UN BLOG DE GASTRONOMIA

Van arribar amb un pom de flors ben triat, no pas un pom de flors d’aquells que es compren a les
floristeries del carrer València (el cotxe aturat un moment en doble fila, doni’m un pom d’aquests
de quinze euros, agafi’l vostè mateixa, agafi el que li agradi més). Era un pom embolicat amb paper
marró i amb llaçada vegetal fet en una botiga d’art floral (se’n deia així) on, abans de triar les
flors, et preguntaven el sexe i tot de detalls psicològics del receptor.

Havien conegut el doctor Manuel Closes en un restaurant de tres estrelles, després de l’àpat, als
sofàs de vímet de la terrassa, on els clients es prenien el gintònic o el whisky i aprofitaven per
fumar. Ells dos tenien un blog de gastronomia; «Clara i David entre fogons», i un cop l’any es
permetien un gran restaurant com aquell. Allà fora, van mirar-se de cua d’ull l’any de l’ampolla de
porto que es prenia l’home, a la taula del costat, i ell, en veure’ls mormolar, els va convidar a
tastar-ne una copa. Van acceptar emocionats.

De seguida van enraonar del menú, i com que ells dos demostraven tanta seguretat descrivint les
sensacions que els havien produït alguns plats, el doctor els va dir que buscava algú que
l’assessorés, que li fes el celler, que li comprés les ampolles de vi a l’avançada i que li
ensenyés a tastar, de passada. «Jo de vi no hi entenc, només sé el que m’agrada», va dir. Els ho
pagaria, esclar. Seria com una feina. Els va convidar a casa seva a sopar per parlar-ne. Tots tres,
eufòrics per la beguda, van buscar data a les agendes. La dona només somreia. No havia begut ni de
bon tros tant com ells.

El pis era al passeig de Gràcia i tenia una entrada de servei i una de convidats. No havien vist
mai res tan luxós.

—Què deu pensar el repartidor de pizzes… —va fer ell, mort de riure.

Quan van entrar a la sala van trobar-s’hi tot de gent prenent xampany en copes bones, però no
adequades. Un cambrer els va demanar els abrics i va resultar que el coneixien. Era el sommelier
d’un restaurant de Barcelona que els agradava molt, i que aquella nit es devia estar guanyant un
sobresou. Havien enraonat moltes vegades i havien fet broma sovint sobre aquella marca de xampany,
que —deien— només es bevien els ramats de nou-rics. Ella no va saber si saludar-lo. Al final, ho va
fer.

—Ei… —va dir.

I el xicot va somriure sense comprometre’s.

De seguida, el doctor la va fer seure entre dos homes, en un dels sofàs, llarg com un vagó de
metro, i al seu xicot entre dues dones, en un altre. S’havien imaginat un sopar íntim, tots quatre.

—Clara i David, sommeliers, gastrònoms… Després ens criticaran el vi! —va ponderar el doctor.

Tots van fer «ui, ui», riallers, i van moure els caps mentre feien cara de por amb sol·lícita
indiferència.

Ella duia la camisa transparent de firma, els texans d’importació amb brillants i les sabates també
de firma, però no s’havia maquillat i, allà enmig, s’hi trobava bruta i imperfecta. El seu xicot
també li semblava fora de lloc amb la camisa i els pantalons negres. Què els passava a tots dos?
Era només que eren pobres? Que no sabien com s’ho farien per tirar endavant al cap de dos mesos,
quan se’ls acabés l’atur? Al final hi va caure. Tots els de l’habitació estaven operats menys ells.
Era això.

El doctor tenia un clotet a la barbeta que potser era artificial. I estava molt bronzejat. Tots els
doctors especialistes en medicina estètica hi estaven, potser perquè era una manera d’amagar els
retocs (en deien així) que s’havien fet. Però els volia amagar, ell? Quants anys tenia? Duia els
cabells tenyits? Potser sí, aquell color marró no era natural. La dona tenia una cara blanquíssima
de monja amb els llavis no pas inflats però sí molt definits i una mica torts. Eren uns llavis que
semblava que no es poguessin acabar de tancar del tot, com si aquella dona estigués sempre bufant
un lleuger, petit, elegant pastís d’aniversari d’una sola espelma. Els ulls es mostraven esverats,
però també molt complaents. Es pentinava cap enrere, segur que per mostrar el front llis. Com devia
ser abans? Una d’aquestes dones boniques que quan passa el temps volen seguir sent boniques o una
dona lletja que va anar a la consulta del doctor i que, un cop operada, va enamorar-lo perquè
l’havia fet al seu gust? I ell? Ja estava operat quan es van conèixer o es va operar després, un
cop casats? Potser un dia, al llit, amb les mans per damunt dels llençols, van parlar-ne. «Ens
hauríem de retocar. Nosaltres som el nostre millor anunci». El dia del restaurant de tres
estrelles, ni ella ni el seu xicot no se’n van adonar, que estaven operats. Però aquell dia havien
begut molt.

