Per als fenòmens suprasegmentals o prosòdics, que són trets inherents de la parla oral, es poden establir dues funcions principals en la parla. D'una banda, organitzen el discurs i marquen la seva partició i, d'altra banda, ajuden a expressar l'objectiu comunicatiu del parlant, ja que es tracta d'elements de modalitat. Els trets prosòdics ajuden a complementar l'enunciat amb diferents matisos significatius que els parlants volen imprimir a l'enunciat. Els fenòmens suprasegmentals no estan lligats a un únic segment, es tracta de fenòmens més complexos que actuen sobre més d'un segment (és a dir, seqüències de sons). La producció dels fenòmens suprasegmentals depèn del control dels mecanismes respiratori (pulmons) i fonatori (laringe).
Les síl·labes poden presentar diversos graus de força perceptiva. En cada paraula catalana, llevat de les paraules àtones, hi ha una síl·laba accentuada, és a dir, portadora de l'accent de mot o accent primari. La síl·laba tònica és la més prominent auditivament en comparació amb la resta de síl·labes de la paraula; es caracteritza acústicament per valors més elevats de durada, intensitat i freqüència fonamental. Normalment les síl·labes tòniques requereixen un desplaçament articulatori més gran que les àtones. Per tant, les síl·labes tòniques normalment duren més i són més llargues que les àtones. L'accent es produeix amb l'augment d'energia pulmonar.
Les paraules catalanes poden tenir també un accent secundari: es tracta de paraules compostes, de paraules derivades amb prefixos tònics i d'adverbis acabats en -ment (portafolis [╷pɔɾtə╵fɔlis], contrabaix [╷kɔntɾə╵βaʃ], ràpidament [╷rapiðə╵men]). Les vocals de les síl·labes portadores de l'accent secundari no es redueixen en català, la reducció esdevindria en les síl·labes inaccentuades, ja que la presència de l'accent secundari impedeix la reducció vocàlica. Els símbols per a l'accent primari (╵) i el secundari (╷) se situen al davant de la síl·laba afectada.
Hi ha llengües que es caracteritzen per l'accent fix, això vol dir que l'accent del mot es troba en un lloc invariable de les paraules: en txec, per exemple, és sempre a la primera síl·laba de la paraula. Però el català pertany al grup de llengües amb l'accent lliure, és a dir, hi ha paraules amb accents en diferents posicions (és a dir, no existeix només una posició possible de l'accent). En aquesta mena de llengües la posició concreta de l'accent pot distingir el significat d'algunes paraules, en aquest cas podem parlar de funció distintiva de l'accent: porta [╵pɔɾtə] (substantiu femení singular) × portar [puɾ╵ta] (infinitiu).
En català hi ha algunes paraules que es caracteritzen per la mateixa composició segmental, però que tenen diferent significat semàntic i es distingeixen una d'altra només per la posició de l'accent. Consegüentment, difereix també el timbre de les vocals afectades, per exemple: fàbrica [╵faβɾikə] × fabrica [fə╵βɾikə] × fabricar [fəβɾi╵ka].
En català hi ha regles d'assignació d'accent més complexes, en comparació amb el txec. En txec la posició de l'accent és inequívoca i predictible: com ja s'ha dit més amunt, en general, recau sobre la primera síl·laba del mot. Segons la posició de l'accent, en català distingim paraules agudes, planes i esdrúixoles.
En català les paraules acabades en consonant (tret de -s darrere d'una vocal, i -en, -in finals) o semivocal solen ser agudes (oxítons), es caracteritzen per l'accent situat en l'última síl·laba de la paraula: engany [əŋ╵gaɲ], tancaran [təŋkə╵ɾan], enrenou [ǝnrǝ╵now]. Es consideren marcades les paraules agudes acabades en vocal, vocal seguida de -s o paraules acabades en -en o -in. En aquests casos la posició de l'accent s'ha de marcar mitjançant l'accent gràfic: volcà [bul╵ka], puré [pu╵ɾe], avís [ə╵βis], Berlín [bǝr╵lin].
Les paraules acabades en vocal, vocal seguida de -s o acabades en -en o -in solen ser planes (paroxítons), l'accent del mot se situa en la penúltima síl·laba de la paraula: paperera [pəpə╵ɾeɾə], edifici [əði╵fisi], portabicicletes [╷pɔrtəβisi╵klεtəs], pol·len [╵pɔllən]. Es consideren marcades les paraules planes acabades en consonant (tret de -s darrere d'una vocal i -en, -in finals) o semivocal: pèssim [╵pεsim].
