Podzim
2019
Katalánská současná
próza I
DOSSIER DE TEXTOS
ELENA CASAS CORTADA
1
1. El final del Noucentisme i les
avantguardes
“Comuna vertebral: sageta de foc”, Salvat Papasseit (1919)
2
“Singular narració”, J.V. Foix (1918)
3
4
“Manifest groc”, Salvador Dalí (1928)
5
DIARI 1918 (fragments)
M'assegurava que eren dos-cents els joves del poble que tenien un cavall negre com el
meu. Però vaig espiar, una a una, llurs estables i vaig comprovar el seu engany. Les
estables són buides i són buides les cases. Al poble només hi som jo i el meu cavall que
errem de nit i de dia pel laberint de les seves ombres. Quant a Gertrudis, és ben morta al
fons de l'abisme on la vaig precipitar. ¿O és que tants de milers d'estels que guspiregen
en la negror celeste no exalten la joia de la meva solitud?
Et vaig sorprendre quan el teu nou amant et donava un estoig magnífic. No era, però,
un estoig: era un llibre; ni era tampoc el teu amant ans jo mateix que et regalava una
capsa de tubs d'aquarel·la amb les colors de l'iris.
Que hagin aparedat portals i finestres; que dalt de la torre no onegin banderes; que
les algues en créixer monstruoses cloguin els passatges; que els arbres per damunt els
murs s'estenguin en rares floracions vermelles i que tots els carrers donin a la mar
abocats en esculls temibles; que els cavalls siguin a mos i senyors de la meva vila i s'hi
passegin impúdicament nus; que els ocells s'occeixin en topar amb el cel arran de sostre;
que el cel sigui només un trist miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre si avui he vist
saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció cancerosa que
destrossa llurs entranyes?
J.V. Foix
2. La novel·la de 1925 a 1939
ENCARA AQUELL SABÓ, UNA ALTRA VEGADA
Baixà per les escales de la casa. ¿Qui dimoni es deu haver entretingut guixant totes les
parets amb mistos? Com si ho haguessin fet per aposta. Una olor espessa de greix fan
sempre aquests tallers. La tebior d'aiguacuit a cal Thom a la porta del costat quan jo hi
era.
Es tragué el mocador per eixugar-se el nas. Llimó-de-citron? Ah, el sabó que
m'hi he posat. Encara el perdré en aquesta butxaca. Tornà a embutxacar-se el mocador,
es tragué el sabó i se'l desà a la butxaca del darrera que botonà seguidament.
Quin perfum gasta la seva muller? Encara podria passar per casa: tramvia:
alguna cosa que m'he descuidat. Només per veure abans de vestir-se. No. Aquí. No.
Un sobtat xisclet de rialles sortí de l'oficina de l'Evening Telegraph. Ja sé qui és.
Què passa? Hi entraré un minut per telefonar. És el Ned Lambert.
Entrà pausadament.
Fragment d‘Ulisses (1922, James Joyce), traducció de Joaquim Mallafré
LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS (fragment)
[...]
- És clar —respon la Teresa anant cap a la porta—, entretant baixaré una estona a
la cuina amb les noies, que ja és fosc i encara no hem dit el rosari.
S'atura un moment per escoltar la resposta de la Laura. És un toc de prova, per
saber si la cunyada ho deixarà estar tot a fi d'anar amb ella a complir el seu deure de
persona de bé. Però la Laura desempaqueta un barnús de color de rosa; i li respon
distretament:
- Així, mentre esperem en Tomàs, escriuré a la meva cosina Maria per fer-li saber
que ja hem arribat.
La Teresa se'n va sense fer soroll. La seva mà resseca, de senyora que no
desdenya de feinejar com una minyona, mà de verge de quaranta anys, gira el pestell i
tanca darrera seu amb suavitat conventual.
Tot just és a la part de fora que dubta un segon, i s'ajup a mirar pel forat del
pany.
Veu la Laura dreta al mig de la cambra, que ha començat a llevar-se el vestit. A
la lluna del mirall, sota les irradiacions de la llum, compareix la nuesa rosada de la
7
forastera, dins la lleu guarda de les robes íntimes, brodades, talment com la Teresa no
hauria pogut sospitar-ne l'existència, ni menys que hi hagués cap dona prou poc
escrupolosa per a vestir-s'hi.
S'abriga amb les flonjors del barnús tebi, com si sortís del bany, i es contempla
al mirall. El somriure li torna al llavi quan fa lluir el brillant de l'anell, a la manera d'una
alosa encisada.
Es posa la mà al pit, decanta el cap i s'estufa el cabell.
La Teresa ja en té prou. Es redreça, la boca contreta i la mà closa sobre el pit
cast que no ha rebut mai el contacte del sol i ben poc de l'aigua. Tot baixant amb cautela
l'escala, al punt en què s'adona de la Filomena, la dida, aturada a baix com qui espia, li
diu amb veu dolguda:
—Déu ens guardi d'un ja està fet.
Fragment de Laura a la ciutat dels sants (Miquel Llor, 1931)
«TEMPTACIÓ»
Avui ha passat la Temptació pel meu carrer… Avui ha passat la temptació i he pogut
comprovar que encara resten herois, que encara resten ànimes de bon tremp, capaces de
resistir-hi, a les temptacions.
La meva cambra dóna a una via de poc trànsit, ara que li han tret l'escapçadura
dels estenedors, on abans, de temps immemorial, les dones anaven a remendar-hi les
xarxes, i els homes a fumar-hi cigarrets, ajasçats pel solei i escatint balderament entre
ell o fent mandrosa companyia an elles.
Al cap del carrer hi ha un estudi per a la canalla, i cada matí, tot arreglant-me
davant de l'espill, són la meva distracció els nens que van a estudi. A través del balcó
esbatanat, amb la persiana estesa fins a la barana, hi arriben llur trapelleig d'anyells i
llurs veuetes innocents. En cada pas i cada veu podría una observació atentívola
descobrir-hi un temperament, una tirada, com podría descobrir la lupa, dins de la llavor,
les fulletes replegades i incipients de l'arbre futur.
I a mi em plau endevinar, qualque volta, la galladura del Destí, en aquelles
llavors humanes que van en busca de l'escalf covador de l'escola.
Avui n'ha sigut dia, de sorpendre rastres de la misteriosa galladura.
Eren dos els actors de la breu escena. L'un parlava, l'altre escoltava. Aquest era
el més gran: tot un homenet de sis a set anys, ben endrecat, ben apedaçadet el davantal
8
vell de teixit blavós, penjada al coll la motxilla plena de llibres… Caminava tot seriós,
tot dretet…
L'altre no passaria de cinc anys. Bru i tens de pell com una patateta novella;
descalcet, en manegues de camisa; un elàstic esfilagarsat aguantava les calces; un
sarronet de roba negre (amb un sol llibre) suspès d'una veta, retorta com un cordill…
El patufet menut anava mig pas enrera, fregant amb son morricó llefiscós
l'espatlla del company, el coll estiradet, com per a desgranar-li a l'oïda ses paraules…
suau, caute, insinuant actitud com un petit Mefist. I sa veu era, el mateix que sa actitud,
amoixadora, plena d'inflexions gatunes… Deia, poc a poquet, amb parla encara sacsada
i treballosa d'infant saltant de la mamella:
Eh?… Vôs venir ¿Vôs venir a casa nostra?…
Se veia que la pregunta arrencava de lluny, potser de quatre passes enrera, i que
ja havia sigut rebutjada pel nen dretet. Aquest féu ara amb el cap un moviment negatiu i
seguí caminant silenciós, en direcció d'estudi.
Mefist, a retaló, anà seguint-lo. Al cap d'un segon, sa veu insinuant continuà:
—Nosatros… nosatros… tenim un pot… oi! Tenim un pot… i una ampolla
petita… i… i un pollastre petit…
El nen dret se mig detingué, escoltant; tombà lleument el cap, esguardà a
l'entrescada al companyó temptador.
Se veia que, aquesta volta, les inflexions gatunes anaven a fer blanc, a topar amb
l'escletxa d'una feblesa, d'una curiositat, per a enllestir son obra il·lícitament
pertorbadora en la voluntat assetjada…
Mefist va collir-ho de seguida: ràpid, semblà embolcallar son oferiment de
delectances…
—Vôs venir?… Eh?… Si vens te lensenyare…
Un punt de dubte, de vacil·lació, tremolà, esmaperdut, al fons dels ulls seriosos,
devinguts relluents, de l'estudiant. Guaità amunt i avall… No passava ningú: ningú
podia contar l'escapada a la mare endreçada, curosa, que complia i ensenyava a complir
les obligacions…
La veu era apressant, arrossegadora… El morriquet greixós fregava la mànega
polida… S'endevinaven, enlairades anhelosament, dues ninetes de Pan, sotjant les
nimfes per ullprendre-les… El nen dretet tornà a mirar amunt, lentament… De cop sa
mirada s'encallà: havia topat amb la porta de l'escola. Fou un llampec… Com empès per
nova força, tornà a caminar, silenciós sempre, sens ni tan sols fer un gest denegador.
9
La Temptació havia sigut vençuda: els jocs, la corribanda, les visions promeses:
totes les hurís de l'Edèn de Mahoma no havien pogut desviar aquella ànima entera de
l'obligació penosa, de l'ordre d'anar a estudi, dictada per la mare que sabia complir i fer
complir…
El petit desordenat no es donà, encar: les temptacions són reincidents,
batalladores, incansables; tenen la perfidiosa insistencia del benedictí.
La veu, vellutada de voluptats, de l'etern Mefist inductor de tots els mancaments,
seguí perseguint, dolçament obstinada, l'orella de l'heroi:
—Nosatros… nosatros, tenim un pot… i una ampolla petita… i un pollastre
petit…
Mes l'heroi seguia sa ruta sens aturar-se ni vacil·lar. Triomfador ardit del primer
impuls de feblesa, era ja invulnerable: res no havia de témer.
“Temptació” dins La Mare Balena (Víctor Català, 1920)
FANNY: QUATRE PARAULES PRELIMINARS
(Pròleg de la segona edició)
Dono aquesta segona edició de Fanny amb algunes correccions i addicions. L’única
d’aquestes que potser cal que sigui esmentada és la del monòleg penúltim, que és
enterament inèdit. No és segur que fes veritable falta per a entendre la tessitura interna
de la protagonista, però tinc la convicció que no arriba a fer nosa.
