La fonètica pot enfocar l'objecte d'estudi des de diferents perspectives, aquí veurem breument les més importants.
La fonètica general o teoria fonètica estudia les qüestions bàsiques i mecanismes biològics comuns de producció i percepció de la parla humana en general, no s'interessa per les particularitats de les diferents llengües del món.
La fonètica descriptiva observa i descriu la configuració de l'inventari de sons d'una determinada llengua, estudia com una llengua utilitza els mecanismes generals i descriu l'inventari de sons del qual disposa una llengua d'acord amb les característiques articulatòries, acústiques i perceptives.
La fonètica comparativa es dedica a comparar la configuració de l'inventari de sons de dues llengües o dos dialectes diferents.
La fonètica diacrònica o fonètica històrica se centra en l'estudi dels mecanismes de canvi en l'inventari de sons i les seves propietats al llarg de l'evolució històrica d'una llengua, aquesta perspectiva s'oposa a la fonètica sincrònica.
La sociofonètica estudia la variació fonètica en funció de diferents trets sociolingüístics, com ara l'edat, l'origen social o el registre del parlant, entre d'altres.
Acabem d'especificar les diferents subdisciplines de la fonètica, en les pàgines següents ens dedicarem a veure les nocions bàsiques de la fonètica articulatòria, l'acústica i la perceptiva.
La fonètica articulatòria estudia els mecanismes de la producció dels sons i descriu el funcionament de l'aparell fonador, o sigui, s'interessa per la posició i l'actuació dels òrgans que intervenen en el procés de la producció dels sons de la parla. La fonètica articulatòria formula també els models de la coordinació dels òrgans articulatoris.
Cal esmentar que en les explicacions d'aquest manual simplifiquem les dades articulatòries i acústiques i les adaptem a les necessitats de l'assignatura del grau: els experts disposen de coneixements molt més amplis.
Els òrgans implicats en la producció de la cadena parlada són els pulmons, la tràquea, la laringe, la faringe, els òrgans de la cavitat oral i la cavitat nasal, a més, gran part d'aquests òrgans tenen també altres funcions relacionades, per exemple, amb la respiració i l'alimentació. Aquests òrgans articulatoris constitueixen un conducte pel qual passa l'aire i gràcies a la col·laboració dels òrgans s'articulen els diferents sons.
L'aire s'origina als pulmons (la cavitat subglòtica) i aquesta energia aèria passa a l'exterior; en el seu trajecte la laringe posa en vibració aquest corrent d'aire, més amunt els òrgans de les cavitats oral i nasal li confereixen diferents timbres acústics i es produeixen els sons lingüístics perceptibles. El conjunt de la laringe i les cavitats supraglòtiques (oral i nasal) constitueixen el tracte vocal. A la cavitat oral hi ha articuladors actius/mòbils (la llengua, els llavis, la mandíbula/les dents inferiors, el paladar tou/el vel del paladar, l'úvula/la campaneta) i articuladors passius/immòbils (la mandíbula/les dents superiors, la cornisa alveolar, el paladar dur i la paret faríngia). Els articuladors actius es poden apropar als articuladors passius o hi poden entrar en contacte, i així els articuladors passius representen el lloc de producció de la constricció o de l'oclusió. A la imatge següent es pot observar la ubicació de les parts del tracte vocal; a continuació, es descriuen amb més detall alguns dels articuladors actius i passius.
La llengua és l'articulador més mòbil de tots, pot adoptar diferents configuracions. La llengua sovint produeix contacte amb altres articuladors de la boca o s'hi aproxima. En la descripció fonètica cal distingir la part concreta de la llengua implicada en la constricció o en l'aproximació: l'àpex, la làmina, el dors (predors, mediodors, postdors) o l'arrel.
Els llavis, superior i inferior, poden modular el grau de l'obertura labial (amb possible oclusió completa) i el grau de l'arrodoniment labial d'acord amb les necessitats articulatòries dels sons determinats.
Les dents implicades en la producció de sons són les incisives superiors centrals i laterals, més concretament la part interior de les dents incisives.
La cornisa alveolar/ els alvèols formen part del paladar i es troben darrere de les dents incisives.
El paladar dur és un os que comença darrere els alvèols i arriba aproximadament fins als penúltims queixals. Hi podem distingir tres parts diferents: prepaladar, mediopaladar, postpaladar.