Les paraules amb l'accent a l'antepenúltima síl·laba són paraules esdrúixoles (proparoxítons), es tracta d'una opció marcada, que s'ha de senyalar sempre amb l'accent gràfic. Aquest, a més, ens indica inequívocament el timbre de la vocal tònica: anàlisi [ə╵nalizi], sífilis [╵sifilis], fórmula [╵formulə].
En la cadena parlada no totes les paraules tenen el seu propi accent: anomenem clítics els elements sense accent que s'ajunten amb les paraules del costat per a formar un conjunt d'accentuació; depenen d'un nucli lexical. Els clítics es troben a mig camí entre el morfema i el mot. Entre els clítics trobem els pronoms febles, els articles, les contraccions al i del, les conjuncions i preposicions àtones, les formes auxiliars del present d'indicatiu del verb haver en temps compostos i els pronoms relatius que, qui, etc. S'anomenen proclítics els elements que precedeixen el nucli (Me la va enviar) i enclítics els que el segueixen (Envia-me-la). Els clítics queden fora del domini de l'assignació de l'accent. Per tant, la posició d'accent d'una forma verbal, per exemple, no canvia ni tan sols quan s'hi afegeixen els clítics pronominals. Els clítics no tenen accent propi, no tenen la capacitat de desplaçar l'accent de la forma verbal a la qual pertanyen, per tant, la posició de l'accent és la mateixa en una forma verbal sense clítics que amb un o més clítics, per exemple: saluda [sə╵luðə] × saluda-la [sə╵luðələ]. No obstant això, els clítics potencialment poden tenir l'accent, això pot passar si l'element en qüestió es pronuncia separadament o si constitueix el nucli de l'enunciat.
Exemple: mirall – aguda
Exemple: portar [puɾ╵ta]
Exemple: obreampolles [╷ɔbɾəəm╵poʎəs]
Exemple: joc de taula – dǝ
Si els accents de les paraules aïllades s'ajunten en una frase i els percebem com a conjunt, el que adquireix la prominència superior de tots els accents primaris és el darrer accent de cada unitat tonal. Per exemple, a l'oració següent l'accent de frase es troba a l'última paraula: Ha sigut complicat. Si l'enunciat és més complex, se sol dividir en dues o més unitats tonals, per tant, conté dos o més accents de frase: El nostre cap de departament | no pensa dimitir. Si comparem la pronúncia dels sintagmes home gran [╷ɔmə╵ɣɾan] i gran home [╷gɾan╵ɔmə], que són formats pels mateixos constituents, però en un ordre diferent, veiem que l'accent de frase es troba sempre al constituent de la dreta, que representa el centre accentual de l'enunciat. Amb freqüència, un mateix enunciat es pot dividir en unitats tonals diferents quant al nombre i la llargada de les unitats prosòdiques d'acord amb l'estil i la rapidesa de la parla.
Els canvis en l'altura tonal (tons descendents o ascendents) són essencials per a determinar la presència de l'accent. La intensitat es refereix al grau d'energia amb la qual s'expulsa l'aire de les cavitats subglòtiques durant l'emissió del so. Els canvis en la intensitat de la veu es deuen als canvis de la intensitat del corrent expirat i la tensió dels músculs glòtics al llarg de l'enunciat. La unitat amb la qual es mesura és el decibel (dB). L'oïda humana és capaç de percebre sense problemes sons d'intensitats entre 1 i 100 dB. Els sons per sota de 25 dB són perceptibles, però no són intel·ligibles. Els sons per sobre de 100 dB causen dolors d'oïda.
La durada es pot sobreposar a qualsevol unitat segmental, d'aquesta manera es distingeix la durada d'una vocal, d'una consonant, d'una síl·laba, d'una frase, etc. La durada de vocals i consonants està relacionada amb la flexibilitat dels articuladors implicats en la producció d'aquests segments i també amb la distància entre els diferents òrgans i els indrets d'articulació requerits per la configuració articulatòria adequada dels segments. La durada de les vocals depèn del seu grau d'obertura: les vocals obertes són més llargues que les vocals tancades. Pel que fa a les consonants, les fricatives esdevenen més llargues que les oclusives, la vibrant i les laterals, i en comparació amb totes les consonants esmentades, les aproximants i la bategant són encara menys llargues. A més, la durada de les unitats segmentals es veu afectada també per l'accent, el ritme d'elocució i el context fònic. Evidentment, els elements accentuats són més llargs que els inaccentuats. El context fònic provoca, per exemple, certa prolongació de les vocals davant les consonants sonores.