La meva novel·la ha produït dues polèmiques, que ara com ara no penso pas
reprendre, però que em sembla oportú de deixar registrades en aquest lloc.
La primera discussió ha estat, com era de llei, la de la moralitat. Un sector de la
crítica més inclinat a l’exercici de la censura eclesiàstica que al de la censura literària,
ha titllat d’immoral la meva novel·la. Hi ha vist una apologia del llibertinatge o una
exaltació del paganisme.
No cal sinó llegir-la per a comprendre que aquest sector de crítica ha exagerat.
Fanny és, si voleu, amoral, però no immoral. L’autor deixa perfectament expedita per a
cada lector la via de les reaccions i dels judicis. Si els nostres puritans han complert llur
obligació en alguna altra esfera que l’exclusivament literària, llurs prosèlits
condemnaran el que hagin de condemnar i lloaran el que sigui lloable. Si els han
preparats per a resistir les temptacions de la vida, com és possible que no resisteixin les
de la literatura, molt menys poderoses i pertorbadores?
10
El paternalisme dels nostres puritans és tan oficiós, que no m’estranyaria que
arribés a ofendre els mateixos que en són objecte.
La segona polèmica, molt més agradable, ha estat purament literària: la forma en
què està escrita Fanny mereix el nom de «monòleg interior»?
Després d’haver llegir els models del gènere, ha cregut que sí. D’altres han
opinat que era monòleg, però no pas interior.
Com he explicat ja en un article, el concepte d’interioritat, per a mi, no té altre
valor que el d’una acotació escènica. El monòleg de Fanny és interior perquè no és
exterior, és a dir, perquè no és recitat en veu alta.
He explicat també amb tota la claredat possible que en els únics moments que el
monòleg interior en sembla versemblant és en els moments d’exaltació del subjecte,
llavors que el seu pensament es concreta en una direcció i no deixa gaires escletxes a la
intervenció de les imatges i de les sensacions. És a dir, quan l’element lògic,
consubstancial al monòleg que el duu en la seva etimologia mateixa, agafa una certa
consistència. Si la meva novel·la és composta per nombre de monòlegs breus i no pas
per un sol monòleg continu, és per poder limitar-me a copsar moments d’aquest tipus.
Així que es relaxa la força il·lativa del pensament, el film interior esdevé tan ric
d’elements no traduïts en paraules, el discurs es troba tan interceptat per imatges que no
s’anomenen, el simultanisme de les sensacions tàctils, visuals, olfactives és tan extrem
que ningú, ni el mateix James Joyce amb la seva potència meravellosa (ajudada per
trucs en el fons puerils, com la supressió dels signes de puntuació), no pot aspirar a
copsar-lo.
Ens en dóna la il·lusió com ningú no ens l’havia donada fins ara? Conformes!
No és això el que discutim. El que discutim són els graus de convenció que hi ha en
aquesta forma literària. Discussió vana: no em costarà gaire d’afirmar que, de fet, entre
tota forma d’art i tota forma de vida hi ha la mateixa distància: l’infinit.
Una introspecció, per subtil i aferrissada que sigui, no pot donar un transsumpte
exacte de la nostra consciència. El sol fet d’estar-nos a l’aguait per descobrir els seus
fenòmens, no dubtem que els falsifica, tot conferint-los intencions que no tenien i un
ordre que els mancava.
El film realment interior, com certes substàncies químiques, no pot projectar-se a
la llum del dia sense alterar-se. A còpia d’art, en podent oferir il·lusions suggestives i
fins admirables. Però no pas transcripcions autèntiques.
11
Noteu com en totes les modernes temptatives literàries d’aproximació a les
realitats profundes, no contaminades per la raó (sobrerealisme, freudisme, monòleg
interior), passa el mateix: només ens interessen quan són practicades per persones
intel·ligents.
Això sol indica com són de convencionals. Per ventura poden ésser altra cosa?
Carles Soldevila. Barcelona, març 1930.
VIDA PRIVADA (fragments)
Els parpres, en obrir-se, varen fer un clac gairebé imperceptible, com si estiguessin
enganxats a causa d’una pretèrita convivència amb les llàgrimes i el fum, o per aquella
secreció produïda en els ulls irritats després d’una lectura molt llarga sota una llum
insuficient.
El dit menut de la mà dreta va fregar les pestanyes, a la manera de cop de pinta
ràpid, i les nines varen intentar veure alguna cosa. De fet, la visió va ser un panorama
d’ombres fofes i semilíquides d’una gran imprecisió: allò que un hom enlluernat del
carrer copsa en penetrar en un aquàrium. Enmig de les ombres, agafava autoritat una
mena de ganivet llarg i vaporós del color que té el suc de les taronges esclafades en el
port. Era un raig de llum que passava per l’escletxa dels finestrons, i que anava tornantse
agre amb l’atmosfera carregada de dins l’habitació.
Probablement serien quarts de cinc de la tarda. L’home dels parpres castigats,
Frederic de Lloberola, es despertava normalment. No l’havia cridat ningú, ni l’havia
deixondit cap soroll; els nervis estaven tips de dormir; havia aprofitat fins a les
escorrialles un somni absurd i descolorit, d’aquests que es tenen quan a la vida no passa
res, i que quan un es desperta, amb prou feines si en recorda l’argument.
Frederic no va esmerçar ni vuit segons per posar-se a nivell de la realitat.
Damunt de les rajoles pelades hi havia peces de roba d’ell adolorides de llur
desordre, barrejant-se amb unes mitges de gassa i amb una camisa de dona, de punt de
cotó, desinflada i, a més a més, bruta.
A les quatre cadires, tot estava ple de coses d’ella; el tocadoret es veia fatigat
d’ampolletes, polveres, pinces i tisores, i l’armari obert era com una parada de pompa
lúgubre, perquè els vestits i els abrics en els penja-robes, vius de coloraines i
d’aplicacions, feien l’efecte d’unes princeses de barraca de fira excessivament magres
que les haguessin decapitat i els haguessin clavat un ham a la tràquea. [...]
12
Era possible que la vanitat de Frederic, que li féu mantenir l’amistat escandalosa
amb Rosa Trènor, anés acompanyada d’un element anàrquic, d’una espècie de
sentiment de rebel·lió contra les conveniències de la seva pròpia classe, per altra banda
immotivat, perquè Frederic, com tots els Lloberola, era covard i feble, i la seva joventut
va ésser de les més mancades d’imaginació.
Si Frederic hagués triat per amant una desconeguda d’extracció inconfessable,
hauria fet com tots els Lloberola; i potser l’única ocasió que se li presentava a la vida
per ésser una mica original, era convertir-se en l’amant de Rosa Trènor, d’una dona que
s’havia tutejat amb les seves cosines, que era possible que s’hagués preparat juntament
amb elles per fer la Primera Comunió, i les hagués tingudes de veïnes en el dormitori
del collegi.
Fragments de l’inici de Vida privada, Josep Maria de Sagarra (1932)
«LA MALETA MARINERA»
Estava folrada de seda blanca i contenia un petit elefant de metall bo, damunt del qual
una figura femenina aguantava un corn marí; en un racó, la noia prima va descobrir-hi
una targeta amb la següent inscripció: «Azaya Lendhi. A Barcelona, carrer de les Claus,
24».
L’endemà cercava el número 24 del carrer de les Claus, molt emmurriat. Havíem
tingut una escena desagradable amb Julieta, perquè ella, pretextant que el seu instint li
advertia que Azaya Lendhi era el nom d’una dona aventurera, volia que li fes retornar
l’elefant per mitjà d’un ordinari. No obstant, àdhuc sense entendre-hi gaire, vaig adonarme
de seguida que l’elefant i la figureta del corn marí tenien un gran valor i no podien
confiar-se a qualsevol desconegut.
L’adreça indicada corresponia a una vella casa d’aquestes que semblen
construïdes de cara al turisme primari i poc entès. Damunt la porta del cap de l’escala,
hi havia una targeta com la que havíem trobat a la maleta. Va obrir-me un noi vestit amb
una absurda granota de seda groga, i em féu passar a un saló recarregat de draperies i
ple de perfums, que semblava la tenda d’un fals milionari oriental.
S’obrí un joc de cortines, en una mutació una mica complicada, i es presentà
davant meu una d’aquestes dones que, de tan boniques, us maten les il·lusions. Tota ella
anava vestida amb una roba densa, pesada, que li fixava les actituds en volums
13
estatuaris d’una gran dignitat. Duia enfilalls de perles pertot arreu, obtenint efectes d’un
mal gust superior als meus coneixements.
Vaig allargar-li el paquet, murmurant tot de declaracions d’amor a primera vista,
i vaig quedar-me contemplant la seva joia i escoltant les seves oracions de gràcies,
obrint la boca de pura admiració.
Deixà l’elefant damunt d’una tauleta baixa i va mirar-me; no era pas una mirada
de cortesia o de regraciament: era una d’aquestes mirades que hom s’imagina en
èpoques d’eufòria i que només de pensar-hi engresquen la marxa del cor. M’agafà una
mà i va dir-me:
—Ets tu, potser, l’objecte de la promesa?
Anava a respondre-li que era gairebé segur que no, car jo no sabia res d’aquella
promesa, però no va pas interessar-se per la meva opinió. M’empenyé fins a prop de
l’elefant i va fer que amb el meu índex toqués suaument el cap de la figura. Aleshores
s’esdevingué un fenomen sense importància: del corn marí que aguantava la figura, va
sortir-ne una petita bengala lluminosa, de colors vius que tenyien de llum irisada totes
les coses que tocaven.
Va semblar que allò era el senyal que donava sentit a la vida d’ella; m’abraçà
posant-hi tota l’atenció i em féu uns petons absorbents, als quals jo m’abandonava amb
els ulls closos. En ple èxtasi el record de Julieta em donà consciència d’una mena de
dignitat que exigia el cultiu de l’heroisme. Vaig apartar aquella dona, tot dient-li:
—Senyora, deixeu-me anar. Estic compromès i em reteniu il·legalment!
