis
maravedis' (literalm. «—Com vas comprar el rai'm? —"Negre" [= un
quart] i mig»
Isoske fernste las trakal kalo ta-bar/
(kiniste < kin- 'comprar'; traká < drakh-á nom. pl. de drakh 'rai'm';
kalo 'negre' (> moneda de couře); tab ar < '"ta pax < ta pas 'i mig'.
Si pensem en termes de desenvolupament, aquest caló espanyol del principi del segle xix transměs per Conde se sembla molt al caló catalä de Vallmitjana, del comengament del xx:
—tant la morfológia nominal com la verbal són les de la llengua paia corresponent.
232
Ignasi-Xavier Adiego
—es conserven amb claredat —el propi Conde ho va constatar ex-plicitament— les desiněncies de singular i plural romanís (observem aquípinré, puré, činorré traká nom. pl).
Grades al testimoniatge de Conde podem plantejar-nos enfocar tots els materials de Borrow i de ľ«afición» ďuna manera diferent. Altrament dit, Conde ens podrä servir de guia en molts casos —pero no sempře— per intentar separar el gra de la palla. Aquesta, pero, és una tasca feixuga que tot just acabem ďiniciar com a part ďun pro-jecte de recerca ľúltim objectiu del qual és oferir un diccionari del veritable caló espanyol del segle xix. De tota manera, podem confirmar que a Borrow —alia on no fa ús de materials de ľ«Afición»— els plurals romanís també son encara presents. Ja Francisco de Sales Mayo, Quindalé, ho va veure en fer una mena de gramätica gitana basada en els materials preexistents (Mayo, 1867).
De Borrow enga, si exceptuem l'esmentat treball de Coelho so-bre els gitanos de Portugal, no hi ha gairebé res fins fa uns pocs anys. Tots els diccionaris gitanos publicats d'engä es limiten, pel que sem-bla, a reelaborar materials més antics i acaben remuntant-se per igual a Borrow i a ľ«Afición» (Jimenez, Campuzano, D. A. de C, Tineo Rebolledo, Pabanó, el més recent de Llorens, així com la recentíssima gramätica de Plantón). Hi ha poques excepcions: un article de Carlos Clavería dels anys 60 amb poquíssimes informacions.4 Només recent -ment han sorgit algunes recopilacions directes, com la de Merrill McLane entre gitanos de Guadix o Mercedes Román amb els gitanos de Valladolid.5
D'un any enga, he pogut recollir informació de parlants procedents del sud d'Espanya establerts a Catalunya, grades a la bona disposició i la plena col-laboració de la Fundació Pere Closa de Badalona.6 També he pogut parlar amb gitanos aragonesos. El balanc, que podem fer torna a ser paral-lel al del caló catalä d'enguany: fins i tot la diferencia de plural s'ha perdut, malgrat que hom troba formes fossilitzades i restes
4.   Clavería, 1962.
5.   McLane, 1977, 1998; Román, 1995.
6.  Vull fer constar en especial el meu agrai'ment a Domingo Jimenez, director de la Fundació Pere Closa, i a Sergi Rodriguez, qui m'hi va posar en contacte.
Del románi comú als calós iberics
233
de ľantiga contraposició -ó I -é o bé -í l-iá. El lěxic segueix retrocedint i ľús del caló es veu fortament limitat a situacions molt concretes.