El ritme d'elocució depèn de la rapidesa de l'activitat articulatòria. Si és massa ràpid o massa lent pot obstaculitzar la comprensibilitat de l'enunciat. El ritme pot variar d'acord amb la importància de les diferents parts de l'enunciat (les parts més importants se solen realitzar amb un ritme més lent) i també d'acord amb la llargada dels diferents elements de l'enunciat. Un ritme concret pot reflectir les emocions del parlant.
El català és una llengua entonativa, és a dir, el significat lèxic de les paraules catalanes no depèn del to, a diferència de les llengües tonals, com ara el xinés o el vietnamita, on el canvi tonal modifica el significat lèxic dels mots; per tant, en aquestes llengües el to té funció distintiva a nivell lèxic. L'entonació es pot entendre com a moviment melòdic que afecta l'enunciat, es tracta d'inflexions melòdiques de la veu al llarg de l'emissió d'un missatge oral. L'entonació es basa en diferents nivells del to (aguts i greus), o sigui, en la melodia, que, a més, està connectada amb la intensitat o, de vegades, amb la duració del to. El to i l'entonació depenen de la freqüència relativa dels elements de la seqüència fònica en qüestió, de manera que com més alta és la freqüència, més agut és el to, i com més baixa és la freqüència, més greu és el to. Els canvis de freqüència estan lligats als canvis de tensió de les cordes vocals i de la pressió subglotal. És a dir, una tensió més elevada de les cordes vocals causa la vibració més ràpida de les cordes i com més s'estiren les cordes més agut és el so resultant, en canvi, si la tensió és més petita, les cordes es relaxen i el to resultant és més baix. Un nivell més alt de la pressió subglotal també contribueix a produir un nivell més agut del to.
Els tres tipus bàsics de corba entonativa són: uniforme, ascendent i descendent.
Les funcions lingüístiques principals de l'entonació són:
La funció expressiva: es tracta de l'expressió de les intencions comunicatives del parlant, per exemple, les de proporcionar una informació, obtenir una informació, imposar una acció, etc. L'entonació també transmet emocions i actituds dels parlants, com ara la sorpresa, la contrarietat, l'amenaça, etc.
La demarcativa: s'organitza el missatge a partir d’aquesta. Gràcies a una partició adequada del discurs en unitats prosòdicament independents (unitats tonals) el receptor el pot interpretar més fàcilment. El nombre d'unitats tonals en les quals es divideixi un discurs pot ser diferent d'acord amb el registre, el ritme d'elocució, la sintaxi (per ex., la presència d'incisos, vocatius, enumeracions, etc.) o també la llargària dels elements emprats i altres circumstàncies subjectives. Les unitats tonals porten un determinat patró melòdic i la frontera entre les diferents unitats tonals es percep a través de pauses curtes o presència d'inflexions tonals ascendents o descendents.
La focalitzadora: la informació que es vol emfasitzar rep més prominència entonativa per a cridar l'atenció del destinatari.
Hem dit que la divisió de l'enunciat en unitats tonals és opcional, però de fet és natural que s'apliqui en enumeracions, aposicions, incisos, vocatius i dislocacions a la dreta o a l'esquerra i en la majoria d'oracions subordinades, que estableixen unitats tonals autònomes. Per exemple: A la botiga no hi havia ni préssecs, ni maduixes, ni pomes. [ələβu╵tiɣə | ╵noiə╷βiəni╵pɾesəgz| nimə╵ðuʃəs | ni╵poməs ||]. La divisió prosòdica de l'enunciat pot ajudar a descodificar correctament oracions que puguin resultar ambigües, per exemple, en el llenguatge escrit. En les oracions següents el significat lèxic concret de cadascuna depèn de la posició dels elements prosòdics que separen les unitats tonals:
Una baixa | paga l'ajuda. (Significa que una dona baixa està pagant una determinada ajuda.)
Una baixa paga | l'ajuda. (Significa que almenys una paga que és baixa ajuda una persona determinada.)
Com acabem de veure, una unitat tonal menor que marca una pausa menor es transcriu mitjançant el símbol [|] (normalment coincideix amb el límit de constituents sintàctics), i una unitat tonal major que marca una pausa més notable es transcriu amb el símbol [||]. La unitat tonal major generalment correspon als punts de l'escriptura ortogràfica.
Fins ara s'han proposat diferents sistemes de transcripció de l'entonació (amples i estrets) que intenten reproduir les fluctuacions melòdiques realitzades al llarg de l'emissió dels missatges. Però cap s'ha acceptat de manera general com a sistema absolutament fidel i satisfactori. Per a veure una revisió de diversos mètodes de transcripció de l'entonació, vegeu Prieto (2002).