Em contestà que tot l’assumpte de la maleta, l’elefant i la bengala de colors era
un sortilegi oriental molt obligador i que no hi havia res a fer.
—Però, senyora —vaig insistir—, Julieta no es creurà res de tot això del sortilegi
oriental.
En esmentar el nom de Julieta, la cara d’ella es trasmudava. Va preguntar-me si
jo creia que Julieta es mereixia gaire les meves atencions, i, en respondre-li que sí, em
féu passar a una petita cambra, l’únic mobiliari de la qual era una taula que sostenia una
gran bola de vidre fosforescent. Sense dir res, començà a passar i a repassar les mans
damunt la taula i finalment m’anuncià:
—Vet ací la teva Julieta.
A dintre la bola es perfilà la imatge d’una caseta de banys, a l’interior de la qual
Julieta dedicava a un home de raça negra sol·licituds que sempre m’havia negat a mi.
14
Allò va decidir la meva vida. Vaig trencar definitivament amb Julieta i des
d’aleshores visc amb la dama de les perles, la qual, ultra estimar-me molt, em distreu
amb el joc d’unes prestidigitacions orientals que farien la felicitat de qualsevol.
“La maleta marinera”, Pere Calders (1938)
«ORESTES»
Les teves mans fumegen encara de sang; vet aquí la causa de la teva torbació.
ÈSQUIL, Les Coèfores
Havia alçat el cap i em va esguardar fixament. Els ulls malignes, carnissers, sense
pestanyes, em varen resseguir després tot el cos amb una llarga mirada de bou.
«Què vols? Fuig d'aquí. Per què em segueixes, què vols?»
Una bovor espessa pujava de les lloses recremades pel sol. A l'altra banda del pati
baladrejava la bordissalla presidiària. Ara Orestes s'acotava.
«Fuig, aparta't. Amb els altres, vés-te'n amb els altres.»
Va escopir amb ràbia:
«No saps que sóc un maleït, un empestat?»
Bracejava:
«Ni aquells no volen saber res de mi.»
De sobte enfilava un inacabable rest d'obscenitats i blasfèmies. Les deia d'una manera
rítmica, automàtica, amb lletania. Petites però repulsives clapes vermelles li tacaven el
clatell.
«Maleït? Prou, un maleït. Però ells estan tal vegada nets de culpa?»
A poc a poc es va apaivagar i es gratava amb complaença un peu. Entaforava els dits per
l'espardenya esparracada i furgava barroerament el mitjó grofollut. Calmada la picor,
em preguntava:
«Tu no ets de la grípia, oi?»
S'escurava el nas amb la mateixa mà que havia potinejat en el mitjó.
«Doncs què vols? ¿Fins a tu na arribat la mala brama?»
S'aïrava un altre cop:
«Esperes que t'ho conti, eh? Digues: això, oi? De cap manera, no t'ho pensis.»
S'abrandava:
«Parla amb ells, que els agrada. Ells també la saben, també. A mi deixa'm
tranquil, ho has ben entès?»
15
L'expressió era la d'un boig.
«Tothom la sap, tothom, fa fàstic. Ni de dies ni de nits, aquí, un xiscle, que no
s'estronca.»
Es tapava les orelles.
«Escolta: res, oi? Ningú, només jo, aquí, sempre.»
El sacsejava una riallada.
«Creu-me, és molt senzill.»
Va afegir amb volubilitat:
«El meu pare. El pare i la mare, ho sents? Sí, el meu pare i la meva mare.»
S'embadalia. Se li esbatanaven els narius. Ara cantava desafinant:
Un pare i una mare
anaven a ciutat.
Es va interrompre:
«No, no és això, et dic. Ella s'ho empassava, però no hi va anar el pare, saps?»
Va fer una pausa. Va continuar:
«Ell treballava la terra. Estava bé. Un bon home, el pare, un refiat. Ella, en
canvi, no, ella no era bona. Un dia, ell li diu que surt amb mi i que no tornarà fins tard.
Saps què? El pare començava a sospitar, em penso. No ens vàrem allunyar gaire i ens
vàrem amagar, per vigilar bé, saps? L'altre va venir aviat, i els vàrem veure ben junts,
els destriàvem com ara et clisso a tu. El pare no va obrir la boca. Quan vàrem arribar, ja
fosc, ella ens va rebre amb afalacs, contenta. El pare, callat sempre. Per què, no ho saps
pas? D'ençà d'allò, es va ensopir, envellia i aviat va ser al pot. Ella el va ajudar amb
metzines. Abans, però, de la darrera aclucada, mut, fred, ert, terrible, va parpellejar
seguit seguit. I jo el vaig entendre.»
Prosseguia:
«L'altre es va casar amb la mare. Es varen atipar com uns porcs de les suors del
mort, varen tenir un fill. A mi em rebutjaven, em maltractaven. I jo, saps què? Pensava
"Ja us tocarà, ja ho atrapareu, sí, ja ho atrapareu." I tan sols tenia amb mi aquell últim
encàrrec, la voluntat del pare.»
Passava la llengua pels llavis ressecs.
«Altrament, havia de ser, i ells no s'hi avenien. T'hauria agradat de contemplar la
ganya d'ell, quan va caure. Jo m'enriolava: no calia un segon cop. I ella, la mare, ho
sabia. Ho sabia, però també callava, perquè em tenia por, com si jo fos el dimoni. Ella
esperava contínuament el seu càstig. Va durar anys, i s'encorbava, tentinejava, escopia
16
sang. Una sang que l'ofegava, la sang del pare que el verí va quallar. Saps què? A les
nits, jo baixava fins on ella dormia i obria una mica la porta, just perquè ella es ben
desvetllés. I jo sentia els batecs de l'altre cor en la tenebra, durant una bella estona, i
quan me'n cansava me n'allunyava sense un bri de remor. I ella no m'atenyeria amb res,
amb res, ni amb metzines, perquè el que ordia m'era clar com la llum. I l'altre fill no
comptava, per massa petit. No ens enganyàvem. Fins que amb la vista m'ho va demanar,
m'ho demanava ella mateixa, perquè ja no ho aguantava més. I jo també me n'avorria.
Va fer un sol crit. Un crit, no el sents? No, ningú, sinó jo, no el pot sentir. En canvi, el
pare reposa.»
Orestes va parar el discurs. S'aquietava un moment, les pupil·les dilatades. La gorja se li
omplia com de lladrucs. Bavejava. De sobte, va arrencar a córrer, corria com un gos foll
i s'emportava tot l'horror d'aquella aigua, l'espant de tota aquella seva immensa mar.
Però l'impassible i erudit cosí Estengre, que d'habitud m'acompanyava i va tothora amb
mi i mai no em deixarà de petja, subratllava amb sorna que en aquest món tot és
insignificant o s'adoba. I jo havia d'assentir, mentre la xurma atansava l'esvalot i ens
envoltava.
Salvador Espriu. Aspectes, 1934
3. Literatura i guerra civil. Exili i
resistència
LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres
“NOTA DE L’AUTOR” A K.L. REICH
Fins a la caiguda del III Reich alemany no es va posar al descobert tota la magnitud de
les atrocitats comeses pel nazisme. Fou aleshores que les informacions, els documents
trobats, les estadístiques, la fotografia i el cinema; els processos de Belsen, Dachau i
Nuremberg i el testimoniatge dels que ho visqueren i foren rescatats amb vida
s’abocaren en prova incontrovertible d’aquell crim monstruós. I avui, quan només els
fanàtics de Hitler poden dubtar d’aquella tràgica realitat, veiem com el temps i els nous
problemes internacionals van arraconant-la al caixó pietós de la Història.
No és culpa nostra que aquest llibre no surti fins avui, i si ho fem, malgrat la
minva d’actualitat que el tema hagi sofert, és perquè creiem que abans d’oblidar una
cosa cal haver-la coneguda. I allò que aquí gairebé ningú no sap és que, entre els
milions de persones de totes les nacionalitats que han trobat captivitat i mort als camps
18
alemanys, també els espanyols han tingut un lloc d’honor. Sense comptar altres camps
que els que coneixem de Mauthausen i les seves sucursals danubianes, el 70 per cent
dels 7500 exiliats espanyols que hi foren internats caigueren exhaurits per la fam, el
treball i els maltractaments. Detinguts pels alemanys a la caiguda de França, l’any 1940,
la majoria d’ells en la condició de treballadors militaritzats a fortificacions, van ésser
d’antuvi tancats en camps de presoners de guerra per a ésser emmenats després als
camps d’exterminació de la SS, en concepte d’apàtrides indesitjables.
Les xifres astronòmiques de jueus, russos, polonesos, francesos i txecs que han
mort als camps nazis no rebaixen pas la importància de l’aportació espanyola a
l’impressionant carnatge hitlerià. Els nostres 5500 morts de Mauthausen, els centenars o
milers que hagin pogut caure en altres camps, constitueixen un balanç sagnant de
l’esforç peninsular en la causa de l’alliberació d’Europa.
Amb aquest llibre ens proposem donar una idea de la vida i la mort d’aquests
ciutadans del món que han creat enfront del nacionalsocialisme la internacional del
dolor. Amb aquest llibre ens proposem donar una idea de la vida i la mort d’aquests
ciutadans del món que han creat enfront del nacionalsocialisme la internacional del
dolor. No fem la història d’un camp determinat, sinó una composició d’escenes, de
situacions i de personatges, trobats als quatre camps coneguts en quatre anys i mig.
Quatre camps entre els innombrables que hi havia a Alemanya, però particularment
interessants de cara als llegidors d’aquest país, pel segell peculiar que la presència
d’espanyols va saber-hi imprimir. Història de sofrença, aquesta, de terror, de mort i
també d’esperança; la vida miserable i èpica ensems de multituds d’homes que, en la
més aclaparadora de les impotències, troben recursos per a oposar-se al designi enemic
d’anihilar-los: mescla de pintoresc i de dramàtic que presenta l’aiguabarreig de races, de
nacionalitats i d’individus, obligats a la convivència més estreta; vicissituds d’un duel
acarnissat que dura més de quatre anys entre les forces destructores del Camp i l’Home,
que comença resistint-les, aconsegueix neutralitzar-les després i acaba vencent-les.
Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat
íntima dels qui hem viscut l’aventura. Després de tot el que s’ha escrit sobre els camps
amb l’eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que
amb actes, observacions, converses i estats d’esperit d’uns personatges, reals o no,
podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició
objectiva.
19
Reeixir en aquesta comesa tindria el doble valor d’haver aportat la nostra veu en
la requisitòria del món contra el nazisme i de tributar als companys perduts el més
fervent dels homenatges i el més pietós dels records. Milions d’homes foren assassinats
perquè estimaven la llibertat i contribuïren amb llur mort a la possibilitat que la llibertat
sobrevisqués.
Joaquim Amat-Piniella. St. Julià de Lòria, abril del 1946
FRAGMENTS DE K.L. REICH
“L’Home per damunt del que és accidental, per damunt de la raça, de la nacionalitat,
dels partits, dels nuclis d’amics i de les individualitats potents. L’home mitjà, el que
integra les multituds que van pel carrer i per tots els camins del món sense saben on
van, el que té fam i set, el que durant anys ha conegut la por i avui fatxendeja en la
impunitat d’una nit d’interregne, el que es mou per instints essencials i immutables així
que qualsevol fet exterior estripa la capa de la civilització... [...]
Milions d’homes com aquest, morts i vius, són els que han guanyat la guerra
amb la continuïtat de llurs sofrences i de llur humilitat, amb llur indestructible instint de
conservació. No són pas uns Estats determinats els que han triomfat; no és pas una
política, ni una economia, ni unes classes dirigents, ni un obrerisme revolucionari, ni
uns partits, sinó una massa d’homes mitjans, feta de camperols, d’obrers, de burgesos i
àdhuc d’aristòcrates, una massa de gent anònima, d’homes i dones, de totes les races, de
totes les religions, de totes les ideologies, una massa que ho ha donat tot sense exigir res
a canvi, una massa desconeixedora del valor ingent d’uns sacrificis que són la més
profunda palpitació del món. [...]
La pau general només podrà néxier aquell dia en què els homes la sentin en
l’ànima. I aixòn no és pas anècdota! Que les lluites continuaran, que altres guerres
vindran, és més que segur. Però, a cada prova, a cada maltempsada més l’angoixa i la
desesperació dels homes farà que s’escampi la llavor de la serenitat. La llargària del
camí, la seva feixuguesa cruenta, no poden ésser motiu de fallença; cadascú haurà
triomfat quan la humanitat sencera triomfi. Només cal sentir-se’n de debò part integrant,
com l’Emili se’n sent ara; totes les altres satisfaccions que la vida pugui oferir seran
donades per afegidura... [...]
L’albada deu ésser molt pròxima, i és amb impaciència que l’Emili l’espera, ja
que la victòria d’aquesta nit necessita la sanció de la llum. Cal comprovar que no ha
20
estat un somni, sinó una victòria redefinitiva, la de l’Home damunt “l’esperit dels camps
nacionalsocialistes”, l’enemic que jau sense vida, però encara tebi.”
NIT I BOIRA
— ...Si tots els que som ací poguéssim tomar dintre un ventre, la meitat moriríem
trepitjats pels qui voldrien ser primers. Un ventre és calent i fosc i clos...
Jo abans deia: fes el mort. Era quan encara no m'adonava que sóc una ombra.
Ara callo. Res no justifica que m'hagin convertit en ombra. Encara hi ha el vent, encara
hi ha arbres en altres països i gent. Més que fam de menjar tenia fam de gent, aleshores.
Quan em venia aquell deliri m'hauria estavellat el cap contra un mur. Com més en
moren ací, més m'agrada. És una joia tan pregona, tan complexa, que no es pot
descriure. Ja fa temps que Meier va morir. Pudia. Tots puden. Per això, abans, tenia fam
de gent. La gent dorm, es lleva, es renta les mans, sap que els carrers són per caminar i
les cadires per seure. És polida, la gent. Fan llurs necessitats en un racó i tanquen una
porta perquè no els vegin. Tenen mocador. Apaguen ei llum per fer l'amor. Meier
s'orinava sempre. — "C'est pas de ma faute", deia amb un accent grotesc, al principi,
per disculpar-se. Després ja no deia res. Dormia al meu llit. La primera nit que vaig
sentir-me la cuixa molla, tèbia, una glopada d'ira salvatge em pujà al cap i vaig clavar-li
la cullera al coll. L'enfonsava amb tota la meva força i sentia la seva ranera ran d'orella.
Tot d'una, em donà un cop de genoll al ventre. Els braços se m'afluixaren i el vaig
deixar.
A mi van agafar-me a Bordeus, el dia 14 de març de 1943. Sis dies de presó
francesa, set pallisses fins a la sang.
A casa, quan jo era petit, teníem una peixera amb tres peixos vermells. Els
mirava hores senceres. Sembla que mai no topin amb el vidre. Pensava: "Si no el veuen,
¿com s'ho fan per a endevinar-lo i girar al moment just?" Una tarda em vaig quedar sol:
el pare era a treballar; la meva mare havia anat a l'hospital a veure una amiga seva que
tenia un àntrax a l'esquena. Em vaig acostar a la peixera i vaig agafar un peix. Es
debatia frenèticament dintre la meva mà. Obria la boca, els ulls li fugien del cap,
brillants i rodons. Tenia una taca blanca a un costat del llom: els altres dos eren tots
vermells. Vaig tornar-lo a l'aigua. Quan em va semblar que ja estava refet, vaig tornarlo
a treure. El vaig tornar a l'aigua. El vaig tornar a agafar i vaig continuar l'experiència
fins que va morir. Vaig fer-ho per joc, perquè volia veure què faria, no pas desitjant que
moris.
21
Em treien i em tornaven a la cel·la. Me'n treien per apallissar-me i m'hi tornaven
perquè em refés, per poder-me apallissar una altra vegada.
Per això, ací, al camp, estava tan content de no tenir una taca blanca, A vegades
tenia por que me'n sortís una. Si hagués tingut un mirall, hauria estat tranquil. M'hauria
mirat cada matí i no hauria hagut de molestar un veí de llitera.
— Tu connais? — M'ensenyaven un retrat: era una noia jove amb un ble de
cabells que gairebé li tapava l'ull — . Connais pas? Connais pas? Salaud! — M'havia
agafat el nas amb dos dits que estrenyien com unes tenalles i anava torçant — . Fais pas
l'imbécile, voyons... avoue... — S'excitava. Quan ja no ho podia aguantar més, li vaig
agafar la mà. Vaig sentir un cop terrible a l'estómac. I la pluja de cops — . Connais pas
la poule? Avoue!
Si tots estiguessin quiets, no en moririen tants. Els hauria d'haver avisat. "Feu
reserves de força." Però si els ho hagués dit se n'haurien mort menys. A Meier n'hi havia
fet fer, de caminades! "Vés a prendre el sol, vés: amb l'aire del caminar se t'eixugaran
les calces." Em creia. L'idiota no s'adonava que com més corria pel camp, més orinava.
Si els hagués pogut fer passejar tots, hauria estat menys llarg. Aquesta massa d'homes,
de residus, s'hauria anat fonent, però aleshores hauria quedat jo sol. I m'haurien vist.
Hauria estat visible. Potser valdria més que m'haguessin posat a eixugar.
Un dia va arribar un camió ple de malalts. No els va maltractar ningú: només els
van posar a eixugar. A mesura que els baixaven del camió, els feien seure en un banc.
No se'ls sentia caminar: la flonjor de la neu ofegava la remor dels passos. El cel es podia
tocar amb les mans. Era cobert, gris, feixuc. Quan van tenir tots els malalts asseguts a
fora, no hi van pensar més. Al matí encara n'hi havia set de vius. És bonic, un cadàver
glaçat. Net. Un va quedar eixancarrat, amb les cames arronsades, i es cobria els ulls amb
les mans. El belga li va passar el braç pel plec del genoll dret i em va dir: "Agafa'l per
l'altra nansa." El vam portar així a la pila. En tornar, vaig veure que amb el cap havia fet
un solc a la neu. N'hi havia que encara pesaven.
...I no vénen... Potser ja no vindran. Havien d'haver vingut el mateix dia, a la
tarda.
Quan vaig arribar el camp em va semblar un paradís. La portalada ampla i les
torres de guaita li donaven un aspecte de fortalesa: però a dins... Hi havia, a l'entrada,
unes barraques de fusta d'un verd tendre, amb parterres de flors, al voltant d'una placeta.
No eren les nostres, és clar. Un declivi suau. La primera cosa que van fer fou prendre'ns
tot el que dúiem. Tot. Ens van portar nus a la dutxa. Jo encara tenia carn viva a
22
l'esquena. Dutxa gelada, dutxa bullent. Una hora de cua per donar-nos la roba, uns
pantalons i una jaqueta ratllats. I a viure. I crits. "Schwein! Scheisse!" A viure!
Si voleu veure pantalons de pijama de seti negre, a la barraca de les prostitutes
en trobareu. Quan encara treballava al túnel, m'imaginava que una nit l'assaltàvem i
fèiem banderes amb el seti negre i travessàvem el món com una processó d'ombres.
Reminiscències literàries, encara. És quan vaig començar a pensar en la noia del retrat.
La recordava amb una gran precisió, com si l'hagués coneguda; més que si l'hagués
coneguda. Un front estret, un nas llarg ample d'aletes, un ull molt obert, viu, els llavis
prims. Molt bruna. I aquell ble de cabells que li queia sobre l'ull esquerre... A vegades,
al túnel, sentia una angoixa sobtada. Com aquell dia que em vaig deixar la cartera sobre
una taula del Servei d'estrangers de la Prefectura, tot baixant l'escala una inquietud fosca
me'n va fer adonar... La sentia tot d'una quan empenyia una vagoneta, mentre enfonsava
la pala a terra. Vaig passar qui-sap-los dies sense saber d'on venia aquella angoixa que a
estones no em deixava respirar. Una nit vaig trobar-ho. Era el ble de cabells sobre l'ull
del retrat. Aquella nosa. Sentia un desig violent de tirar-lo enrera amb la mà i deixar la
cara lliure i nua, aquella cara que és la darrera cosa humana que he vist. No pas ganes
d'acariciar el front. Un simple desig irracional de moure aquell ble, de tornar-lo a posar
darrera l'orella.
