Durant l'articulació de les vocals, la llengua canvia la seva posició vertical i horitzontal i amb això es modifica l'espai de ressonància de les cavitats supraglòtiques.
En aquest apartat ens dedicarem a repassar els sistemes de vocalisme tònic i àton dels principals dialectes de la llengua catalana, de totes maneres, ens centrarem sobretot en les descripcions del català central. La distribució del timbre de les vocals catalanes depèn de la naturalesa tònica o àtona de la síl·laba en la qual es trobi la vocal en qüestió.
Abans de veure els sistemes vocàlics tònics i àtons, hem de veure com es reconeix la síl·laba tònica i l'àtona dels mots catalans per a assignar el timbre correcte a totes les vocals. En alguns casos l'accent gràfic ens indica la posició de la síl·laba accentuada. Si una paraula no porta l'accent gràfic, la posició de l'accent segueix les regles que es descriuen a continuació. A la transcripció col·loquem el signe ╵ davant la síl·laba tònica.
L'accent recau en la darrera síl·laba del mot si aquest acaba en consonant (tret de les seqüències vocal + -s, -en, -in) o semivocal; es tracta de paraules agudes: professor [pɾufə╵so], cosins [ku╵zins], parlaran [pərlə╵ɾan], avui [ə╵βuj].
L'accent recau en la penúltima síl·laba del mot si aquest acaba en vocal, vocal + -s, o -en, -in; es tracta de paraules planes: finestra [fi╵nestɾə], llapis [╵ʎapis], examen [əg╵zamən], bilis [╵bilis].
L'accent recau en l'antepenúltima síl·laba del mot i sempre s'indica amb l'accent gràfic; es tracta de paraules esdrúixoles: Bàrbara.
El català central pot realitzar en la posició tònica qualsevol de les següents set vocals: [i, e, ε, a, o, ɔ, u]. La majoria de les varietats geogràfiques del català coincideixen en aquest sistema vocàlic de set vocals, es tracta, a més del central, del nord-occidental, el valencià i l'alguerès.
El dialecte balear (mallorquí, menorquí i eivissenc) es caracteritza per un sistema de vuit vocals tòniques que inclou també la [ǝ].
Per al rossellonès és característic el sistema vocàlic tònic més reduït de tots els dialectes, disposa de tan sols cinc vocals tòniques. En aquest dialecte es neutralitza la diferència entre [o] i [ɔ] d'una banda, i entre [e] i [ε], d'altra banda, donant lloc a una única variant mitjana de la o i de la e, que es poden transcriure amb el diacrític abaixat.
Aquests sistemes representen els tres principals sistemes vocàlics tònics del català actual. El timbre d'algunes vocals en la posició tònica pot variar dialectalment, a més, es modifica també depenent del contacte amb altres unitats fonètiques.
Totes les varietats geogràfiques del català presenten un sistema vocàlic àton més simple en comparació amb el tònic, on la presència de l'accent afavoreix moviments articulatoris més precisos. Aquest fet es reflecteix en el canvi de timbre de les vocals. El català central, igual que el menorquí, l'eivissenc i el rossellonès, admet en la posició àtona només tres vocals: [i, u, ǝ]. És el resultat de la reducció vocàlica de les síl·labes àtones. Aquest procés fonològic afecta les vocals /e, ε, a/, que es converteixen en la vocal neutra [ǝ], i les vocals /o, ɔ/, que es transformen en [u] en la posició àtona, és a dir, es tracta de la neutralització d'aquestes vocals.
Vegem també la relació entre les vocals tòniques i les corresponents realitzacions en la posició àtona:
No obstant això, hi ha algunes excepcions que no obeeixen la regla de la reducció vocàlica. Per exemple, en el cas de les paraules compostes aquelles vocals que ocupaven una posició tònica en la paraula independent mantenen en el compost el mateix timbre que portaven en l'arrel original: esquenadret [əs╷kεnə╵dɾεt]. Els adverbis acabats en -ment també constitueixen una excepció, de manera que el primer constituent també manté el timbre que presentava la vocal tònica de l'adjectiu que ha servit de base per a la derivació: monòtonament [mu╷nɔtunə╵men]. I des del punt de vista morfològic també podem esmentar les paraules derivades mitjançant els prefixos tònics, que operen de la mateixa manera: extramatrimonial [╷εkstɾəmətɾimu╵nial].