En aquest apartat fem servir adaptacions de transcripcions estretes amb l'objectiu d'imitar amb precisió els canvis del to fonamental durant l'emissió dels enunciats. Les transcripcions estretes són més exactes i més fidels que les transcripcions amples, que es veuen més simplificades. Les transcripcions emprades aquí assignen un nivell tonal a cada síl·laba de l'enunciat. La primera transcripció (a l'esquerra) es basa en guions que simbolitzen l'altura dels tons corresponents a cada unitat sil·làbica, la segona (a la dreta) reprodueix la corba melòdica en detall, sincronitzada amb el text de l'enunciat. Les dues línies horitzontals de les notacions emprades representen els límits superior i inferior de la tessitura del parlant. El terme tessitura es refereix a l'espai de tonalitat que cobreix la veu d'un parlant determinat habitualment. Els valors màxims i mínims de la tessitura equivalen al punt més alt (agut) i més baix (greu) que atenyen els contorns melòdics dels enunciats no emfàtics.
Els tres tipus bàsics de modalitat oracional que reflecteixen la posició de l'emissor respecte al propòsit del missatge estan estretament relacionats amb els patrons entonatius catalans: declaratiu, interrogatiu i imperatiu. Els trets de l'entonació també varien dialectalment, aquí ens fixarem tan sols en l'entonació típica del català central i al mateix temps admetem que en realitat l'entonació pot ser més complexa d'acord amb la longitud de l'oració i de la seva estructura interior. Les indicacions aquí exposades reflecteixen el tarannà introductori d'aquest manual i no entren en la profunditat de les construccions més complexes o emfàtiques.
Amb els enunciats declaratius els parlants informen sobre fets i estats dels fets, serveixen per a informar l'interlocutor sobre alguna cosa. Els declaratius es caracteritzen per la inflexió descendent de la cadència final de la corba melòdica. Pel que fa a la configuració tonal d'un enunciat declaratiu neutre (no emfàtic), aquest comença en un to mig, adquireix un patró ascendent en la primera síl·laba tònica i arriba al seu valor màxim en la síl·laba posttònica (si n'hi ha), després el to comença a davallar progressivament cap al final de l'oració, que té un to greu. Portava un xal || ↓.
En un enunciat més complex, constituït per més de dos accents de mot, hi pot haver més pics tonals sobre les síl·labes accentuades d'acord amb la intenció comunicativa de l'emissor (èmfasi, expressivitat, etc.). La major part de les oracions subordinades se separa prosòdicament de la principal, una inflexió final ascendent indica la frontera entre ambdues oracions: El meu net és tan bo | ↑com el vostre || ↓.
En les enumeracions de dos elements, la primera unitat tonal acaba amb una inflexió final ascendent i la segona amb una inflexió descendent: Van compra una ceba | ↑ i peres || ↓. Les enumeracions de més de dos elements es poden realitzar o mitjançant una enumeració ascendent, en la qual cada element no terminal acaba amb una inflexió final ascendent, o mitjançant una enumeració descendent, en la qual cada element no terminal (excepte el penúltim que acaba en una inflexió ascendent) acaba amb una inflexió final descendent: Joguines | ↑ llibres | ↑ roba | ↑ i sabates || ↓ × Joguines | ↓ llibres | ↓ roba | ↑ i sabates || ↓, respectivament.
Els elements parentètics, les aposicions i els incisos es poden introduir enmig o a la fi de l'oració. En el primer cas finalitzen amb una inflexió ascendent i en el segon cas finalitzen amb una cadència descendent: L'Arnau | ↑ el marit de la Xesca | ↑ no em va trucar || ↓ × No em va trucar L'Arnau | ↓ el marit de la Xesca || ↓.
Les dislocacions a la dreta o a l'esquerra del tema (la informació coneguda i compartida) de l'oració consisteixen en el moviment d'aquest a un lloc perifèric de l'oració. L'oració principal sol integrar un pronom de represa que es refereix a l'element dislocat. Els elements dislocats a l'esquerra terminen amb una inflexió ascendent: D'amics | ↑ no en té gaires || ↓. Els elements dislocats a la dreta, en canvi, terminen amb una inflexió descendent: No en té gaires | ↓ d'amics || ↓.
En els enunciats declaratius no neutres lligats a diferents matisos expressius (queixa, dubte, sorpresa, insistència, entre molts d'altres) les formes melòdiques poden ser molt més complexes d'acord amb els sentiments i les actituds dels parlants.