Vist així, hom tindria la temptació ďaplicar la mateixa explicació gradualista que en el cas del caló catalä, amb ľúnica particularitat que al principi del segle xix el caló espanyol presentaria un grau de pe-netració de la morfosintaxi espanyola més gran que el que presentava el caló catalä de la mateixa época.7
Ara bé, aquesta visió sembla ser qüestionada pel document més antic comprensible del caló espanyol de que disposem. Es tracta d'un full conservat a la Biblioteca Nacionál de Madrid, dins un lligall que conté documents del final del segle xvii (d'aquí la datació). Aquest full anö-nim porta el titol de Lengua egipciaca;y maspropio: Guirigay de guanos i és una llista de paraules gitanes amb el seu significat en castellá.8 No presenta frases completes que ens permetin constatar que la llengua ja és mixta, perö en alguns dels mots que el componen hi ha clars indi-cis no només d'aixó, sinó d'un grau de barreja molt desconcertant: sembla un caló més proper al d'avui dia que no al de Conde, malgrat ser 100 anys anterior. Heus ací algunes veus molt representatives:
Mala Cara - Avelar mal muy Alguaciles - Chineles Barbero - Gurravador irse - naj arse La calle - El Gaó Pistolas - Puscas Vino - Mollate
Que és una llengua mixta ho demostren els infinitius avelar, na-jarse, construits sobre el model flexiu del castellá. Compareu amb el f et que, per exemple, tant a Sentmenat com a Jaubert de Réart, els infinitius castellans o Catalans sempře son traduits amb formes conju-gades romanís, perquě en románi comú no hi havia infinitiu. Perö
7.   Com hem dit, la situació morfosintäctica del caló espanyol a l'epoca de Conde (comencament del segle xix) és comparable a la del caló catalä de Vallmitjana (principi del xx), cosa que significa una mena de desfasament d'un segle en els (suposats) processus evolutius cap a una llengua mixta.
8.   Edició i estudi linguistic a Adiego (1998).
234
Ignasi-Xavier Adiego
noti's com la morfosintaxi espanyola penetra fins i tot en la formació pronominal del tipus najar-se (= ir-se). Kpuscas - 'pistolas', sorprěn la forma de plural totalment espanyola. Esperaríem púski o similar. La forma mollate 'vi', ben conservada encara en caló, és un antic lo-catiu fossilitzat. Encara més sorprenent és chineles: com he intentat demostrat en un altre Hoc (Adiego, en premsa), aquest tipus de plurals en -les que estan ben documentats en caló (tipus anrréles 'ous', pinrréles 'peus') s'han format sota la intensa influěncia de l'espanyol: son pluralia tantum, mots usats gairebé només en plural (originäria-ment anrré, pinrré, amb desiněncia -é ) que són reinterpretats com temes en -/ de la flexió del castellä i reben aquest tipus de terminació en -es clarament castellana.
Així doncs, si aquest document esta ben datat, ens trobem amb un caló més de cent anys anterior a Conde perö que sembla igual o fins i tot més espanyolitzat —pel que fa a la morfosintaxi— que el d'ell. La idea del canvi gradual es veu seriosament qiiestionada: no estarempo-sant en una mateixa línia evolutiva documentació en realitat molt més heterogěnia? Curiosament en anglo-romani passa una cosa similar: tot feia pensar que la idea gradualista de Kenrick esmentada més amunt (ľanglo-romaní s'hauria f or j at evolutivament en el segle xix) era avala-da o, si més no, no era qiiestionada per les fonts, perö un descobriment recent ha fet trontollar aquesta hipótesi: les anomenades «confessions de Winchester», les declaracions d'un individu no gitano que dóna una llista de mots i alguna frase. Es tracta d'un document de 1615-1616, perö ľangloromaní que hi apareix sembla ser ja una llengua mixta!9
8. SITUACIÓ ACTUAL DEL CALÓ ESPANYOL (I DEL CALÓ CAT ALA)
Sigui com sigui com s'hagin format els calós iběrics, el que si estä clar és que des de fa anys estan en un llarg, llanguíssim proces de desa-parició. Si alio que caracteritza als dialectes romanís mixtos és la con-servació del vocabulari patrimonial, és logic imaginär que amb la pěr-
9. Vegeu sobre aixö Bakker (2000).
Del románi comú als calós iberics
235
dua d'aquest comenga ľextinció. Aquesta perdua és evident. L'oblit afecta fins i tot termes basics, com ara noms de parentiu i parts del cos. Alguns parlants ignoren mots tan usuals i fonamentals com «peus» o «mare». El coneixement entre els més joves és molt passiu: és fäcil trobar-se amb mots que han sentit dir perö que no han usát, dubtes sobre el significat, etc. Fins i tot en el cas dels gitanos aragone-sos, on semblava que la llengua havia estat en ús fins feia poc, l'oblit és molt preocupant. Només una voluntat molt decidida dels mateixos parlants per recuperar i reintroduir els mots patrimonials podria sal-var els calós iběrics.