El vel del paladar és un múscul que pot modificar la forma i la posició, es pot abaixar o aixecar obrint o tancant el pas d'aire per la cavitat nasal. En abaixar-se es produeixen sons nasals o nasalitzats.
L'úvula és la part posterior del vel del paladar.
La paret faríngia: la modulació de la faringe està directament relacionada amb els moviments dels articuladors de la cavitat oral/bucal.
El procés de la producció de la cadena parlada consta de tres fases successives. La primera fase és el període respiratori, durant el qual s'inicia el corrent d'aire. La segona fase és el període fonatori, en el qual les cordes vocals de la laringe comencen a vibrar i en el qual el corrent d'aire provinent dels pulmons es transforma en una ona sonora apta per a produir un so. La darrera fase és el període articulatori, que depèn de la col·laboració dels òrgans de les cavitats supraglotals (oral, nasal i faríngia), en el període articulatori es transforma l'ona sonora en sons lingüístics.
La majoria dels sons lingüístics catalans es produeix mitjançant el flux d'aire que s'origina per l'expiració de l'aire pulmonar, per tant, es tracta de sons egressius. En canvi, els sons pulmonars ingressius, no típics del català, es creen durant el període d'inspiració.
Quan expirem es redueix el volum de la cavitat toràcica: els músculs intercostals interns es contrauen, les costelles s'abaixen, els pulmons es comprimeixen a causa de l'abaixament dels músculs abdominals i toràcics i a causa de l'elevació del diafragma. La reducció del volum dels pulmons genera una pressió d'aire positiva, és a dir, augmenta el nivell de pressió subglotal, que fa sortir el corrent d'aire cap a l'exterior. En canvi, quan inspirem el diafragma baixa, els músculs intercostals externs es contrauen, les costelles s'eleven i, en conseqüència, augmenta la capacitat de la caixa toràcica. Aquest augment de la capacitat origina una disminució del nivell de la pressió subglotal que és inferior al nivell de la pressió atmosfèrica i, per a igualar el nivell de les dues pressions, l'aire entra als pulmons. Tot aquest procés es repeteix successivament.
Durant la respiració fisiològica la proporció entre la inspiració i l'expiració és de 2 : 3 (en repòs necessitem aproximadament mig litre d'aire per una inspiració i una expiració). Mentre parlem normalment fem inspiracions més curtes i expiracions més llargues, la proporció entre la inspiració i l'expiració pot ser de 1 : 7 – 1 : 12 (o més), i el volum d'aire inspirat augmenta a un litre i mig.
L'aire provinent dels pulmons passa per la tràquea i la laringe, que formen la cavitat glòtica. A la laringe (la cavitat laríngia) es troben les cordes vocals. Les cordes vocals són dos parells de plecs musculars membranosos que es caracteritzen per una gran mobilitat i que poden modificar la seva tensió. Entre les cordes vocals hi ha l'espai pel qual passa el flux d'aire i que s'anomena glotis. L'obertura glotal es modifica durant l'emissió de sons diferents per la contracció o el relaxament dels músculs de la cavitat laríngia.
L'aparell fonador pot actuar de dues maneres per a produir dos tipus de sons diferents. D'una banda, es produeix un so sonor si els plecs vocals s'acosten molt i amb el pas del corrent d'aire es posen a vibrar. La vibració de les cordes vocals és una successió d'acostaments/de tancaments i d'allunyaments/ d'obertures molt ràpids de les cordes. La vibració es produeix gràcies a l'acció de la musculatura de la laringe i les pressions positiva i negativa. La pressió subglotal positiva de l'aire pulmonar, que és més elevada que la pressió atmosfèrica, produeix l'obertura de les cordes vocals; i la pressió negativa, que és més baixa que l'atmosfèrica i és produïda per l'aire que passa per la glotis, comença a tancar-les (l'anomenat efecte de Bernouilli). Quan el flux d'aire passa per l'obertura estreta de la glotis augmenta la seva velocitat i es redueix la pressió de l'aire. La successió d'obertures i tancaments de la glotis durant la producció d'un so sonor crea l'ona glotal. Cada un dels moviments d'obertura i tancament glotal s'anomena cicle vibratori. El terme freqüència fonamental (F0) fa referència al nombre de cicles vibratoris de les cordes vocals per segon, la unitat amb la qual es mesura és el hertz (Hz). D'altra banda, es produeix un so sord si les cordes vocals es mantenen separades, sense vibrar, perquè el corrent d'aire pot passar per la glotis lliurement sense cap impediment. En aquest punt encara no es crea la veu, la producció del so sord es realitza quan l'aire arriba al tracte vocal on es deixa passar a través d'una constricció relativament petita.