Aleshores el meu únic anhel era respirar el vent que venia del pujol. Un aire pur
que semblava que portés olor de flor i em feia pensar en una tarda de diumenge que
havia passat vora un riu, entre els joncs... Aleshores... Perquè ara... Aleshores encara em
rentava i em despullava a la nit, a despit del fred. Encara m'adonava dels polls. Quan
podia m'estirava a terra bocaterrosa i passava estones amb el cap entre les mans
contemplant els brins d'herba i les formigues que eren les úniques coses vivents dintre
aquell univers de fusta, de rails i de ciment. Ara, quan penso en les fulles tendres dels
arbres transparents a contrallum, en el sol sobre l'aigua, en les flors, en els petits
insectes blaus i daurats que s'enfilen per les tiges, en les molses flonges i humides, em
semblen un excés i inútil, oliós, massa gras, una malaltia tropical del món, del gris i de
la neu — i una nàusea m'omple la boca de saliva.
Quan Meier morí vaig guardar-lo dos dies al llit. Els feia veure que encara estava
malalt i així em podia menjar la seva sopa. A la nit no era tan desagradable mort, perquè
ja no s'orinava. 1 de morts... Ja feia nits que dormia amb el cap separat per la llata de
fusta de la barraca d'una muntanya de cent o dos-cents cadàvers. Al segon dia el belga
se'n va adonar. No va dir-me res, però quan repartírem la sopa em prengué el pot de
23
Meier i em mirà fixament. "Lladre!", li vaig dir, i tot jo tremolava de ràbia. S'acostà el
pot a la boca i m'anava mirant. Vaig saltar-li al damunt. Ens separaren a cops de
matraca. Ell tenia tota la boca plena de sang. Jo vaig quedar amb la cara inflada tres
dies. Quan vaig estirar-me al llit vaig veure que ja se l'havien emportat. M'entrà una
tristesa infinita i gairebé vaig plorar. Va ser el darrer eco d'aquell món lluent d'on
m'havien tret atenallat pel nas; la darrera palpitació dels seus sentiments complicats i
sumptuosos. Aleshores encara pensava, de vegades: "Si surto d'ací viu, com seré?
Sempre em semblarà que duc a passejar un riu de cadàvers. Que només puc engendrar
fills amb aquells ulls immensos dels famèlics, amb els sexes monstruosos penjats dintre
l'arc prim de les cuixes."
L'amor che move il sole e l'altre stelle... "Vine a dinar, fill meu: corre que la
sopa serà freda..." "Canvia't les sabates, fill meu: la humitat és dolenta i quan seràs gran
tindries dolor." "Renta't les dents..."
"Mireu-me", cridava Staub el dia que l'apallissaren després d'haver-lo purgat
perquè s'havia empassat el brillant. "Mireu- me!" Udolava, crispat i nu, apocalíptic.
D'un cop de puny li havien trencat les dents i les que li quedaven queien soles com peres
podrides. Anava d'una banda a l'altra, s'unglejava el pit. Des de les lliteres, allargant el
coll, tres o quatre el miraven amb aquelles cares una mica lunars, de pierrot degollat,
que tenen ací els qui no poden aguantar la fam. Potser pensava que el cel s'obriria, que
el seu Jahvé faria un signe. Caigué de genolls a terra: "No em puc tenir dret." El dia que
el van penjar, al túnel, era el segon del rengle. Quan vam desfilar per davant vaig veure
que tenia el camal dret de les calces esqueixat fins al genoll. Tenia el cap una mica
caigut, com si no ho entengués.
"Pentina't, fill meu, pentina't..." No tinc cabells.
De vegades penso: "Com has pogut aguantar fins avui?" N'hi ha que volen
salvar-se, i això els salva. N'hi ha que pensen que un dia en sortiran i això els salva
també. Sortir d'ací, per què? N'hi ha que volen sortir per continuar. Si fos resistent o
comunista... Però no sóc comunista ni he fet mai res: no he ajudat a fer volar cap tren ni
he fet passar mai cap consigna. Potser ni els he odiats... Per això els primers dies se'm
feia més dur. Més que no pas els cops, em dolia la sensació de l'enorme malentès. Era
un neguit que em semblava que em vingués del ventre. Com si fos l'únic d'adonar-me
d'un error evident, patent, en un problema i no pogués fer-lo veure als altres. Sortir per
venjar-me... De què? De qui? Un dia em van cridar per ajudar a descarregar els termos
de sopa del camió. Estava glaçat i mentre esperava em vaig posar les mans a la butxaca.
24
Va alçar el puny per pegar-me a la cara. Devia tenir vint anys. Jo vaig pensar: "Podria
ser el teu fill", i el mirava, esperant el cop. No sé què va dir, però abaixà el braç a poc a
poc i tot d'una es posà a cridar els altres. Vaig sentir una esgarrifança de vergonya. Per
ell, primer. Per mi, després. Què devia haver vist en els meus ulls? Si hagués pogut
arrencar-me'ls! La darrera persona que he pogut odiar — Meier no el vaig odiar mai —
ni sé la cara que tenia. Era el dia que em van ensenyar el retrat. Devia ser al despatx del
costat. Obrí la porta i sense mirar-me digué al que em pegava: " — Écoute, toi: fais pas
tant de bruit, quand mème." Costa d'odiar un home si no li has vist mai la cara.
Els dos primers cops són els que fan mal. Al cap, de vegades, només el primer.
Amagar la cara. El canoneig d'ahir al vespre en va excitar uns quants. "Partir, partir —
em deia el polonès amb una mena de febre — , fini, fini." Es posà a petar de dents:
"Par... tir, par... tir." Sí, deuen ser a la vora. Ahir ens van fer formar cinc vegades. Se'n
van endur molts. Tornar a començar en aquell món de coses grasses, emmelades,
peremptòries, començar què? No. Quan vaig arribar, els primers mesos de ser ací,
pensava en el dia que en sortiria, en el dia que s'acabaria el malentès. No pas per desig
de sortir-ne, me'n vaig adonar després. Era per l'instint automàtic de posar-me un terme
al davant. Sempre havia viscut amb un horitzó a la vora: els exàmens, la fi del servei
militar, les oposicions, l'acabament de la guerra. Una manera d'escapar al vertigen del
futur, de la mort. Ací m'he anat enfonsant en aquest maresme il·limitat, serè. Potser la
mort s'instal·la dintre els éssers molt abans d'acabar-los. Com si els ferís. Ser invisible.
Invisible com una cosa. Els ulls hi rellisquen només, la dibuixen. Ser quasi una cosa,
com el dia del retrat per aquell home sense cara que vaig odiar tant.
Tornar dintre un ventre, plegat, abaltit, voltat d'una tebior molla. Ací, en aquest
racó, el sol és una mica tebi. Fa uns quants dies dos guardians hi van trobar un home
amagat i el van matar a cops de pala. Em van fer venir amb el carretó a buscar-lo. Se
m'obria el pit; el pes semblava que m'havia d'arrencar els braços. Ni el vaig conèixer.
Tenia la cara agrumollada de sang. Un fang negre. Amagar la cara. Ara cada dia vénen
dos o tres cops a veure si hi troben algú. Però, què esperen, avui? Què esperen? Aquest
aire que mou els brins deu ser fred, encara. L'aire li devia fer voleiar el ble de cabells;
amb la mà de tant en tant se'l devia tirar enrera. Què esperen? Potser he trigat massa a
venir, a decidir-me. Potser havia d'haver vingut el mateix dia, a la tarda, o l'endemà.
Però no sabia que fossin tan a la vora. Els dos primers cops són els més dolorosos.
Abaixar el cap. Amagar la cara. Després, tant se val...
Mercè Rodoreda
25
LA RATLLA I EL DESIG.
Poc després d’haver passat el coll d’Area, van venir-me ganes de contar la història de la
casa i de la dona meva, i de tot allò que havia perdut amb el miratge. Al meu costat seia
un home vell; durant quilòmetres i quilòmetres, havia conservat un mutisme gairebé
enemic dels qui l’acompanyàvem —i tenia una mirada quieta, com si els records de
llum que conservava no es deixessin dominar per la mobilitat del paisatge.
Vaig posar la mà damunt d’un dels seus genolls i em vingué un calfred. Els
sotracs de l’òmnibus s’havien aliat amb els seus ossos i els vaig sentir sota el palmell,
dansant al mateix ritme.
—Escolteu: tinc ganes d’explicar-vos un episodi… Anava a dir un fet de la vida
real, però em fa por que a vós no us ho semblarà, com als altres.
El vell girà el cap. Qui sap si em va veure, perquè els seus ulls seguien absents,
malgrat que podia emmirallar-m’hi.
—Per què? —em va preguntar. I afegí—: Fa més de cinc anys que m’hauria
d’haver mort, i sé totes les històries. Què hi podríem guanyar?
—No ho sé. Potser consell… —vaig dir-li.
(Això era fals, i la hipocresia, com sempre que en faig ús, m’envermellí les
galtes. En realitat, el que cercava era referir aquella cosa extraordinària, com ara.)
El vell, que tenia les mans creuades damunt del puny d’un bastó de nusos, va
alçar-ne una, per expressar —n’estic segur— que tant li feia. Un viatjant de comerç que
seia davant nostre tingué un desconcert ocasionat pels nervis. De primer, inicià el gest
de treure’s el mocador, però a mig fer-ho es repensà, va encendre una cigarreta i,
després d’extreure’n dues glopades de fum, va llençar-la per la finestra.
—Bé, doncs; ho contaré —sabia que ja no podrien aturar-me—. Jo sóc
agrimensor. Ningú no m’ha preguntat mai, amb tantes vegades d’explicar-ho, per què
tinc aquest ofici i, de bo de bo, si algú es decidia a fer-ho no sabria què contestar-li.
Potser és que venim al món a cobrir vacants i cada un s’ha de resignar amb la que li
toca. Hi ha la vocació, és clar, però jo hi crec d’una manera limitada. Si, a l’edat de triar,
la vocació decidís, hi hauria més bombers i soldats de parada dels que fan falta.