A més a més, en alguns contextos la vocal mitjana es pronuncia sense reduir en la posició inaccentuada. Això passa per efectes dissimilatoris en el grup vocàlic -ea-, per exemple crear [kɾe╵a] o teatre [te╵atɾə], o -ees, per exemple, nàusees [╵nauzeəs].
En el nord-occidental i en el valencià apareixen en la posició àtona les vocals [i, e, a, o, u]. En el sistema vocàlic àton occidental, la reducció vocàlica afecta només les vocals mitjanes obertes /ε, ɔ/, que es transformen en la posició àtona en les corresponents vocals mitjanes tancades [e, o]. El català occidental (nord-occidental i valencià) en general no té [ə].
El sistema vocàlic àton propi del mallorquí consta de [i, ǝ, u, o]. Quan les vocals /e, ε, a/ es troben en la posició àtona, es converteixen en [ǝ], igual que en català central; si s'hi troba la vocal arrodonida /ɔ/ es redueix en [o], igual que en els parlars occidentals.
L'esquema següent representa la relació entre les vocals tòniques i les corresponents realitzacions de la posició àtona del mallorquí:
A continuació, es detallarà la descripció fonètica dels sons vocàlics del català central.Els esquemes articulatoris d'aquest manual són simplificats i generalitzats d'acord amb les necessitats pedagògiques de la publicació.
S'emet amb la punta lingual recolzada contra les incisives inferiors i amb el dors lingual avançat i apropat a la zona anterior de la volta palatina. Els costats de la llengua toquen les molars superiors, els llavis són estirats, no arrodonits, la boca està mínimament oberta. La constricció faríngia és ampla, la cavitat nasal es manté tancada per l'acció del vel del paladar, les cordes vocals vibren. Pot aparèixer en posició accentuada o inaccentuada. En posició inaccentuada és menys tensa, més oberta i centralitzada que en l'accentuada.
| síl·laba | exemples | grafia | transcripció fonètica |
|---|---|---|---|
| tònica | vi, camí, construïren | i, í, ï | [i] |
| àtona | indi, enviï | i, ï |
S'articula amb la punta lingual recolzada contra les incisives inferiors i amb el dors lingual avançat i força apropat a la zona anterior de la volta palatina. Els costats de la llengua toquen les molars superiors amb menys fermesa que en el cas de [i], s'abaixa lleugerament el maxil·lar inferior, els llavis són estirats, no arrodonits, la boca està bastant tancada. La constricció faríngia és més estreta, la cavitat nasal es manté tancada per l'elevació del vel del paladar, les cordes vocals vibren. Pot aparèixer en posició accentuada o de vegades també en la inaccentuada (-ea-, -ees).
| síl·laba | exemples | grafia | transcripció fonètica |
|---|---|---|---|
| tònica | celler, puré | e, é | [e] |
| àtona | àrea | e |
S'articula amb la punta lingual recolzada contra les incisives inferiors i amb el dors lingual avançat i lleugerament apropat a la zona anterior de la volta palatina. Els costats de la llengua toquen lleugerament les molars superiors, s'abaixa més el maxil·lar inferior, els llavis són estirats, no arrodonits, la boca està bastant oberta. La constricció faríngia esdevé més estreta que en el cas de [e], la cavitat nasal es manté tancada per l'elevació del vel del paladar, les cordes vocals vibren. Apareix només en posició accentuada.
| síl·laba | exemples | grafia | transcripció fonètica |
|---|---|---|---|
| tònica | neutre, serè | e, è | [ε] |
| àtona | – | – |
Durant l'articulació de [a] la punta lingual toca lleugerament la cara interna de les incisives inferiors, el dors lingual es troba allunyat de la volta palatina i s'eleva lleument el postdors. Els costats de la llengua toquen lleugerament les molars inferiors, el maxil·lar inferior s'abaixa més que en l'articulació d'altres vocals i se separa del maxil·lar superior en el grau màxim. Els llavis són estirats, no arrodonits, la boca està molt oberta. L'arrel de la llengua s'acosta lleugerament a la paret faríngia creant-hi una constricció estreta, la cavitat nasal es manté tancada per l'elevació del vel del paladar, les cordes vocals vibren. Apareix només en posició accentuada.