La fisiologia de l'aparell fonador determina les característiques de la veu de cada persona. Les dones solen tenir les cordes vocals més curtes (14–19 mm) que els homes (24–25 mm). Les cordes vocals més curtes vibren amb una velocitat més alta i en conseqüència la veu de la persona és més aguda.
El període articulatori s'inicia quan l'aire arriba a les cavitats supraglotals (faríngia, oral i nasal - el tracte vocal) que actuen com a caixes de ressonància. Allà, segons la configuració dels òrgans articuladors, el fluix d'aire convertit en so adquireix el timbre definitiu. Si en l'articulació del so hi intervé la llengua amb un altre articulador es poden distingir sons consonàntics dentals, alveolars, palatals, velars, uvulars o faringis, si la llengua no intervé activament en el procés de la producció del so, distingim sons consonàntics labials, labiodentals o glotalsA diferència d'altres llengües, les consonants uvulars, glotals i faríngies no formen part del sistema fonològic català.. Durant l'articulació de les vocals la llengua canvia la seva posició vertical i horitzontal, però no entra en contacte amb cap altre òrgan, i amb això es modifica l'espai de ressonància de les cavitats supraglòtiques.
Al final l'aire surt a l'exterior per la cavitat oral, per la nasal o per totes dues. El so és oral quan el vel del paladar està enlairat, tancant el pas de l'aire pel passatge velofaringi cap a la cavitat nasal i així surt per la boca. El so és nasal quan el vel del paladar és abaixat mitjançant el relaxament del múscul elevador del vel, el corrent d'aire passa per la cavitat nasal i surt pels orificis nasals cap a l'exterior. No obstant això, el volum i la configuració de la cavitat nasal no esdevenen modificacions importants durant la producció del so nasal i aquest adquireix el timbre definitiu a la cavitat oral, però els òrgans hi formen una oclusió total que tanca el pas de l'aire per la boca. El so és oronasal quan el vel del paladar és abaixat, però l'obstrucció creada pels òrgans de la boca no és completa i d'aquesta manera l'aire pot sortir per la cavitat oral i la cavitat nasal alhora.
Exercici 1: Identifica els articuladors de l'esquema següent:
Per a la notació de les realitzacions fonètiques dels sons de la cadena parlada fem servir els sistemes de transcripció fonètica: els alfabets fonètics. Aquests sistemes de notació serveixen per a reproduir gràficament la llengua parlada, pretenen anotar de la manera més completa possible els sons de la parla humana.
De tots els sistemes de transcripció proposats fins ara el més complet i difós internacionalment és l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI) de l'Associació Fonètica Internacional, actualitzat per darrer cop l'any 2020. L'AFI es caracteritza per permetre representar els trets fonètics de pràcticament tots els sons de totes les llengües del món. Com veurem a la taula de l'AFI més avall, es tracta d'un conjunt de símbols convencionals (lletres de l'alfabet llatí, grec o un altre alfabet disposades de manera normal, invertides o capgirades, a més de símbols nous) i diacrítics que tenen un valor general, és a dir, un mateix símbol es pot utilitzar en llengües diferents per a representar sons que no són idèntics. Cada llengua en particular fa servir només una part dels símbols proposats, només empra aquells que són pertinents per a la seva representació. La taula de l'AFI integra dues taules de consonants (pulmonars i no pulmonars), una taula de vocals, una d'altres signes, una llista de diacrítics (que serveixen per a matisar petites diferències fonètiques) i una de símbols per als fenòmens suprasegmentals.