»Vaig casar-me així que es presentà l’avinentesa, i, com que en aquell temps no
tenia gaires maldecaps, el meu fou un casament per amor. És cosa sabuda que la
Providència vetlla en aquests casos, i, tot just acabava de prendre nou estat, un gran
terratinent contractà els meus serveis. Una de les seves finques comprenia tres
muntanyes de prestigi europeu, i ell feia temps que tenia llogada una brigada per a fer
26
uns alçaments, la naturalesa dels quals no detallaré perquè he observat que això causa
fatiga als profans. I s’esdevingué que la persona que dirigia els treballs va tenir
diferències, per una seva manera de fer, amb l’amo de les terres, i aquest, que era un
home irritable, va acomiadar-lo. Aleshores, una feliç cadena de coneixences em
relacionà amb el milionari. Prenguérem acord i establírem un tracte mitjançant el qual jo
m’obligava a viure, mentre durés la feina, en una casa enclavada en la seva propietat.
»La casa era de fusta, excepcionalment ben construïda. Un gust despert havia
tingut cura de fer-la bonica, i ho era de veres; tot l’exterior estava pintat de color roig
indi, amb els marcs de les portes i finestres blancs. La teulada… Però no la descriuré
tota perquè cadascú podria treure de les meves paraules una impressió diferent, i la casa
en produïa una de sola: vivint-hi, els dies transcorrien com una cinta d’amics. L’ambició
per a les coses d’aquesta terra s’esmorteïa i, en el seu lloc, una flama quieta mantenia
quimeres que no treien la son ni la gana.
»La casa estava situada en una petita vall que servia de llit a un riu com els que
s’acudeixen a tots aquells que pensen en un lloc ideal per a viure. El camí que hi portava
feia solc en uns prats de bon somni. Encara ara m’acluco d’ulls i ho veig tot com si ho
tingués parat damunt d’una taula meva, amb aquells colors i els moviments que l’oreig
donava a les fulles dels arbres i als trossos de cel en el riu. I encara ara, tot pensant-hi,
no em sé avenir que en un marc com aquell pogués passar-hi “allò”.
(El viatjant de comerç va alçar les espatlles i formulà una opinió banal:
—No hi veig l’estranyesa —digué—. Un mateix escenari serveix per al drama i
per a la comèdia, o per a un repartiment de premis escolars. —Anava a explicar una
experiència per il·lustrar-nos, però el vaig tallar amb la represa de la meva narració.)
»… És curiós observar amb quina freqüència la felicitat més perfecta precedeix
els mals moments. La meva esposa trobava grats el lloc i la casa, i va adaptar-se a una
manera de fer domèstica que servia tots els anhels; i així aconseguí que l’amor que li
tenia anés creixent.
»Van passar uns mesos que no explico mai, perquè quan s’estimula l’enveja dels
altres es comet una mala acció doble: fer néixer un sentiment reprovable i, al mateix
temps, trobar-hi complaença.
»Va venir un moment en què la feina em portava lluny de la casa. Sortia de bon
matí, a cavall, i recorria els quinze quilòmetres que em separaven del campament de la
brigada. I, a desgrat que no podia tornar fins al vespre, la reserva de benestar que
m’havia proporcionat, durant aquell temps, la vida de família m’acompanyava a totes
27
hores. És més (i heus aquí, per altra banda, un fenomen ben conegut): després d’una
jornada més llarga, les ganes de reveure la meva llar i tot allò que significava em
donaven una exaltació abans desconeguda.
»Deixava la feina que encara era dia clar, i el cavall, no sé per quin obscur
instint, devia sentir necessitat de subratllar la meva eufòria i emprenia un trot que a mi
em semblava una col·laboració conscient a la meva impaciència.
»A mi, la vista de la naturalesa i, en particular, els paisatges de muntanya
m’encomanen una barreja de lirisme i d’inquietuds agràries, i al costat d’imatges que
em semblen molt belles em vénen idees de grans repartiments de terres. Feia camí
alternant el vaiverejar d’aquests pensaments i omplint-me els ulls amb la gamma de
verds que, seguint els corrents de l’estació, oferia canvis subtils a una mirada experta.
Cada vegada, abans de guanyar la meitat del camí, m’aturava a contemplar la posta de
sol i, després, esperonava el cavall per vèncer les fites de la meva ruta: els tres pins, la
creu de terme, la caseta dels peons caminers, les runes de la masia, la font i tots els
heralds silenciosos dels meus retorns.
»De lluny veia les finestres il·luminades de la casa i la claror rogenca que sortia
de la xemeneia. A mesura que m’hi acostava podia distingir la silueta de la meva dona
en el marc de la porta; li feia senyal amb un llum portàtil i ella alçava el braç per donarme
la benvinguda.
»I això cada dia. Enteneu? Cal fer-se càrrec de la vulgaritat d’aquesta etapa per a
comprendre la justícia de la meva queixa i el rigor amb què vaig rebre tracte de qui sap
quins poders superiors. No podia haver-hi engany dels sentits perquè, per ofici, la gent
de la meva professió tenim l’habitud de mesurar la terra, i jo sabia la llargària del camí,
llegia les seves corbes i desnivells i podria fer-ne el pla de memòria. I quina explicació
tindria, doncs, aquella cosa fora d’ús i costum que va passar-m’hi? Però ja ho jutjareu
vosaltres…
»S’esdevingué després d’un dia particularment agitat. Havíem fet unes
triangulacions que exigien grans desplaçaments; l’endemà s’esqueia la festa d’un sant, i
els poblets de les valls la celebraven com la millor de l’any. Els homes de la brigada
m’havien demanat per assistir-hi i els vaig respondre que no podien abandonar el
campament ni deixar la vigilància de les eines i dels instruments que utilitzàvem. Però
ho tenien tot previst: dos dels peons havien ofert quedar-se per establir unes guàrdies, i
com que, de fet, la irradiació de la festa abastava a una àrea molt extensa no podia fer-hi
oposició.
28
»A mi mateix va seduir-me la idea d’aquell lleure i, aleshores, per conciliar el
concepte del meu poder de director amb allò que de debò desitjava, vaig dir-los que si
en el curs del dia acabàvem una determinada tasca accediria a la petició.
»Treballàrem amb el delit del premi establert i vam aconseguir allò proposat.
Vaig mirar a les tendes mentre els peons i els capatassos s’allunyaven cavalcant, i,
després de donar unes darreres instruccions als vigilants, vaig emprendre una tornada de
la qual em recordaré sempre.
»Mai com llavors no havia sentit amb tanta força la joia que abans he intentat
descriure. Era més tard de l’hora acostumada, i una colla de circumstàncies contribuïen
a donar intensitat a les meves ganes d’arribar. El dia anterior, la meva esposa se m’havia
planyut per primera vegada del temps que passava sola; me la imaginava inquieta,
recolzada al marc de la porta i fent un esforç per albirar-me. Em plaïa intuir les paraules
que ens diríem, el seu repte per la meva tardança i com jo calmaria el seu enuig amb la
nova de la festa.
»No sé si fou en virtut de la pressa que jo li encomanava, potser sense adonarme’n
plenament, o bé degut a la seva capacitat de comprendre’m, el cas és que el cavall
començà a galopar insòlitament. Això fou l’única causa lògica, amb una explicació
fàcilment compartible, d’alguna de les coses que van ocórrer: al cap de poca estona de
camí, en passar un revolt que vorejava un barranc molt profund, va esllavissar-se un tros
de marge i el cavall perdé l’equilibri. Vaig tenir el temps just d’arrapar-me, no podria
dir on, herba o branca, i reguanyar el camí amb una contracció. L’animal s’estimbà i no
em quedava cap dubte sobre allò que li havia esdevingut: coneixia prou bé el lloc, sabia
que no podia sortir amb vida de la caiguda i, a desgrat de tot, sovint em faig retrets per
no haver baixat fins al torrent a buscar el cavall, per tal d’acabar, si s’esqueia, el seu
sofriment.
»Però en aquells moments la contrarietat va fer-me una ràbia incontrolable i les
meves preocupacions eren d’una altra mena. En dia normal, hauria tornat al campament
en recerca de nova cavalcadura, però aleshores sabia que no n’hi havia cap i que
aconseguir els homes que les portaven em costaria gairebé tanta feina com anar a peu
fins a casa. Amb l’enfolliment que em donava un despit que no sabia contra qui dirigir,
vaig emprendre la marxa.
»És estrany com un canvi, per petit que sigui, de vegades ens presenta l’altra
cara de les coses que ens són familiars. La terra que trepitjava, els marges i els arbres,
sota la mitja llum del capvespre que tantes vegades els havia posats sota els meus ulls,
29
em semblaven diferents. I no voldria que això que us dic donés la impressió que, en
virtut d’un estat d’esperit especial, pogués explicar-se el que succeí; tenia una noció ben
clara del lloc on era, de la distància que havia recorregut, de la que encara faltava i,
sobretot, amb una precisió que em donava el costum del treball, la relació existent entre
el ritme dels meus passos, els minuts que transcorrien i cada metre que em calia fer.
»De sobte vaig adonar-me que tenia el turmell dret adolorit i que això em
destorbava la marxa. Veia que no havia sortit il·lès de l’accident i només podia atribuir
a l’excitació el fet de no haver-me’n adonat fins aleshores.
»No podia explicar el meu neguit. És difícil fer-se’n càrrec ara, tal com estem,
ben asseguts i acompanyats, amb la claror del sol que ens vetlla. De vegades, algun
interlocutor m’ha fet l’observació que no era cosa per amoïnar-s’hi, que, després de tot,
seria raonable sentir una satisfacció dominant pel fet d’haver-me ben deslliurat d’un pas
que em podia reservar a mi la sort del meu cavall. Però jo li he preguntat —i ho
pregunto ara: Us heu trobat mai a ple camí, amb la nit a punt de cloure’s i el silenci de
grans boscos que us espera, amb l’obsessió que una persona estimada passarà una
angúnia que no podeu aturar amb cap avís? I tot això amb un sofriment físic que em
privava de seguir la pressa del meu anhel i un pressentiment indefinible que tractava de
posar alerta el meu esperit.