Mentre el cambrer —el seu amic— anava servint copes amb una safata, ella va repassar les obres
d’art contemporani. La seva gràcia principal és que eren embalums tan grossos que, per lluir,
havien d’exposar-se en un lloc com aquella sala d’estar immensa. No es podia dir si eren belles o
lletges. Com les cares dels convidats al sopar. Valien diners. Era el que se’n podia dir.

—Nosaltres parlem bé del cava per poder beure xampany! —va exclamar un dels homes mentre alçava la
copa.

Tenia una secció de crítica gastronòmica en un diari. A ella i al seu xicot no els agradava, perquè
els semblava que sempre elogiava tota mena de restaurants, alguns de molt dolents, i que això era
perquè el convidaven. Feia temps que no estava al dia dels nous que obrien. I si a l’hora de parlar
de menjar vivia de renda, quan havia de parlar de vi se li veia que no en sabia gens ni mica.
Deixava bé ampolles que ells consideraven ulceroses.

Se’l va mirar. També tenia un rostre irreal i a la vegada molt semblant al dels homes més grans de
la sala. Què s’havia fet? Quan parlava se li movia la dentadura, tenia taques a les mans, però en
canvi, la cara era fina, sense amigues. En repòs estava somrient. I els cabells? Eren com la
perruca d’un pallasso. Potser eren una perruca. Eren una perruca? Al seu costat hi havia un còmic
de la televisió, que ara es guanyava la vida fent monòlegs per encàrrec en convencions. Era un home
molt mascle, molt gras, i semblava impossible que hagués volgut operar-se. Però, quan reia, el
front no se li movia. Només se li arrugava la part de baix de la cara.

Les dones s’assemblaven molt entre elles. Llavis amb boletes, llavis torts, llavis reomplerts,
llavis delineats, pòmuls durs, celles aixecades, sorpresa obligatòria. Veus xiuxiuejants, perquè
les boques no es podien tancar del tot. Les «b» ja no eren «b». I també hi havia alguna cosa
unànime i estranya en el seu comportament. Estaven molt complagudes dels seus cossos i de les seves
cares. En dies ordinaris es devien alimentar com si patissin un setge, ja es veia, per poder menjar
com gatets en sopars com aquell. No podien canviar de talla. Sempre, eternament, la trenta-sis.
Costés el que costés. Era la condició que els havia posat el metge per operar-los els pits. No
podien canviar de talla, perquè la pell ja estava molt tibada i perquè llavors semblarien
hostaleres vulgars. Va imaginar tot de minyones que feien mongeta tendra en cuines immenses per a
aquelles mestresses, vestides d’estar per casa amb roba de punt de color cru. Cremes de verdures i
iogurt (al vespre mai hidrats) en safates que es quedaven a les tauletes baixes del costat de
butaques il·luminades per llums càlids i que, en algun moment, desapareixien perquè una mÃ
invisible les havia recollit. Es castigaven i gaudien del càstig, menyspreaven les que no n’eren
capaces. Les cares eren una joia més que portaven posada. No es preguntaven si eren boniques o
lletges, ja no podien. Això ja tant hi feia. Les amigues o la flaccidesa eren lletges i tot s’hi
valia per foragitar-les de la cara. Era com treure les taques de la roba a canvi de descolorir-la.
El que era intolerable era dur taques. Permetre-les.

Llavors va arribar una nova convidada i tots els presents van fer exclamacions, en veure-la. Pel
que semblava, s’havia tallat els cabells.

—Però que estupenda!… —va complimentar-la l’amfitriona.

—Sí? —va preguntar ella. I va riure molt mentre giravoltava com una nena.— Super-radical, no?

—Estàs estupendíssima, Coque… —va remarcar el doctor.

Llavors el David va donar un cop de colze a la Clara i va xiuxiuejar:

—Que no la coneixes?