Distingim dos tipus de transcripció: l'estreta i l'ampla. La transcripció ampla és menys precisa, s'ocupa de registrar sobretot els al·lòfons principals, per exemple, quan tenim dos sons molt semblants que a més no serveixen per a distingir significats, els podem transcriure amb el mateix signe ([n] tant per a la n alveolar de la paraula vena com per a la n dental de la paraula panda, per exemple). La transcripció estreta es preocupa per registrar acuradament els diferents matisos fonètics, per a aquest objectiu els fonetistes poden fer servir els diacrítics proposats per l'AFI. És a dir, si cal podem distingir amb representacions diferents, gràcies a l'ús de diacrítics i signes diversos, per exemple, dos sons molt semblants. Si reprenem els exemples exposats unes línies més amunt, en una transcripció estreta farem servir el diacrític ̪ sota el signe n, o sigui [n̪], per a indicar la n dental de la paraula panda i el signe [n] per a indicar la n de la paraula vena. De totes maneres, l'AFI aconsella no abusar de l'ús dels diacrítics fora dels casos imprescindibles tenint en compte el principi de representar allò que és lingüísticament pertinent. La tria del primer o del segon tipus de transcripció fonètica depèn dels objectius del transcriptor.
L'AFI és una proposta general que s'ha d'adaptar a cada llengua en qüestió. L'any 1999 l'Institut d'Estudis Catalans va publicar el document Aplicació al català dels principis de transcripció de l'Associació Fonètica Internacional en el qual presenta els principis i particularitats d'aplicació de l'AFI a la llengua catalana.
En els quadres següents de l'IEC (1999) es recullen els signes més necessaris per a representar els sons més generals i sistemàtics del català actualPer als lectors txecs del manual fins ara no familiaritzats amb els signes de l'AFI oferim aquí un petit llistat de correspondència amb les lletres txeques dels signes de l'AFI allunyats de l'alfabet convencional amb l'objectiu d'evitar incomprensió. Més endavant es proporcionaran també àudios dels diferents sons: [ɲ] – ň, [ʃ ] – š, [ʒ] – ž, [͡ts] – c, [d͡z] – dz, [ ͡tʃ ] – č, [d͡ʒ] – dž, [ʎ] – lj..
Els sons vocàlics es caracteritzen per una aproximació, en graus diversos, de la llengua a les parets de les cavitats vocals; les vocals es classifiquen segons les magnituds posicionals de la llengua. Per tant, la llengua no produeix contacte amb cap altre òrgan articulatori i durant l'articulació de les vocals el tracte vocal resta obert, l'aire pulmonar pot sortir sense cap obstacle a l'exterior. Tots els sons vocàlics catalans són sonors.
Els sons consonàntics es caracteritzen per una oclusió o una constricció dels òrgans en el tracte vocal; es classifiquen segons el tipus de constricció o d'oclusió i segons la zona en la qual es produeix. En l'articulació de les consonants, el tracte vocal resta menys obert que en l'articulació de les vocals. Hi ha sons consonàntics sords i sonors.
Per a produir diferents qualitats o timbres vocàlics el tracte vocal ha d'adoptar una determinada configuració, els diferents timbres i qualitats de les vocals depenen sobretot de les posicions de la llengua i també de la presència o absència de l'arrodoniment dels llavis. Per tant, la classificació articulatòria de les vocals té en compte la posició relativa de la llengua en la cavitat oral i el grau de la labialització. Per una banda, distingim la posició vertical de la llengua, o sigui, el grau d'elevació lingual/d'obertura basant-nos en el grau de distància entre el dors de la llengua i el paladar, i, per altra banda, la posició horitzontal, o sigui, el grau d'avançament lingual basant-nos en el lloc de la constricció entre el dors de la llengua i la part anterior o posterior de la cavitat oral. Segons el grau de la labialització/l'arrodoniment dels llavis ens fixem en la configuració dels llavis que pot ser arrodonida o no arrodonida/estirada. El català central compta amb 8 sons vocàlics que classifiquem:
Segons el grau d'elevació de la llengua (posició vertical)
Altes/tancades: presenten el dors de la llengua acostat a la volta palatina [i, u].
Mitjanes altes/mitjanes tancades: presenten el dors de la llengua bastant acostat a la volta palatina [e, o].
Mitjana: la llengua no es troba ni molt acostada ni molt separada de la volta palatina, com en la pronunciació de [ǝ].
Mitjanes baixes/mitjanes obertes: presenten el dors de la llengua lleugerament acostat a la volta palatina [ε, ɔ].
Baixa/oberta: presenta el dors de la llengua allunyat de la volta palatina [a].
Segons el grau d'avançament de la llengua (posició horitzontal)
Anteriors/palatals: es produeixen amb un passatge velofaringi ampli i una posició avançada del dors de la llengua, la llengua ocupa la zona davantera de la cavitat bucal o zona del paladar dur [i, e, ε].