Les oracions interrogatives poden ser preguntes absolutes/totals o preguntes parcials.
Amb les preguntes absolutes preguntem sobre la validesa d'una proposició, busquen l'afirmació o la negació d'una informació; les respostes típiques a aquesta mena de preguntes solen ser sí o no. Les preguntes absolutes es poden formular amb dos patrons entonatius diferents dependent de l'estructura de l'oració i de la intenció comunicativa del parlant.
Les preguntes encapçalades per la partícula que es caracteritzen per una inflexió tonal descendent, per exemple: Que farà aquesta feina? ↓. Des del començament fins a frontera amb la darrera síl·laba tònica la línia tonal es manté en un nivell bastant alt i uniforme (to agut), la darrera síl·laba tònica es caracteritza per una davallada tonal i la resta de l'oració (les síl·labes posttòniques finals, si n'hi ha) es realitza en un to baix (greu).
Les preguntes totals sense la partícula introductora que es caracteritzen per una inflexió tonal ascendent. La pregunta comença en un nivell mitjà, tot seguit presenta un moviment descendent moderat al llarg de les síl·labes àtones. Amb l'arribada a la primera síl·laba tònica es realitza un fort descens tonal i, a continuació, en la síl·laba posttònica comença un moviment ascendent després del qual es percep una davallada tonal gradual fins a la darrera síl·laba tònica, que es realitza en un to força greu. La pregunta d'aquest tipus acaba amb una inflexió final ascendent: Ell farà aquesta feina? ↑.
En les oracions interrogatives són també molt freqüents les dislocacions dels elements a l'esquerra o a la dreta; la funció de la dislocació és fixar l'atenció sobre l'element dislocat. Els elements dislocats copien l'entonació ascendent o descendent de l'oració principal, per exemple: El cotxe | ↑ l'heu comprat? || ↑ Que l'heu comprat | ↓ el cotxe? || ↓.
Amb les preguntes parcials preguntem sobre una informació concreta, i solen ser introduïdes per un interrogatiu (per exemple, com, on, què, quin, per què, quan, qui, quant, etc.: Com t'ho vas passar?). Els patrons tonals de les preguntes parcials són idèntics a les preguntes totals, és a dir, poden seguir un patró final descendent o ascendent.
Quina hora és? ↓ Quina hora és? ↑
En els enunciats interrogatius no neutres lligats a diferents matisos expressius (sorpresa, invitació insistent, afirmació retòrica, etc.) les formes melòdiques poden ser molt més complexes.
En català, a diferència, per exemple, del txec, la tradició lingüística inclou en la modalitat imperativa tant les ordres com els precs. Amb els enunciats imperatius el parlant dona a conèixer la seva voluntat de veure realitzada una determinada acció i, amb diferents matisos, intenta influir en l'actuació de l'altra persona.
La configuració tonal de les ordres que contenen síl·labes àtones pretòniques també comença en un to mitjà, després segueix un moviment ascendent sobre la primera síl·laba accentuada (to bastant agut) i una davallada tonal a partir de la darrera síl·laba tònica. Les síl·labes àtones posteriors es fan amb un to bastant greu (Netegeu-m'ho! ↓ o Tanca la finestra! ↓). Si no hi ha síl·labes pretòniques, es comença amb un to agut (Tanca-la! ↓). Les ordres solen estar acompanyades d'altres trets prosòdics complementaris, com ara un tempo més ràpid, una elevació de la intensitat de la veu i una tonalitat aguda, etc., per a subratllar la força apel·lativa de l'ordre.
A diferència de les ordres, el tempo dels precs és més lent. Les últimes síl·labes dels precs solen ser allargades, realitzades amb un moviment ascendent i un descens del to allargat. Mitjançant els precs es busca convèncer l'interlocutor i incitar una resposta positiva del destinatari. L'esquema melòdic típic dels precs que consten tan sols d'un accent de mot (per exemple, Explica-m'ho. ↓), comença amb un to greu en les síl·labes pretòniques fins a la síl·laba accentuada, després es produeix un moviment ascendent i un moviment descendent allargat que acaba en un to mitjà. Si el prec consta de dos accents de mot, el primer accent es caracteritza per un to alt i l'altre per un to baix i tot seguit es produeix un ascens tonal i una davallada allargada: No ho facis! ↓.
Exemple: A la botiga no hi havia ni préssecs, ni maduixes, ni pomes. En Pere no va comprar res. –
A la botiga | no hi havia ni préssecs | ni maduixes | ni pomes || En Pere | no va comprar res ||