| síl·laba | exemples | grafia | transcripció fonètica |
|---|---|---|---|
| tònica | mare, mamà | a, à | [a] |
| àtona | – | – |
La punta lingual s'atansa lleugerament a les genives inferiors i el postdors lingual s'endarrereix i s'apropa lleument a la zona posterior de la volta palatina. Els costats de la llengua toquen lleugerament les molars inferiors, el maxil·lar inferior s'abaixa, els llavis són arrodonits, la boca està bastant oberta. La constricció faríngia amb l'arrel lingual esdevé més àmplia que en el cas de [a], la cavitat nasal es manté tancada per l'elevació del vel del paladar, les cordes vocals vibren. Apareix només en posició accentuada.
| síl·laba | exemples | grafia | transcripció fonètica |
|---|---|---|---|
| tònica | pont, tòtem | o, ò | [ɔ] |
| àtona | – | – |
S'articula amb la punta lingual tocant lleugerament les genives inferiors i amb el postdors lingual endarrerit i apropat a la zona posterior de la volta palatina. Els llavis són arrodonits, la boca està bastant tancada. El maxil·lar inferior s'abaixa una mica. La constricció faríngia amb l'arrel lingual esdevé més àmplia que en el cas de [ɔ], la cavitat nasal es manté tancada per l'acció del vel del paladar, les cordes vocals vibren. Sol aparèixer en posició accentuada, també es troba de vegades en la inaccentuada.
| síl·laba | exemples | grafia | transcripció fonètica |
|---|---|---|---|
| tònica | foto, perdó | o, ó | [o] |
| àtona | júnior | o |
S'articula amb la punta lingual recolzada sobre les genives inferiors i amb el dors lingual endarrerit i apropat a la zona posterior de la volta palatina. El maxil·lar inferior s'apuja, els llavis són arrodonits i projectats endavant, la boca està molt tancada. És la vocal més arrodonida de totes. La constricció faríngia esdevé ampla, la cavitat nasal es manté tancada per l'elevació del vel del paladar, les cordes vocals vibren. Apareix tant en la posició accentuada com en la inaccentuada. En la posició inaccentuada és menys tensa, més oberta i centralitzada que en l'accentuada.
| síl·laba | exemples | grafia | transcripció fonètica |
|---|---|---|---|
| tònica | rus, hindú, duu, peüc | u, ú, uu, ü | [u] |
| àtona | musical, saüquer, foto | u, ü, o |
S'emet amb el grau d'avançament i d'elevació de la llengua mitjà i amb el dors lingual lleugerament apujat cap a la volta palatina, és a dir, la llengua es troba en una posició neutra. Els llavis són relaxats, no arrodonits, la boca està lleument oberta. La constricció faríngia és estreta, la cavitat nasal és tancada per l'elevació del vel del paladar, les cordes vocals vibren. Pot aparèixer tan sols en posició inaccentuada.
| síl·laba | exemples | grafia | transcripció fonètica |
|---|---|---|---|
| tònica | – | – | [ǝ] |
| àtona | herència | e, a |
Per als no catalanoparlants a vegades pot ser complicat distingir correctament si el timbre de la e i de la o en la posició tònica d'una paraula ha de ser tancat o obert. Ens pot ajudar l'aplicació de les regles següents que es basen primordialment en la terminació del mot, el context fònic en el qual es troben les vocals en qüestió i en l'accent gràfic (si el mot en disposa).
El timbre obert o tancat de les vocals és inequívoc en les paraules esdrúixoles (paraules en les quals l'accent recau en l'antepenúltima síl·laba), ja que s'accentuen sempre i l'accent gràfic reflecteix clarament el timbre. A més, es pot afirmar que el timbre de les vocal tòniques dels mots esdrúixols és quasi sempre obert, per exemple, victòria [bik╵tɔɾiə], freqüència [fɾə╵kwεnsiə]. Però també hi ha algunes excepcions, en les quals el timbre de la vocal és tancat, com ara, fórmula [╵foɾmulə], església [əz╵ɣleziə].