—No… —va xiuxiuejar ella també.

—Coque Rementol! —va fer ell, amagant el riure.

—Ostres, sí!

Era una tertuliana del cor d’un programa de la televisió. Sempre que la veien, a l’hora de dinar,
se’n burlaven, perquè era molt burra i només deia obvietats. No era bonica, era, per damunt de tot,
«una dona que devia haver sigut bonica». Com les actrius dels anuncis de les pèrdues d’orina, dels
plans de pensions o dels iogurts per als ossos, semblava una dona de cinquanta anys maquillada per
aparentar-ne seixanta (per tal de dirigir-se al públic de setanta). Coque ja havia arribat a la
dolça categoria de dones que anomenen «nenes» a les models de vint anys. «Aquesta nena —guapíssima—
és la musa de tal dissenyador», deia a la tele. I remarcava molt les pes i les esses.
Guappppísssssima. La seves virtuts principals eren mantenir una bona dentadura, tenir una bicicleta
plegable i caminar com si a cada passa algú li fuetegés, de manera alterna i sincronitzada, les
galtes del cul.

—Gràcies… —va dir Coque, amb un somriure que semblava fals, però que era tot el que ella podia
oferir d’autèntic. Un somriure com una paròdia. El somriure d’algú que està acostumat a donar pas a
un vídeo que sempre entra tard i que, per tant, ha d’aguantar la cara congelada, sense
descompondre-la, ben bé durant sis o set segons. El seu somriure perpetu (sempre somreia en públic,
mai en privat) era el somriure de qui sap que a la vida els vídeos sempre entren tard.

Totes se la miraven amb orgull. Es veia que la consideraven «una dona amb classe». Per a elles, en
realitat, dir «una dona amb classe» era dir «una dona que domina la seva gana i que, tot i que
encara té bones cames (més que algunes «nenes» de vint), ja no cometrà la vulgaritat de posar-se
minifaldilles.

Coque i el seu pentinat nou van anar fent petons a tothom mentre imploraven que ningú s’aixequés.

—No has vingut a la meva desfilada —va queixar-se una de les dones, que era, pel que es veia,
dissenyadora—. ¡Tienes falta!

La dissenyadora es caracteritzava per alternar català i castellà a la mateixa frase.

—No! No he pogut anar, és que he hagut d’anar-hi a l’off festival —va excusar-se ella amb el to de
qui lamenta la mort d’algú—. Però demà traurem imatges.

Coque es veia afectada, indistintament, d’apronomia i hiperpronomia.

—Pues fue un triunfo total, que lo sepas. Però t’he portat un detallito. Un per tu i un per la
presentadora.

Va girar-se i va fer un senyal al cambrer.

—En el colgador de la chaqueta de punto cruda, al lado, hay unas bolsitas de papel…

Ell, diligent, va anar a l’habitació dels abrics.

—Et presento la Clara i el David, que són gastrònoms —va fer l’amfitriona—. En saben més de vi que
tots nosaltres.

—Ah, molt bé, no? —va fer Coque, com si parlés amb un nen petit que acaba de fer un dibuix.

—No, no. Només aficionats… —va haver de dir ell.

—Ja, però molt bé! —va continuar Coque amb el mateix to. I va afegir:— A mi m’encanta el Montsant.
Us hi agrada el Montsant?

Ell davant de la vaguetat va fer un somriure també vague. Va endevinar que a continuació voldria
recordar el nom d’un vi que havia tastat, sense aconseguir-ho.

—Sí, sí. El Montsant m’hi agrada molt. El Priorat en canvi… —I va prémer els llavis amb posat de
disgust, com si fos la tastadora oficial de la revista Wine’s advocate.— Vaig prendre un Montsant
l’altre dia que em va fascinar… Com es deia?

Ell va esperonar-la posant cara d’interès. Li va fer gràcia que digués «un Montsant» amb aquella
propietat.

—Com era l’etiqueta? Te’n recordes?

—Ui! És que jo pels noms… Però me’n va encantar!

—Hem quedat amb el doctor que li farem el celler i unes classes de tast —va dir ella—. Per què no
t’hi apuntes?

Ara li feia por que el doctor se n’hagués oblidat o que li hagués passat la dèria. Necessitaven els
diners.

El cambrer va aparèixer amb dues bosses de paper, de color blanc, amb el nom de la dissenyadora en
negre. Les nanses eren cordill.