Central/medial: no presenten aproximació entre la llengua i la zona palatal o la faríngia, la llengua ocupa la zona central de la cavitat bucal [ǝ].
Posteriors/velars: es produeixen mitjançant una aproximació entre el dors o l'arrel de la llengua i alguna zona posterior del tracte vocal – faríngia o velar [a, ɔ, o, u].
Segons el grau de la labialització
Arrodonides: s'emeten amb més o menys protrusió labial [u, ɔ, o].
No arrodonides: [i, ǝ, e, ε, a].
D’acord amb aquests criteris podem caracteritzar, per exemple, la vocal [o] com a una vocal mitjana tancada posterior arrodonida.
Les etiquetes de la classificació vocàlica esmentada simplifiquen la infinitat real de timbres vocàlics que pot articular el tracte vocal humà. A més a més, les vocals poden anar acompanyades de característiques secundàries, produïdes per efectes de la coarticulació, com ara la nasalització (articulades amb el vel del paladar abaixat deixant sortir l'aire simultàniament per la cavitat nasal i oral – sons oronasals), la palatalització (elevació de la part anterior de la llengua) o la velarització (elevació de la part posterior de la llengua).
De les vocals se'n pot mesurar també la quantitat (la durada), però la diferència entre una vocal curta i una vocal llarga només és pertinent en algunes llengües, en d'altres no distingeix significats, o sigui, no és fonològicament rellevant. Per exemple, en txec la quantitat vocàlica permet distingir entre seqüències que només difereixen per la durada d'una o més vocals determinades, per exemple, páni [ˈpa: ɲi] (cat. homes) i paní [ˈpaɲi:] (cat. dones), en aquesta llengua la quantitat vocàlica pot determinar el significat d'un mot. En català la quantitat vocàlica no és fonològicament pertinent. En canvi, en català és fonològicament rellevant el tret distintiu de l'arrel avançada que distingeix el grau d'obertura de les vocals [e, ε] i [o, ɔ] en el marc del vocalisme tònic, per exemple, sec (del verb seure) [ˈsεk] × cec [ˈsek]. El txec no compta amb aquest tret per a distingir significats de mots diferents, és a dir, el tret no hi és fonològicament rellevant.
La classificació articulatòria de les consonants es basa en el lloc d'articulació, és a dir, en la zona de contacte total (obstrucció) o parcial (constricció) entre els òrgans articuladors mòbil i fix, i el mode d'articulació, és a dir, el tipus d'impediment que troba el flux d'aire al seu pas cap a l'exterior. El mode d'articulació inclou tres aspectes diferents: l'estat del tracte vocal, l'estat del conducte velofaringi i l'estat de la glotis.
Segons el lloc d'articulacióEls exemples del context d'aparició de les consonants exposades en la classificació els veurem més tard en el capítol dedicat al consonantisme català.
Bilabials: s'articulen mitjançant un contacte o aproximació dels llavis superior i inferior [p, b, m, β].
Labiodentals: s'articulen mitjançant un contacte o aproximació entre el llavi inferior i les dents incisives superiors [f, v, ɱ].
Dentals: s'articulen mitjançant un contacte entre l'àpex o la làmina de la llengua i la part posterior de les dents incisives superiors [t, d, ð]. D'acord amb la part de la llengua implicada en l'articulació poden ser apicodentals o laminodentals.
Alveolars: s'articulen amb un contacte entre l'àpex o la làmina lingual i la zona alveolar, la llengua s'acosta a les genives superiors [t͡s, d͡z, n, l, r, ɾ, s, z]. Poden ser apicoalveolars (totes) o laminoalveolars [s, z].
Prepalatals/postalveolars: s'articulen amb un contacte de la làmina lingual i la zona postalveolar [t͡ʃ, d͡ʒ, ʃ, ʒ], són laminopostalveolars.
Palatals: es pronuncien mitjançant un contacte entre el dors de la llengua i el paladar dur [ɲ, ʎ, j], són dorsopalatals.
Velars: es pronuncien amb un contacte o aproximació entre la part posterior dels dors lingual i el vel del paladar [k, g, ŋ, ɣ] o amb l'arrodoniment dels llavis [w]. Es tracta de dorsovelars.
En altres llengües del món podem trobar també consonants uvulars, faríngies i glotals.