El timbre de les vocals e i o tòniques en una paraula plana també és obert amb més freqüència. Evidentment, també és possible trobar-hi el timbre tancat, en aquestes vocals. Com a guia ens pot ajudar l'accent gràfic (merèixer [mə╵ɾεʃə] × créixer [╵kɾeʃə]) si la paraula el porta, si no, ens ajuden les regles que s'especifiquen a continuació (encara que també hi ha excepcions que no obeeixen les regles exposades):
[ε, ɔ] quan la e o la o són seguides per i, u, l o rt: geni [╵ʒεni], dosi [╵dɔzi], fideu [fi╵ðεw], innocu [in╵nɔku], pela [╵pεlə], guardiola [gwəɾði╵ɔlə], oberta [u╵βεɾtə], forta [╵fɔɾtə]
[e, o] en la posició tònica de les terminacions femenines -era, -ora/−dora, -osa, -ona, -eixa, -oixa: cuinera [kuj╵neɾə], patinadora [pətinə╵ðoɾə], mandrosa [mən╵dɾozə], campiona [kəmpi╵onə], deixa [╵deʃə], coixa [╵koʃə]
[ɔ] en participis acabats en -osa, -osta, -olta: exclosa [əks╵klɔzə], posta [╵pɔstə], absolta [əp╵sɔltə]
en infinitius acabats en -oure, -ondre, -oldre: excloure [əks╵klɔwɾə], pondre [╵pɔndɾə], absoldre [əp╵sɔldɾə]
en la terminació -ota, -ofa, -oca, -ola, -oja, -orta: ganyota [gə╵ɲɔtə], butllofa [buʎ╵ʎɔfə], roca [╵rɔkə], escola [əs╵kɔlə], soja [╵sɔʒə], porta [╵pɔɾtə]
en els diftongs -oi, -ou: almoina [əl╵mɔjnə], coure [╵kɔwɾə]
[ε] quan és seguida per rr, l·l: serra [╵sεrə], parcel·la [pəɾ╵sεllə]
en les terminacions -eta, -essa, -esa, -enca: jaqueta [ʒə╵kεtə], mestressa [məs╵tɾεsə], polonesa [pulu╵nεzə], estiuenca [əsti╵wεŋkə]
en infinitius acabats en -eure: deure [╵dεwɾə]
en la terminació verbal -eja: bombardeja [bumbəɾ╵dεʒə]
en noms i adjectius amb -ndr-: gendre [╵ʒεndɾə], tendre [╵tεndɾə]
[o] quan va seguida per rr: porra [╵porə]
[e] en infinitius amb -endre: entendre [ən╵tendɾə]
El timbre de les vocals e i o tòniques en una paraula aguda pot ser tant obert com tancat, si la paraula no porta accent gràfic, hem de tenir en compte les regles següents:
[ε, ɔ] quan la e o la o són seguides per l o rt: mel [╵mεl], bressol [bɾə╵sɔl], desert [də╵zεɾt], mort [╵mɔɾt]
[e, o] davant una r final, que no se sol pronunciar: joier [ʒu╵je], professor [pɾufə╵so]
en les formes verbals de passat simple, futur i imperfet de subjuntiu: feu [╵feu], fou [╵fow], parlaré [pəɾlə╵ɾe], fes [╵fes], fos [╵fos]
[ɔ] en participis acabats en -ost, -olt: post [╵pɔst], absolt [əp╵sɔlt]
en les terminacions -oig, -ot, -oc, -ol, -ort: roig [╵rɔtʃ], merlot [məɾ╵lɔt], lloc [╵ʎɔk], pinyol [pi╵ɲɔl], port [╵pɔɾt]
en els diftongs -oi, -ou: heroi [ə╵ɾɔj], dijous [di╵ʒɔws]
en els monosíl·labs: tro [╵tɾɔ]
[ε] en les terminacions -et, -enc, -eig: fuet [fu╵εt], estiuenc [əsti╵wεŋ], torneig [tuɾ╵nεt͡ʃ]
Hem d'advertir que no es tracta d'una llista exhaustiva, sinó que només s'intenta recollir les terminacions més freqüents que afecten el timbre de la e i de la o. A més, malgrat les regles exposades, el timbre pot variar dialectalment.