—És la nova fragància —va explicar la dona—. És muy juvenil. Una para ti y otra para la
presentadora.

Coque ho va acaparar com una garsa. Ja havia oblidat per sempre el vi del Montsant.

—Tranquil·la que jo l’hi faig arribar —va prometre. I tot seguit va donar les dues bosses al
cambrer perquè les retornés a l’habitació dels abrics.

—Con lo mona que estás así, el que t’hauries de fer ara són los párpados —va aconsellar-li en veu
molt alta la dissenyadora—. Jo m’ho vaig fer per la boda. És treure’t una mica la cara de sueño.

El doctor els va explicar que la dissenyadora s’havia casat feia poc amb el seu responsable americÃ
d’importacions i que s’havia dissenyat ella mateixa el vestit.

—A tu no se’t nota res —deia Coque.

—Perdona! —va fer el doctor enriolat—. A cap dels meus pacients se’ls nota res!

—No sé què diria el meu home… —va romancejar Coque—. Ja es va enfadar molt l’altra vegada. Des de
llavors que…

—El teu home no veurà una dona operada, veurà una dona saludable. Una dona més jove. La dona
d’abans.

—Ui, la dona d’abans!… No sé si la vol, la dona d’abans!

—Seràs tu més jove. És quitarte la grasita. No t’ho notarà ni la teva mare. Digues que faràs un
tractament de belleza.

—Però m’hauran d’embenar?

—Un cap de setmana —va dir el metge—. El post-operatori a casa.

La Clara va somriure al cambrer quan li servia més xampany. Què li devien pagar per la feina
d’aquella nit? Tres-cents euros? Més? El dia que van conèixer el matrimoni Closes ells dos s’havien
gastat dos-cents euros només en vi, havien pagat amb Visa, havien penjat el post al blog. I quan
els arribés el càrrec l’haurien de fraccionar, perquè no tindrien els diners. Havien considerat que
el seu post era més honest que qualsevol crítica. Si el doctor els donava la feina d’assessorament,
podrien sortir-se’n. Va tornar a intentar canviar de tema.

—Ens deixaràs veure el celler, després? I així ens fem una idea del que necessitaràs?

—El tinc mig buit —va excusar-se ell—. Em farà vergonya davant vostre.

—Jo, l’altre dia, vaig somiar que em moria i que la meva dona es lligava un tio jove que se’m fotia
totes les ampolles —va dir el còmic. I els homes van riure.

—Quin malson! —va fer el doctor. I no va tornar a parlar del celler.

Ella va demanar pel lavabo. Va dir bany, esclar. La mestressa de la casa l’hi va acompanyar. Li va
encendre el llum.

—Tu encara no t’has fet res a la cara —va afirmar. I ella es va sentir en falta.

—No, de moment…

—Has de començar ara amb uns retoquets. Si no, t’ho veuen molt quan t’ho fas.

—Sí, és que sempre fa cosa…

Es va sentir dir «cosa». Se sentia lletja davant d’aquella dona polida de pell transparent. Tenia
algun pèl de més a les celles o al bigoti. Tenia els porus oberts.

—T’espero a la sala, no et perdràs, oi?

—Potser… —va somriure ella.

Va fer pipí mentre mirava els objectes d’aquell bany de cortesia. Tovalloles, com als restaurants,
compreses i tampons, una màquina d’afaitar. Sabó a sobre d’unes pedretes, ni massa triades ni massa
poc. La gràcia era aquesta, que no estiguessin triades. No era la mestressa la que anava a les
botigues xineses a comprar bagatel·les. Era el decorador el que decidia tots els detalls. Es va
observar al mirall i va riure. «No seré tan vulgar de mirar-me ara i examinar si m’haig d’operar».

Quan va tornar en seguien parlant. De com et sents, de bé, «sobretot les senyores», quan et poses
fils tensors a la cara. El metge se la va mirar. Li va tocar les galtes.

—Tu ets molt jove, encara no és urgent —li va dir—. Però vine’m a veure.

Ella es va sentir avergonyida davant del seu xicot.

—No tinc els diners —va fer—. Nosaltres gastem molt en restaurants, som uns malalts de la
gastronomia, però en realitat…

Volia tornar a la qüestió d’ells dos.

—Per això no t’amoïnis —van dir el metge i la seva dona a la vegada.

I ell va afegir:

—Els amics són els amics.