»Va fer-se fosc i jo seguia amb la voluntat d’accelerar el pas cada vegada més
comptant les hores que em caldrien per a cobrir les etapes conegudes: els tres pins, la
creu de terme, la caseta dels peons… Vingué un moment en què clavava obstinadament
la vista en la foscor del cel, perquè la identificació de les ombres a banda i banda del
camí feia més persistent el record de la distància i del temps.
»I així, amb la mirada alta i perduda, és quan vaig veure la ratlla de la llum. Fou
cosa d’un instant: la sorpresa de la ratlla, la revelació immediata que es tractava de la
caiguda d’una estrella i la reminiscència supersticiosa que m’obligà a formular el desig
de trobar la casa i l’esposa esperant-me després del primer tombant del camí.
»Per joc, gairebé tothom ha procedit d’una manera semblant a la contemplació
del fenomen. Per joc, després del vague impuls respectuós que em féu aclucar els ulls
per donar més força a la petició, vaig acordar que fingiria creure trobar realment el que
havia demanat al final d’aquella corba, que després concediria a una altra corba una
virtut semblant i així, escurçant les etapes encara que les multipliqués, potser distrauria
la meva inquietud.
30
»Això és el que pensava. Però en el lloc assenyalat vaig veure els rectangles
il·luminats de les finestres, la claror roja de la xemeneia i, retallat a la porta, el perfil
que jo estimava tant.
»Una mena d’estupor em va impedir de meravellar-me massa. Amb el llum vaig
fer el senyal de sempre i ella alçà el braç amb el gest acostumat. En atansar-m’hi,
recordo que vaig preguntar: “Què feu, en aquest lloc, tu i la casa?”.
»No m’atrevia a passar la llinda; la meva esposa va donar a la seva abraçada un
aire més protector que mai i féu com si comprengués qualsevol cosa que a mi pogués
passar-me. Volgué saber si havia treballat gaire aquell dia, i, en respondre-li que sí, va
dir-me que em tranquil·litzés, que aleshores no havia de tenir altra preocupació que el
descans.
»Per tal d’aclarir de seguida una situació tan singular vaig dir-li la veritat: que el
lloc on ens trobàvem era almenys vuit quilòmetres lluny de casa nostra i que jo havia
desitjat d’ésser-hi més aviat en veure caure una estrella.
»“Casa nostra és aquí —contestà amb veu serena—, on som tu, jo i la nostra
llar”. Per desenganyar-la vaig mostrar-li la banda de ponent, on una levíssima claror
retallava el perfil d’una muntanya. “L’has vist mai, el coll d’Area, des del portal de
casa?”.
»Ella va mirar sense fer cap esforç i digué que l’endemà, amb claror de dia,
tindríem més elements per a discutir-ho. Tot seguit s’interessà pel cavall i, quan li vaig
haver explicat la desgràcia, em passà la mà pel cap. “T’has fet mal?”. “No és el que et
penses”. Que un cop qualsevol m’hagués afectat l’enteniment seria una explicació
massa fàcil.
»Jo em resistia a entrar perquè una preocupació tota natural m’anava dominant.
“Mira la taula parada —em digué ella—. Hi ha un sopar que t’és grat. Sents l’olor?”.
»És clar que hi veia i hi sentia! Però m’era impossible distreure’m menjant de
gust i, després, anar a dormir i reprendre la cavil·lació l’endemà. Perquè, si la realitat de
la meva vida era allí, quina ficció hi havia tan forta al capdavall dels vuit quilòmetres? I
a la inversa: si allà a baix hi havia la veritat i el bon curs de les coses, què representava
el miratge?
»Vaig dir que no trobaria repòs fins després d’haver fet tot el camí, deixant de
banda els miracles, i que em calia prosseguir sense entretenir-me gens. Ella volgué
acompanyar-me, i m’hi vaig negar: “Tu queda’t aquí, vigila ‘això’ i espera’m. Sigui el
que sigui, ja et vindré a dir alguna cosa”. Va posar-se a plorar i va allargar-me una
31
agulla amb un camafeu que jo li havia regalat. “Té —va dir—. Porta aquesta penyora
del meu amor; no te’n separis i que la contemplació et recordi la meva espera”.
(El viatjant va demanar-me, qui sap per què, detalls sobre l’agulla. Vaig mostrarla-hi
i ell se la mirà breument. «Allò que no entenc —digué— és que si el vostre desig
era trobar la casa allí no us resignéssiu amb la seva satisfacció, tot derivant-ne alegria».
Vaig dir-li que tothom ha desitjat de volar amb el propi impuls una vegada o
altra, però que si algú, batent els braços, aconseguís elevar-se uns quants metres, voldria
tornar a terra de seguida.)
»Un frenesí inexplicable guiava els meus passos. A intervals tombava el cap i
veia les clarors de la casa que s’empetitien per l’allunyament fins que un petit turó les
féu desaparèixer. En aquell moment, vaig alentir la marxa; un retorn del seny despert va
donar vida a les reflexions i vaig començar a creure que després de tot era possible que
un estat físic especial alterés d’aquella manera el meu esperit. Sense deixar de caminar
em passava la mà pels cabells, pel front, pertot arreu on una lesió no descoberta em
pogués lligar l’enteniment, amb l’esperança ben mesquina que, amb la clarividència, em
succeiria la mateixa cosa que amb el turmell: localitzaria de sobte un punt dolorós i
podria alliberar-me del vel.
»Però no hi ha ningú que amb el simple joc del pensament alteri el seu destí, i el
meu havia entrat en un giravolt implacable. Quan m’anava ajudant amb més força la
idea d’un trastorn passatger ocasionat per la caiguda, el feix de llum que em precedia
dibuixà el basament de la creu de terme. Vaig alçar el llum, vaig repassar el contorn de
pedra i, perquè no hi hagués engany dels ulls, vaig repassar la mà pels relleus de la taula
amb tanta insistència que els palmells em quedaren adolorits molta estona.
»Era important d’establir la veritat de la seva presència, perquè la creu estava
situada en el lloc més alt i gairebé a la meitat del meu camí dels altres dies. Girant-me
m’havia d’ésser possible de veure les finestres de la casa que acabava de deixar. Però es
necessitava coratge per a fer una comprovació el valor de la qual coneixia tan bé, i van
transcórrer uns quants minuts abans no vaig decidir-me a fer-la. I mireu si tenia raó jo, i
fins a quin punt no havia estat víctima d’un engany dels sentits, que els punts de llum
eren allí, marcant la casa en un pla per sota el lloc on em trobava i en el qual ni aquell
matí ni mai no hi havia hagut sinó l’herba i la terra.
»Em vingué un cansament total. Vaig asseure’m sota la creu, per veure si podia
ordenar les meves inquietuds; volia tornar a casa, però on era el meu retorn: a l’est o a
l’oest del camí? Volia seguir endavant, però això no em portaria el repòs de l’ànima, fos
32
el que fos allò que trobés al final de la ruta de cada dia. Si hi havia la casa voldria tornar
al lloc que acabava de deixar, i, si no hi era, quelcom s’hauria trencat per sempre,
perquè per a mi la vida de família estava composta per esposa, casa i paisatge, i
l’alteració d’un sol d’aquests elements destruiria l’equilibri que em tenia enamorat. Em
veia fent i desfent per sempre aquell camí, trobant qui sap què a cada extrem i sense
poder fixar el valor de les troballes. Incapaç d’emprendre una lluita semblant, vaig anarme’n
a ciutat amb l’esperança que algun amic o conegut em donaria consell. Però fins
ara ningú no ha sabut fer-ho, i jo, de tant en tant, vinc aquí amb una nova empenta,
creient que podré aclarir-ho tot, però es presenten novament els dubtes i acabo per
recórrer una vegada més, com a fugida, al parer dels altres. Què creieu que podria fer?
El viatjant digué que era difícil: un cosí seu al qual havia passat una cosa que,
sense ésser igual, també creava dificultats, la família, després de reunir-se, l’havia
enviat a Amèrica.
I el vell, que durant tota la relació havia mantingut el seu mutisme, va mirar-me i
digué:
—Els joves viviu en una mena de plat de poc fons i tot va bé perquè us hi
ofegueu. Això que us sembla tan extraordinari ha passat milers i milers de vegades i
cadascú adopta la solució que va més d’acord amb el seu temperament, com en totes les
coses. Un poeta acceptaria allò demanat i obtingut de l’estrella, i la casa a mig camí
hauria estat casa seva, amb eliminació de tota altra. Un home de preparació científica,
per exemple, sigui el que sigui allò que es presenta mentre camina, troba la seva casa
allà on sap que ha d’ésser, al capdavall dels quilòmetres que calguin. D’acord amb
aquestes reflexions, podeu multiplicar exemples i triar…
L’òmnibus arribà a la parada final. En acomiadar-me, no vaig poder reprimir
l’efusió: vaig abraçar el vell i li vaig donar les gràcies per les seves paraules.
Vaig llogar un cavall i, als defores del poble, a l’encreuament de camins, em
vaig aturar un instant davant l’indicador per llegir el rètol: «Vall d’Area», mentre
acaronava el camafeu. Ja anava a fuetejar el cavall quan tot de preguntes em
turmentaren novament. Perquè, fins a quin punt em sentia poeta o agrimensor? O bé,
quina altra cosa podia ésser en el fons, que em pogués assegurar una tria afortunada?
1947 (Cròniques de la veritat oculta)
33
FRAGMENT DE TINO COSTA
La veritat és que avui no tenim ja cap consol ;tal vegada sigui preferible; potser és
millor en això, no viure d'il·lusions. Ens han pres els àngels, les fades, els cavallers i ens
han deixat tots sols amb els criminals, els bandolers, els dèspotes; a aquests els podem
veure cada dia. Estan com a l'aguait en la vida, invisibles però presents, potser parlen i
tot amb nosaltres, estan al nostre costat. Però esperi que esclati una guerra, o millor
encara una revolució: que la violència i l'assassinat es justifiquin i fins que se santifiquin
en mom d'una causa, no importa quina, !i ai d'aquell que llavors es trobi a la selva, sigui
culpable o innocent! No li valdrà, no, la innocència ni la bondat, no li valdran Verges ni
déus - els déus i les Verges de les llegendes-; el pretext serà la justícia, l'ideal, la
llibertat; tot allò que de més bonic hi ha a la vida; la veritat serà l'instint d'una ànima
enverinada, d'una ànima enfangada d'odis, assedegada de venjança i de sang.
