Fins ara hem presentat les unitats segmentals menors – els segments vocàlics i consonàntics. En aquest apartat presentarem les unitats segmentals majors – les síl·labes. Els fonòlegs estudien també l'estructura sil·làbica en una llengua determinada, és a dir, estudien com es distribueixen vocals i consonants per a formar les síl·labes.
Les síl·labes són conjunts de sons (de vegades només consten d'un so) que poden ser pronunciats en un únic cop de veu, es poden subdividir en dues parts fonamentals: l'obertura (O) i la rima (R). La rima encara es pot descompondre en el nucli (N) i la coda (C), que segueix el nucli. El nucli representa l'únic constituent obligatori de la síl·laba i, a més, representa el constituent més perceptible de tots, ja que és emès amb un grau d'obertura de la boca superior; en català només pot ser una vocal. Els constituents sil·làbics poden ser o simples, si contenen només un element, o complexos, si apleguen més d'un element. En català el nucli és format sempre per una vocal (en txec ho poden ser també les consonants sonores /l/ i /r/), el nucli s'emet amb un grau d'obertura superior als marges opcionals. Evidentment, diferents paraules presenten diferents estructures sil·làbiques, per exemple:
Les síl·labes poden ser obertes, com en mà o pla, que acaben en una vocal, és a dir, que no tenen coda sil·làbica, o poden ser tancades/travades, com en plans o os, que acaben en una consonant, és a dir, que tenen coda. Els marges sil·làbics (O i C) afavoreixen els processos fonològics, sobretot la coda, que és la posició menys estable de la síl·laba. En el domini del mot els processos fonològics també solen esdevenir amb més regularitat en els segments en la posició final del mot, que en aquest cas constitueix la part més feble; es tendeixen a assimilar, simplificar i elidir com veurem en els exemples de l'apartat dedicat als fenòmens de contacte. Els processos de la fonologia del mot operen dins els límits de la frontera de mot i poden tenir algunes excepcions. En aquest punt cal recordar que en català la majoria dels segments de paraules compostes i la majoria dels prefixos tònics actuen com a mots independents pel que fa a l'aplicació dels processos fonològics. En el domini de la frase, és a dir, en el marc de processos de fonologia de la frase no hi ha excepcions, els processos s'hi apliquen amb regularitat i els mots s'ajusten els uns amb els altres. No obstant això, aquesta mena de processos pot ser opcional d'acord amb la velocitat de la parla en concret: mira orenetes es pot pronunciar amb l'elisió d'una vocal en la parla ràpida [╷miɾuɾə╵nεtəs] o bé, en la parla menys ràpida, amb una semivocal [╷miɾəwɾə╵nεtəs].
Els sons respecten una escala de sonicitat universal per a agrupar-se en síl·labes. La sonicitat es refereix al grau de prominència dels segments relacionat amb l'audibilitat (els segments amb més sonicitat solen ser més perceptibles) i amb l'obertura oral dels sons. A la llengua hi ha sons més i menys perceptibles. Els sons més sonants i més oberts són les vocals i els que ho són menys són les oclusives.
La jerarquia següent presenta els valors decreixents de sonicitat: vocals > semivocals > líquides > nasals > fricatives > oclusives.
Normalment el nucli sil·làbic representa el lloc de màxima sonicitat, la sonicitat es redueix progressivament cap als marges esquerre i dret de la síl·laba. Per tant, pel que fa a la sonicitat, l'obertura segueix un patró creixent fins que arriba al nucli (el segment amb més sonicitat) i a partir d'aquí la coda, si n'hi ha, segueix un patró decreixent. Els segments més externs de la síl·laba tenen el menor grau de sonicitat. Per exemple, la síl·laba plans es pot esquematitzar de la manera següent: oclusiva < líquida < vocal> nasal > fricativa:
El primer element de l'obertura i el darrer de la coda es corresponen amb els llocs de sonicitat mínima i aquests separen les síl·labes, per exemple, ne-na, ger-mans.
En cada llengua hi ha restriccions fonotàctiques diferents, per exemple, en txec, a banda de síl·labes amb un nucli vocàlic, poden aparèixer síl·labes sense vocals (krk, slza), en què el nucli està constituït per una consonant sil·làbica (r, l, respectivament), cosa que no és possible en català. O, per posar un altre exemple comparatiu, en txec són perfectament possibles paraules que comencen amb el grup consonàntic s + cons., per exemple, sport, slalom. Aquesta seqüència no és possible a l'inici d'un mot en català, que ha adaptat aquests mots mitjançant la e epentètica: esport, eslàlom. Passa el mateix en la pronúncia de noms que presenten la seqüència esmentada, perquè provenen d'altres llengües, per exemple, Skoda [ǝs╵kɔðǝ] del txec.
A continuació, presentem la tipologia d'estructures sil·làbiques del català, és a dir, de seqüències de sons que poden aparèixer en una síl·laba. El símbol V significa vocal, C, consonant i el punt (.) indica la frontera entre les síl·labes. Com veurem, l'obertura aplega com a màxim dos segments, la coda en posició interior de mot dos segments i la coda en posició final de mot pot contenir fins a tres segments.