Llavors van passar al menjador. La Clara no va parar d’observar les dones. Les operacions els
havien canviat la manera de ser. Ja no podien ser dones estridents i excessives, si és que mai ho
havien sigut, perquè la cara no els ho permetia. No podien riure sorollosament, no podien cridar.
Aquelles cares les convertien en dones educades, serenes i lentes. Eren serps sinuoses i brillants.
Va fixar-se que no se la tocaven mai, la cara. Ells eren una altra cosa. De vegades, sense voler,
la mandíbula se’ls movia, com en un titubeig, un repapieig, i en aquell instant, a sota de la cara
morena s’hi veia un vell tremolós. Va començar a veure’n indicis, de la vellesa. Mans amb taques,
colls de muppet.

Van enraonar de política. Després de vi. Els van preguntar moltes coses sobre restaurants. Què
estava de moda? On havien d’anar? Els agradaria fer una ruta gastronòmica pel País Basc. Què no es
podien perdre? Ell i ella, llavors, entusiasmats els van parlar d’aquest lloc i d’aquest altre, on
només podies anar si t’hi convidaven (però ells tenien un contacte per fer-ho) i d’aquell que tenia
fama però que no valia la pena. De llocs petits i desconeguts i de llocs famosos i sobrevalorats.
Ella se sentia tranquil·la amb els homes, però amenaçada per les dones.

—Ens ho estem guanyant, no, això de l’assessorament? —va xiuxiuejar-li ell quan els altres no els
sentien. I li va pessigar el cul. Ella va fer que sí amb el cap, nerviosa.

Per sopar van menjar crema de tomàquet i peix amb verdures. Els plats obligatoris eren de règim i
els que engreixaven —els canapès d’abans, els bombons de després—, optatius. Després, de nou, copes
a la sala d’estar. Ella va continuar amb el vi, que era una meravella. Ell va voler whisky.

Després, els convidats van anar marxant. Elles havien de dormir. No podien no dormir amb la cara
operada. Potser no podien saltar, córrer, fer cap de les coses que ella encara feia.

—Nosaltres també marxem —va dir el seu xicot al final.

—Sí, que demà…

Però no hi havia demà, perquè estaven a l’atur.

El doctor i la dona es van alçar.

—Ha estat un plaer enorme —va dir-los ella. Parlava com si l’estiguessin doblant.

—Per nosaltres també.

L’amic del restaurant els portava els abrics.

—Vine’m a veure —va dir-li el doctor a ella—. Acompanya-la tu, si vols. I a més a més hem de
parlar. Potser ens podeu acompanyar pel País Basc?

Ells van fer que sí.

Van sortir al replà i van entrar a l’ascensor. Ella va estirar-se les celles.

—T’agradaria amb bótox?

—No ho sé. Es deu començar així i s’acaba com elles.

—No, això no.

Van sortir al carrer.

—Caminem una mica?

Van caminar passeig de Gràcia amunt. Tot i l’hora que era hi havia turistes fent fotos amb flaix a
la Casa Batlló.

—I ara què? L’haig de trucar o no?

—Truca’l, sí —va dir ell.

—Si m’ho fes gratis tu ho voldries?

—No ho sé, eh? I tu?

—Quanta pasta, mare meva…

—Sí, sí.

Ella es fixava en els vianants. Cap operat. Els operats eren allà dins, en aquell regne. Al carrer
no, eren a dins de les cases, als embolcalls, als estoigs valuosos. Era com si fossin d’un altre
planeta. Com si aquella casa d’on venien fos la nau.

—Potser sí que l’haig de trucar.

—Sí, només per veure què. I de passada insistim en la feina.

—Et semblaven maques, elles?

—No ho sé. Primer no, després m’hi he acostumat. Però els pits sí que…

No va continuar en veure que a ella li sabia greu. Va canviar de tema:

—I a tu ells t’agradaven?

—No, no. Ells no. —Se li va agafar de bracet.— No corris tant, que aquests talons em maten…

Ell va alentir el pas.

—Si vols fem una copa.

—Sí.

Van girar pel carrer de Mallorca, en direcció al carrer d’Aribau.

—Potser si no estic operada com elles no ens dóna la feina.

—Ja, sí. Suposo que aquestes dones se senten molt incòmodes amb les que no s’han fet res. Potser si
no et fas res no ens tornen ni a convidar.


Empar Moliner. “Tot això ho faig perquè tinc molta por“. 2016