En les nostres guerres del Francès, en les nostres guerres civils ho hem pogut veure,
torno al mateix.¿ Com oblidar l'afusellament de la mare de Cabrera? La ignomínia va
passar molt prop d'aquí, a Tortosa, un matí del mes de Febrer; un matí del mes de Febrer
la ciutat de Tortosa fou testimoni d'aquell crim; veié passar la velleta de cabells blanes
portada pels carrers, camí de la Barbacana, on l'havien d'afusellar. Tenia seixanta anys,
mirava els soldats sense comprendre; plorava i demanava perdó, però no li valgué
perquè la seva sort no depenia dels soldats, no depenia de la gent que ho miraven amb
els ulls plens de llàgrimes; poc després queia sota les bales dels fusells tocant al mur de
la Barbacana, no lluny de la casa on vivia.
Si, digué el professor de música amb veu fosca i abaixant els ulls; jo m'hi trobava.
Jo era entre la gentada que s'havia congregat davant el mur de la Barbacana a Tortosa,
aquell dia: era exactament el 16 de febrer, no ho oblidaré mai. Jo havia simpatitzat fins
aleshores -era jovenot encara - amb la causa liberal; d'aleshores ençà ja no sé amb què
simpatitzo. La mare de Cabrera era la vella Maria Grinyò a qui tots coneixíem; una bona
dona que potser ni sabia de lletra, que no s'havia ficat mai en res. ¡ Tot el seu crim era
haver posat al món un gran general enemic! Et puc dir que aquell dia, atònits , davant el
mur de la Barbacana, tots teníem llàgrimes als ulls Carlins i Cristins; ¡tots estàvem
esborronats, a penes podíem creure el que vèiem! Després em vaig preocupar de saber
com havia estat possible una semblant atrocitat. Ramon Cabrera havia fet afusellar, com
a espies, els alcaldes de Valdealgorfa i Torrecilla perquè havien comunicat als liberals
34
els moviments de les tropes Carlines; en represàlia el comandant general de les tropes
cristines del Baix Aragò firmà un ordre dirigida al comandant de Tortosa manant-li
empresonar les dues germanes del " tigre del Maestrat" i afusellar la seva mare "por el
bien que ha de resultar de ello a la reina nuestra señora" .
Sebastia Juan d’Arbó
«MITE DEL MONSTRE GENTIL»
Ara que el turment ha passat, que m'he blegat al silenci del casal, a la vida del casal que
ni sabíem, quan tot és desnuat i la mirada buida s'ajeu damunt la pau del darrer vespre,
la mirada ja sola per sempre...
La foto als dits, la primera. Recordo que Lucette passà el canal per prendre-la.
Massa cel, massa arbres que ens fan menuts. Era així, al meu costat? No he oblidat la
corba del pòmul, grassa, com es fonia amb la vora exterior de l'òrbita, la pell blanca
damunt el teixit sedós dels capil·lars blaus, aquella manera d'ésser diferentment present,
la silueta d'una feixuga perfecció. Però, aquell dia, ¿com era aquell dia, al meu costat,
amb aquest abric clar, el portamonedes penjant de l'espatlla i aquest rostre fosc i menut?
Caminàrem pel moll del canal, fins al port. Els docs estaven closos. Només hi havia, a
l'aigua verda, una barcassa-cisterna platejada i, bastant lluny, a l'ombra dels pollancres,
tres noiets que nedaven nus. Ens aturàrem una llarga estona sota el grup de Neptú i les
Nàiades.
Vaig enamorar-me'n més tard. Sé bé quan i com. Tota la vila era al jardí. La gent dinava
per grups, asseguda a l'herba. Érem sota els tells de vora el tennis. Darrera d'ella, jo veia
la cantonada daurada del casal, les barraques blanques i vermelles, blanques i verdes,
blanques i blaves de la kermesse i la toia que coronava el pal de la cucanya. Posà el
darrer plat damunt el tovalló, es deixà caure enrere, damunt l'herba, i se li inflà el pit.
Mirava la llum en el fullam. Vaig dir:
—T'estimo.
Era veritat? Romangué immòbil, la boca se li féu més íntima, delicada, visceral, i em
mirà amb fixesa.
—T'estimo.
Era veritat? Vaig inclinar-me cap als seus llavis frescos i vaig deixar rodolar el cap al
seu costat. L'amava pregonament.
35
Quan s'incorporà i m'oferí les mans, per primera vegada vaig veure, enlairat per
damunt de la seva espatlla, el seu tercer braç.
Mossèn Pere jugava a tennis. Corria a la xarxa, a collir la pilota, i la sotana li
voleiava damunt els mitjons negres, mentre allargava la raqueta. Tenia la cara vermella i
suada sota la boina. Se li formaven gotes entre les celles i darrera les aletes del nas, i
bleixava de cansament. Digué:
—Fill meu, ¿és aquest el teu amor més durable que les roques? ¿No has pensat
què serà del teu amor, si només és amor al cos, quan la vellesa hagi enderrocat l'ídol
dels teus sentits? En altre lloc cal col·locar-lo, col·locar-lo en allò que és immortal i
incorruptible, en allò que mereix l'amor de Déu mateix. I els anys passaran damunt un
lligam infrangible. Quins ulls, quina orbetat és la teva? ¿No saps mirar cap a la contrada
on les coses duren, no saps construir per a l'eternitat? Que el teu amor sigui obediència
al Senyor, via del Senyor, per la qual les coses del Senyor siguin fetes. Que hi hagi Ell
estimant-se en vosaltres, i què importaran aleshores els defectes dels cossos, home
lleuger?
Vaig dir:
—Sé què pots dir i què et fa plorar. Si tu ets perfecta i angèlica, per què no puc
estimar-te i veure't a tu sola? Si en tu no t'estimo a tu, a tu en cada corba del teu cos, en
cada gram del teu pes i en cada plec o cada nus del teu pensament, què és el meu amor?
¿Una dolorosa mentida? ¿I si jo et digués que amor en tu la teva semblança, la
semblança de tu amb tu mateixa? T'he vist rompre't, desfer-te, com si s'haguessin glaçat
els miralls.
Lucette passà perseguint el gos, alegre, corrent, travessant la tarda.
Ella es féu tallar el braç. Quan la vaig anar a buscar a la clínica, tenia el rostre un
xic trist, amb un somriure las, d'abandó desesperat.
Ens instal·làrem al casal.
Ja sóc sol. Sol amb els rosers i les pedres, les llindes de quimeres fitomorfes de
les finestres. Ja tot és al darrer dia, al punt més alt de nosaltres mateixos. No he estat
feliç.
Barcelona, 1947. (Del llibre Mites. Barcelona: Selecta, 1954)
36
FRAGMENTS DE INCERTA GLÒRIA
¡Era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan
primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris,
ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan
el coronel Macià proclamà la República Catalana; ¡quins cabells més blancs i quins ulls
de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia
a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem
germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i
els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien
fet aquell miracle; ¡com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls,
com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família!
¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que
surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no
ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la
brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un
dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella
alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries... (270)
És natural que nosaltres mateixos la veiem ja esvaïda entre les boires del passat,
aquella guerra tan remota com la nostra joventut —i no obstant, com la nostra joventut,
és com si fos ahir. O potser és que jo sóc una pèndola aturada; potser tota pèndola, quan
ha marcat l’hora de la glòria, de la incerta glòria, es queda aturada per sempre. És amb
vergonya que confesso no haver-me curat mai ni de la meva joventut ni de la meva
guerra. ¡Les duc, les duré sempre a la sang com una infecció! Enyoro l’una i l’altra amb
una recança tan culpable com invencible... aquella olor de joventut i de guerra, de
boscos que cremen i d’herba xopa de pluja, aquella vida errant, aquelles nits sota les
estrelles quan ens adormíem amb una pau tan estranya; tot és despreocupació en la
incertitud, ¡incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor
són nous i plens d’esperança! La guerra és estúpida, potser per això està tan
profundament arrelada en el cor de l’home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no
l’hi ha ensenyat. La guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser saciada; però ¿ho
pot ser l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la
incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria,
però ¿quina glòria? ¿Quina glòria, Déu meu? Hi ha el despertar; i els despertars són
tristos, després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que
37
després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i
desvari; però un s’arrapa al record d’aquell desvari i d’aquella febre, d’aquella tempesta
tenebrosa, com si fora d’ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món. Jo no
sóc més que un supervivent, un fantasma; no visc més que de records. (554-555)
Potser algun dia explicaré com en Picó ens va dur, aquells sis homes que el
seguíem, fins a reunir-nos altra vegada amb les forces catalanes a través del país ocupat;
ens hi vam reunir a temps per trobar-nos amb elles en els darrers combats. Arribats al
Coll d’Ares, on aquell febrer no hi havia ni una clapa de neu; arribats a la carena entre
Molló i Prats de Molló, entre les dues Catalunyes, entre França i Espanya, en Picó es va
asseure damunt la fita de pedra que marca la frontera i girant-se cap al sud amb
llàgrimes als ulls va murmurar: “S’ha acabat la cultura...” Algun dia explicaré tot això i
com anaven arribant a la carena les restes de tantes brigades pulveritzades, tot barrejat,
brigades regulars i columnes de voluntaris, nacionalistes i comunistes, anarquistes i
demòcrates-cristians, republicans i socialistes, sindicalistes i federals, quin
indescriptible galimatias de brigades i divisions senceres en desordre, de muls i de
camions, de canons i metralladores que calia abandonar i s’amuntegaven a les
barrancades; i de sobte, enlairant-se del galimatias immens, aquell potent Virolai que
vam entonar tots, mirant al lluny com fumejaven entre la boira de les planes tantes
ciutats i viles i pobles, aquell Virolai entre les clarors agòniques de la posta de febrer,
abans de continuar la nostra marxa, ara de baixada cap al nord, cap a l’exili. (582)
Joan Sales (Incerta glòria. Barcelona: Club Editor, 1984)