Ignasi-Xavier Adiego Universität de Barcelona
BIBLIOGRAFIA CITADA
Ackerley, F. G. (1914): The Romani speech of Catalonia, JGLS, new series, num. 8, ps. 99-140.
Adiego, I.-X. (1998): The Spanish-Gypsy vocabulary of manuscript 3929, Bi-blioteca Nacionál de Madrid (18th century): a rereading, J G LS, fifth series, num. 8, ps. 118
Adiego, I.-X. (2002): Un vocabulario espaňol-gitano del Marques de Sent-menat (1697-1762), Barcelona.
Adiego, I.-X. (en premsa): The Vestiges of Caló Today, en premsa a les actes del 6th International Conference on Romani Linguistics, Graz, 2002.
Bakker, P. (1995): Notes on the genesis of Caló and other iberian Para-Roma-ni varieties, dins Y. Matras (ed.), Romani in Contact. The History, Structure and Sociology of a Language, Amsterdam/Philadelphia, ps. 125-150.
Bakker, P. (2000): The genesis of «Angloromani», dins T. Acton (ed.), Scholarship and the Gypsy Struggle [Fs. Kenrick], Hertfordshire.
Boretzky, N. (1992): Tum Erbwortschatz des Romani, «Zeitschrift für Phonetik, Sprachwissenschaft und Kommunikationsforschung», num. 45, ps. 227-251.
Calvo Pérez, J. (2001): Semblanza de Jose Antonio Conde, Cuenca.
Clavería, C. (1962): Notas sobre el gitano espaňol, dins Strenae, estudios de filológia e história dedicados al profesor Manuel Garcia Blanco, Salamanca, ps. 109-119.
236
Ignasi-Xavier Adiego
CoELHO, A. (1892[1995]): Os Ciganos de Portugal, Lisboa [Reedició: Lisboa:
Dom Quixote]. EscuDERO, J. P. i Adiego, I.-X. (2001):  Vocabulari del kalo catala, «I Tchat-
chipen», núm. 33, ps. 4-30. Heinschinck, M. F. (1994): E Romani Chib - Die Sprache der Roma, dins M.
F. Heinschink i U. Hemetek (eds.), Roma: das unbekannte Volk. Schicksal und Kultur,Viena., ps. 110-128. Jimenez, A. (1846): Vocabulario del dialecto jitano, Sevilla. Matras, Y. (2002): Romani. A linguistic Introduction, Cambridge. Mayo, F. De Sales ('Quindalé') (1867): El gitanismo. História, costumbres y
dialecto de los gitanos, Madrid. McLane, M. F. (1977): The Caló of Guadix: a surviving Romany lexicon,
«Anthropological Linguistics», num. 19, ps. 303-319. McLane, M. F. (1998): The Surviving Lexicon of Caló. The Romany Language of the Spanish Gypsies, (prepared in Bethesda, Maryland, June
1998), treball inedit. Román Fernandez, M. (1995): Aportación a los estudios sobre el caló en Es-
paňa, Valencia. Sampson, J. (1923): On the origin and early migrations of the Gypsies, JGLS,
third series, num. 2, ps. 156-169. Sampson, J. (1926): The dialect of the Gypsies of Wales, Oxford. Smart, B. C. (1862-63): The Dialect of the English Gypsies (= Appendix to the
Transactions of the Philological Society ofr 1862-63), Berlin. Torrione, M. (1988): Del dialecto calo y sus usuarios: la minoria gitana de Es-
paňa. Tesi doctoral, Universität de Perpinyä. Trujillo, E. (1844): Vocabulario del dialecto gitano, Madrid. Turner, R. L. (1927): The position of Romani in Indo-Aryan (= Gypsy Lore
Society Monographs, n. 4), Edimburgh