Segons el mode d'articulació
Segons l'estat del tracte vocal
Oclusives: durant l'articulació d'aquesta mena de sons es produeix una oclusió total entre els articuladors que impedeix completament el pas de l'aire per la cavitat oral. L'aire retingut en el tracte vocal produeix un augment de la pressió, quan l'aire es deixa anar s'origina un període explosiu força audible. El català distingeix oclusives sordes [p, t, k] i sonores [b, d, g].
Fricatives: durant l'articulació de les fricatives es deixa sortir el corrent d'aire per una constricció petita entre els articuladors del tracte vocal que s'acosten, però no interrompen el flux d'aire. A causa de l'estretor del canal, l'aire emergent presenta una turbulència. En la llengua catalana es classifiquen com a fricatives les consonants [f, v, s, z, ʃ, ʒ].
Africades: es tracta de la successió d'un període oclusiu-explosiu i un de fricatiu en el mateix lloc d'articulació. Les africades catalanes són [t͡s, d͡z, t͡ʃ, d͡ʒ].
Nasals: a la cavitat oral hi ha una oclusió, s'abaixa el vel de paladar, es percep la ressonància nasal i l'aire passa a l'exterior per la cavitat nasal [m, ɱ, n, ɲ, ŋ].
Aproximants: en l'articulació de les aproximants s'aproximen dos òrgans articulatoris i l'aire que surt no presenta cap fricció. El grau de constricció és menor que en el cas de les fricatives, l'aire que hi passa no és suficient per a originar la turbulència, per tant, les aproximants són sons a mig camí entre les vocals i les consonants fricatives. En català es consideren aproximants les fricatives [β, ð, ɣ] i les semivocals [j, w].
Vibrants: s'articula mitjançant un contacte intermitent/una vibració entre l'àpex lingual i la zona alveolar que interromp el flux d'aire [r].
Bategants: s'articula amb una oclusió ràpida i momentània entre la punta de la llengua i la protuberància alveolar [ɾ].
Laterals: durant l'articulació de les consonants laterals s'escapa l'aire lateral pels costats de la llengua abaixats i es produeix un contacte central entre la punta de la llengua i la zona alveolopalatal, l'obstrucció resultant és només parcial. Les consonants laterals catalanes són [l, ʎ]. A més, la [l] catalana és velaritzada, el seu punt d'articulació primari és el contacte alveolar i el punt d'articulació secundari es produeix amb l'aproximació del dors lingual cap al vel del paladar.
Les consonants oclusives, fricatives i africades formen part de les obstruents, totes es caracteritzen per un impediment gran en el pas del flux d'aire cap a l'exterior. Els sons obstruents poden ser sonors o sords. La resta de sons (nasals, laterals, ròtics – bategant i vibrant – aproximants i vocals) pertany als sonants. Aquests es caracteritzen per la poca constricció del pas de l'aire cap a l'exterior i tots són sonors. Els laterals i els ròtics se solen agrupar amb la denominació de líquides.
Segons l'estat del conducte velofaringi
Nasals: es produeixen amb l'abaixament del vel del paladar, d'aquesta manera el passatge velofaringi és obert i el corrent d'aire pot passar lliurement cap a la cavitat nasal i per allà cap a l'exterior. A la cavitat oral es produeix una oclusió. Les consonants nasals del català són [m, ɱ, n, ɲ, ŋ].
Orals: s'emeten amb el vel del paladar elevat, tancant el pas d'aire cap a la cavitat nasal i deixant sortir l'aire únicament per la cavitat oral. Són orals totes les consonants catalanes tret de les esmentades al paràgraf anterior.
Segons l'estat de la glotis/les cordes vocals
Sonores: presenten vibració de les cordes vocals, és a dir, durant la producció dels sons sonors es repeteixen els moviments d'obertura i de tancament de la glotis. Els sons sonors tenen una doble font de so: depenen del so generat a la laringe i de l'articulació.
Sordes: no presenten vibració de les cordes vocals. Les cordes vocals es troben separades, és a dir, la glotis és oberta. La velocitat del corrent de l'aire expirat per la glotis és superior a la velocitat de l'aire expirat durant la producció dels sons sonors. La producció del so s'origina al tracte vocal. Els sons sords depenen del so generat a la boca.
Distingim sons sords i sonors només entre els obstruents, els sonants són tots sonors.