En català hi ha morfemes preaccentuats, es tracta dels sufixos -i, -ia, -ic, -it, -id, -im, -il, -ul, també de morfemes com metre o fon, per exemple, que imposen l'accent sobre la darrera síl·laba de l'arrel del mot a què s'afegeixen. Quan un d'aquests morfemes preaccentuats es troba darrere d'una vocal mitjana, la pronúncia és oberta [ε, ɔ] (naturalment en aquesta posició poden aparèixer també les vocals no mitjanes [a, u, i]: bàsic, neptúnic, mil·límetre). Per tant, els morfemes preaccentuats poden provocar el canvi de timbre de les vocals mitjanes: esfera [əs╵feɾə] × esfèric [əs╵fεɾik], carbó [kər╵βo] × carbònic [kər╵βɔnik].
Exemple: rosa – [ɔ, ə]
Les vocals altes [i] i [u] a més de constituir el nucli sil·làbic (mil), també poden aparèixer en contacte amb altres vocals (de grau d'obertura diferent) i en aquest cas podem obtenir un diftong. Els dos elements pertanyen a la mateixa síl·laba i les vocals altes hi funcionen com a sons no sil·làbics anomenats semivocals ([j] i [w]). La transició entre els dos elements és gradual. Les semivocals poden formar part de diftongs creixents o decreixents. En algunes llengües, per exemple, en rus, no existeixen els diftongs.
En els diftongs creixents una de les semivocals, [j] o [w], és seguida de qualsevol altra vocal, és a dir, la semivocal se situa davant del nucli de la síl·laba. L'escala de sonicitat dels constituents del diftong augmenta progressivament cap al nucli sil·làbic constituït per la vocal, per exemple: iogurt.
Els diftongs creixents es produeixen regularment, i des del punt de vista de la normativa únicament, quan hi ha una successió d'una consonant velar (q- o g-), una vocal alta no accentuada (la semivocal) i una altra vocal: guant [╵gwan], d'una banda, i quan la vocal alta representa l'obertura de la síl·laba, tant en la posició inicial de mot com en la interior entre vocals: iogurt [ju╵ɣuɾt], noies [╵nɔjǝs], d'altra banda.
En català tenim els diftongs creixents següents:
gua, qua: guardar, quant
güe, qüe: bilingüe, freqüent
güi, qüi: pingüí, adeqüi
guo, quo: aiguota, quotidià
ua-, ia-: uacari, iaia
ue-, ie-: huebnerita, hiena
ui-, iu: uixer, iuca
uo-, io-: uombat, ioga
En els diftongs decreixents una vocal és seguida d'una de les semivocals [j] o [w], és a dir, la semivocal se situa darrere del nucli sil·làbic. El grau de sonicitat disminueix progressivament cap als marges de la síl·laba, per exemple: boina.
En català tenim els diftongs decreixents següents:
ai, au: rai, cacau
ei, eu: remei, peu
oi, ou: noi, bou
ui, uu: cuina, duu
Cal remarcar que la formació de diftongs no és només un fenomen possible a l'interior de mot, sinó que es pot aplicar també a mots en contacte si una vocal alta es troba en posició inicial o final d'una paraula que entra en contacte estret amb una altra paraula que acaba o comença amb una vocal, de manera que les dues vocals en contacte es pronunciïn en la mateixa síl·laba. Així, una de les vocals perd la condició de nucli sil·làbic. Com a exemples de la diftongació en mots en contacte oferim els següents: visitar Ucraïna [bizi╷ta wkɾǝ╵inǝ], tanca ovella [╷ֽtaŋkǝw╵βεʎə].
Aquest fenomen dels grups vocàlics, igual que els que veurem a continuació, es deu als canvis de la sil·labificació produïts entre elements de mots diferents (resil·labificació). El canvi sil·làbic consisteix en el fet que les consonants finals de mots seguides de paraules que comencen en vocal (no comencen amb obertura) es converteixen en l'obertura de la seqüència afectada. En el cas dels diftongs, les vocals que constituïen nuclis de síl·labes diferents es resil·labifiquen en una síl·laba, perquè una d'aquestes es converteix en semivocal i a partir d'aquest moment ocupa la posició d'obertura o de coda sil·làbica. De totes maneres, la diftongació de dues vocals en contacte pertanyents a paraules en contacte és opcional, depèn de la velocitat d'elocució, l'estil de parla i del caràcter tònic o àton de les vocals afectades. El manteniment de hiats (on cada vocal manté la condició de nucli sil·làbic) també és possible i és típic més aviat d'un estil de parla acurat o més lent, per exemple: rento olles [╷rentu╵ɔʎəs].