Síl·labes sense obertura
| V | ha [a], o [ɔ], e.gua [eɣwə] |
| VC | or [ɔɾ], ar.ca [arkə] |
| VCC | art [art], ex.pert [əkspεrt] |
| VCCC | arts [arts] |
Síl·labes amb una obertura simple
| CV | bé [be], go.ssa [go.sə] |
| CVC | pal [pal], nor.mal [nur.mal] |
| CVCC | sort [sɔrt], ex.pert [əks.pεrt] |
| CVCCC | surts [surts], ex.perts [əks.pεrts] |
Síl·labes amb una obertura complexa
| CCV | gla [gla], tro.nar [tɾu.na] |
| CCVC | tren [tɾεn], sis.plau [sis.plaw] |
| CCVCC | trens [tɾεns], re.fresc [rə.fɾεsk] |
| CCVCCC | re.frescs [rə.fɾεsks] |
Els elements que poden pertànyer a una obertura sil·làbica complexa (formada per dos elements) en català són les semivocals, d'una banda, i les oclusives [p, t, k, b, d, g], les aproximants [β, ð, ɣ] o la [f] en combinació amb la bategant [ɾ] o la lateral [l], amb l'excepció de les seqüències tl, dl i [ðl] que el català no admet com a una obertura gramatical (en canvi, en txec tl i dl són possibles: tlupa, dlouhý).
Les codes sil·làbiques complexes poden contenir dos segments en la posició interior de mot i com a màxim tres segments en la posició final absoluta. En català també trobem síl·labes que obeeixen les lleis fonotàctiques, però que violen les normes de l'escala de sonicitat en la coda de la síl·laba: aquesta mena de síl·labes conté la fricativa s, que pot aparèixer en posició final absoluta de mot o enmig de conjunts de tres segments que formen la coda trencant o respectant la sonicitat decreixent de la coda. Com a exemple de no violació de l'escala de sonicitat adduïm sons, on la s presenta un patró decreixent de sonicitat. Així doncs, en català la fricativa s pot violar l'escala de sonicitat, es pot afegir a la coda darrere una oclusiva encara que les oclusives tenen menys sonicitat que les fricatives, per exemple, en taps o focs.
Els parlants d'una llengua normalment tenen un coneixement intuïtiu sobre la divisió sil·làbica de la llengua. La sil·labificació, que és el procés pel qual els segments s'agrupen en síl·labes, primer té en compte la identificació dels nuclis. El nombre de nuclis coincideix amb el nombre de síl·labes d'un mot. Sempre que sigui possible, un nucli s'incorpora preferiblement a una obertura i no pas a una coda. Per tant, si agafem com a exemple la paraula ala, [l] s'incorpora a l'obertura de la segona síl·laba i no a la coda de la primera síl·laba, consegüentment la divisió sil·làbica correcta de la paraula ala és [╵a.lǝ] i no [╵al.ǝ]. A l'obertura es poden incorporar també altres segments si respecten l'escala de sonicitat: per exemple, la [p] del mot aplanar [ə.plə.╵na] forma part de l'obertura constituïda per [l], ja que les oclusives tenen menys sonicitat que les laterals. D’altra banda, la [l] del mot talpera [təl.╵pe.ɾə] no pot formar part de l'obertura constituïda per [p], ja que hem dit que les laterals tenen més sonicitat que les oclusives, per tant, [l] en aquest cas ha de formar part de la coda de la primera síl·laba. És a dir, els segments que no puguin formar part del nucli ni de l'obertura s'incorporen a la coda sempre que respectin l'escala de sonicitat. Fins ara hem parlat de l'anomenada sil·labificació lèxica o sil·labificació d'un mot.
En el domini de la frase pot tenir lloc la sil·labificació postlèxica (resil·labificació). La resil·labificació s'origina en les seqüències de mots quan la primera síl·laba d'un mot no té obertura i el mot comença amb una vocal, i el mot anterior acaba amb una consonant, és a dir, amb una coda. En aquests casos la consonant de la coda del primer mot de la seqüència passa a ser l'obertura de la síl·laba adjacent, això vol dir, de la paraula següent: tallen ales [╷ta.ʎǝ.╵na.lǝs]; aquí la [n] de la coda del primer mot passa a constituir l'obertura del segon. Es tracta d'una manera de proveir les síl·labes d'obertures amb l'objectiu d'adaptar-les a l'estructura més simple de síl·laba, és a dir, a la síl·laba amb estructura CV. Veiem, doncs, que els mots aïllats poden presentar una estructura sil·làbica diferent en comparació amb l'estructura sil·làbica del mateix mot en contacte amb un altre.
Exercici 1: Especifica les parts de les síl·labes de les paraules següents.
Exemple: Pares – primera síl·laba O: p R: a N: a C: -; segona síl·laba O: r R: es N: e C: s
Exercici 2: Determina la divisió sil·labica dels mots següents: (Recorda que la separació entre síl·labes es marca amb el signe .)