Suprasegment (= categoria fonètica que afecta més d’un segment) que afecta el domini de la síl·laba i, més concretament, el nucli sil·làbic. Els seus àmbits de referència són les altres unitats segmentals superiors: el mot i la frase. Es manifesta com la percepció d’una major prominència de la síl·laba afectada —accentuada— respecte a la resta de síl·labes del mot o de la frase —inaccentuades— com a resultat d'una major durada —temps—, intensitat —amplitud— i altura tonal —freqüència. accent de mot Accent que presenta una determinada síl·laba dins un mot. També es coneix com a accent lèxic, i pot ser fix —com en francès o txec— o variable / lliure —com en català o castellà, llengües que tenen mots esdrúixols o proparoxítons, plans o paroxítons i aguts o oxítons. En aquest darrer cas, l’accent pot tenir un efecte contrastiu, com en el parell de mots surti ['sur.ti] i sortir [sur'ti]. En transcripció fonètica, l’accent de mot es pot plasmar damunt del nucli sil·làbic —[kǝn̪.tá ]— o precedint la síl·laba tònica —[kǝn̪'ta]. Cf. accent primari i accent secundari. accent de frase Accent més promiment d’una frase o sintagma que destaca, per tant, de la resta d’accents primaris de mot d’una determinada seqüència. Per exemple, tant al sintagma «carrer molt estret» com a la frase «ja t’he dit que tenim gana», l’accent de frase és el que se situa més a la dreta, indicat en negreta. accent primari Accent propi de la síl·laba més prominent d’una seqüència —per exemple, a carretera [kǝ.rǝ'te.ɾǝ]. accent secundari Accent propi de la síl·laba que, tot i ser menys prominent que la de l’accent primari, ho és més que no pas la resta de síl·labes. Per exemple, en el mot benvingut [ˌbem.biŋ'gut], la primera síl·laba té una prominència mitjana i per això presenta un accent secundari; la segona té una prominència mínima i, doncs, resta inaccentuada; i la tercera té una prominència màxima, tal com marca l’accent primari. Paraules agudes - la síl·laba tònica és en posició final: ca-nell, es-vo-ranc, fa-nal, jer-sei, or-di-na-dor, so-par, etc. Paraules planes -la síl·laba tònica a la penúltima síl·laba: am-po-lla, ca-di-ra, ca-len-da-ri, fi-nes-tra, pan-ta-lla, tau-la, te-lè-fon, etc. Paraules esdrúixoles -la síl·laba tònica a l'antepenúltima síl·laba (accent diacrític): mú-si-ca, òr-fe-na, pà-tri-a, pèr-du-a, per-pè-tu-a, tí-pi-ca, Sò-ni-a, etc. Posició de l´accent Partícules àtones Fenòmens suprasegmentals (II): entonació Sensació perceptiva de la variació accentual —això és: de to, intensitat i durada— al llarg de l’emissió del conjunt de l’oració; depèn de diversos factors: 1) del tipus d’estructura sintàctica —2) del tipus de modalitat oracional —declarativa, interrogativa, imperativa, etc.—; 3) de la intenció del parlant —demanar informació, suggerir, lamentar-se, etc.—; o 4) de la distribució de la càrrega informativa en virtut d’unes funcions informatives diferents. grup entonatiu Seqüència de síl·labes delimitada per pauses —o per una inflexió tonal i una pausa— que és el domini d’una entonació determinada. (per exemple, la diferència dels grups entonatius determinats per la situació de pausa:: «El rector | porta la creu sense problemes» i «El rector Porta | la creu sense problemes». Fenòmens suprasegmentals (II): entonació Successió de tons al llarg d’una emissió de la parla. Les inflexions que presenta poden ser: Ascendents Descendents Trobem tres tipus bàsics de corbes melòdiques: L’oració declarativa, amb un patró descendent; L’oració interrogativa, amb un patró ascendent (o, menys freqüent, també descendent) L’oració imperativa, amb un patró marcadament descendent. Funcions de l’entonació ´Diferenciar les diverses modalitats oracionals: assenyala la intenció del parlant, que pot ser informativa, interrogativa o imperativa. Exemples: Aneu a votar (al col·legi electoral); Aneu a votar?; Aneu a votar! ´Reflectir les emocions i les actituds dels parlants: sorpresa, contrarietat, amenaça, etc. ´Seleccionar la informació més rellevant: focalització de l’element informatiu nou (el rema) enfront dels elements ja coneguts del missatge (el tema). Ex: En Pere, va guanyar la cursa, no pas en Joan! ´Delimitar el discurs en unitats tonals per tal que l’oient pugui segmentar-lo i interpretar-lo amb més facilitat, alhora que permet desfer ambigüitats. Ex: ´la jove veu l’amenaça ´la jove || veu l’amenaça ´la jove veu || l’amenaça Les unitats tonals ´Una oració consta, com a mínim, d’una unitat tonal, però si és llarga hi pot haver opcionalment un nombre d’unitats més gran. ´Una sola unitat tonal: el Barça juga demà, ´Opcionalment dues unitats: l’equip de bàsquet del Barça ( | ) juga demà. ´Les fronteres entre unitats tonals s’identifiquen a partir de les inflexions tonals, que poden ser ascendents, descendents o mixtes, però no necessàriament s’identifiquen amb una pausa. ´Segons l’estil d’elocució, el nombre d’unitats d’un text pot variar: una elocució col·loquial ràpida contindrà menys unitats que una elocució acurada i formal. ´Les unitats menors es representen amb una barra vertical, (|), solen delimitar unitats tonals que consten d’un accent primari. ´Les unitats majors són representades amb dues barres verticals i solen presentar pausa, que coincideix amb el punt o amb els signes d’interrogació i admiració. ´Exemple: Londres (|) ha sofert una apagada general. || El govern (|) investiga l’origen de l’incident. || Els patrons entonatius ´Entonació declarativa Patró descendent. Comença en un nivell mitjà del to base del parlant, ascendeix a la primera síl·laba tònica i tot seguit el to descendeix progressivament fins a les últimes síl·labes. Exemple: la votació (|)  començarà a les nou . ´Entonació interrogativa Dos patrons: 1.Ascens final. Exemple: vols venir (|↑) al teatre?↑ 2.Descens final. Apareix sobretot quan la interrogativa va precedida de la partícula que, com ara que vols venir (|↓) al teatre?↓ ´Entonació imperativa Patró marcadament descendent. Podem diferenciar: ´L’ordre (o mode imperatiu pròpiament dit). To agut, brusc i ràpid amb un final molt greu. ↑calla!↓ o he dit ↑ que callis!↓ ´El prec (o mode exhortatiu). To més suau i un tempo més lent, amb un cert allargament de les darreres síl·labes i algun mot que expressa el prec, com si us plau o per favor, com a la frase Va, ↑calla↓, si us plau.