En una mateixa síl·laba també poden confluir una semivocal, una vocal i una altra semivocal. La vocal es troba enmig de les dues semivocals, és a dir, una la precedeix i l'altra la segueix; es tracta d'un triftong: envieu.
La seqüència de dues vocals no sempre dona lloc a un diftong. Si les dues vocals no formen part de la mateixa síl·laba, sinó que són emeses en síl·labes diferents i cadascuna constitueix el nucli de la síl·laba a la qual pertany, parlem d'un hiat. En català podem trobar parelles de paraules de les quals una es pronuncia amb diftong (amb una semivocal i una vocal, o a l'inrevés) i l'altra amb hiat (amb dues vocals), fet que comporta també canvi de significat semàntic, per exemple: reina [╵rejnə] × reïna [rə╵inə]. El català tendeix a mantenir hiats quan les vocals en contacte estan separades per un límit de morfema, sigui un morfema lèxic reunir [rǝu╵ni] o gramatical conreo [kun╵rεu]. L'hiat es pronuncia també en les paraules derivades de paraules amb hiat per analogia, com ara en agrair [ǝɣɾǝ╵i] – agraïment [ǝɣɾǝi╵men]. En les paraules bisíl·labes també es conserven els hiats per a evitar el possible monosíl·lab que s'hauria originat com a resultat de la diftongació: miop [mi╵op].
Els hiats es produeixen normalment també a la frontera entre dues paraules que es pronuncien alhora i de les quals una acaba amb una vocal tònica i l'altra hi comença, és a dir, les dues vocals es pronuncien en dues síl·labes: rentar olles [rǝn╷ta╵ɔʎəs]. Es realitza un hiat si hi ha dues vocals idèntiques en seqüència àtona-tònica: miri invitacions [╷miɾiimbitǝ╵sions]; i també si n'hi ha dues de no idèntiques en la mateixa combinació: miri òpera [╷miɾi╵ɔpəɾǝ].
Quan es produeix un contacte vocàlic entre dues vocals àtones del mateix timbre, tant en la posició interior de mot (microorganisme [╷mikɾurɣə╵nizmə]) o entre dues paraules que es pronuncien juntes (convida amics [kum╷biðǝ╵miks]), normalment una de les vocals desapareix, és a dir, s'elideix, com veiem als exemples anteriors. L'elisió pot ser també el resultat del contacte entre la vocal neutra [ǝ] àtona (que s'elideix) i les vocals [i, u] àtones en la parla col·loquial i ràpida: cada història [╷kaðis╵tɔɾiǝ].
L'elisió és possible també entre dues vocals idèntiques de les quals la primera és tònica i la segona àtona (prohibir Internet [pɾui╷βintər╵nɛt]), però només ho és entre mots en contacte i no pas a l'interior del mot, on es mantenen dues síl·labes i es produeix un hiat (enviï [ǝm╵bii]). Si les vocals en contacte no són idèntiques, però la primera és tònica i la segona és àtona, ens trobem també davant l'elisió de l'àtona: pagar el vi [pǝֽ̩╷ɣal╵βi] (o la diftongació si la vocal àtona és una [i] o una [u]: pagar un vi [pǝ╷ɣawm╵bi]).
La producció de l'elisió depèn també de la velocitat d'elocució i del registre emprat, en un registre col·loquial i en un ritme de parla ràpid aquests canvis són més freqüents.
En general, tots aquests fenòmens dels grups vocàlics entre mots són opcionals. S'apliquen opcionalment segons la posició de l'accent, de l'estructura sil·làbica de la seqüència vocàlica en qüestió, del grau de cohesió sintàctica de les paraules en contacte, de la velocitat de la parla, entre d'altres.
En català l'assimilació vocàlica (harmonia vocàlica) es realitza sistemàticament només en algunes varietats del valencià meridional, en el context següent: la vocal /a/ posttònica després d'una [ε] o una [ɔ] tòniques es converteix també en una vocal mitjana oberta ([ε] o [ɔ] respectivament): meta [╵mεtε], nosa [╵nɔzɔ]. La vocal posttònica adopta el timbre de la vocal accentuada. Altres dialectes també tenen assimilacions vocàliques, encara que són menys sistemàtiques. Per exemple, la paraula estiu es pot pronunciar [is╵tiw] en tots els dialectes.